Lletres

Reflexions d’un geni crepuscular

“Jo he escrit en aquesta llengua tan pobra i tan desgraciada que és el català, perquè al meu darrere n’hi hagi d’altres que continuïn i que ho facin millor”
“Som una merda sobirana. Cadascú particularment i tota la raça humana en general i col·lectivament”
“No crec gaire en l’ortografia, o gens. Tant me fot. Però és evident que hi ha gran distància entre qui sap ortografia i qui no en sap”
“Els senyals d’una societat civilitzada són afaitar-se cada dia, pagar la contribució i practicar la monogàmia”

“Soc vell, estic emprenyat i no sé res de res.” Aquesta confessió amarga d’un Josep Pla de 83 anys en una de les interminables sobretaules de sopar al Motel de Figueres, segona residència de l’escriptor en els últims anys de la seva vida, defineix el to i el contingut d’un llibre impagable. És el fruit de la paciència oceànica i la memòria prodigiosa de Josep Valls, autor d’un volum excepcional sobre les reflexions terminals de l’home que no sabia res de res més lúcid que va donar el segle XX a Catalunya.

Històries de Josep Pla és, amb alguns canvis, la tercera edició (la més reeixida des del punt de vista de presentació) d’un llibre descatalogat durant més de vint anys que va veure la llum per primera vegada a les pàgines del Punt Diari, precedent de l’actual El Punt Avui, entre el 6 de juliol i el 30 d’octubre de 1981. El record del geni de Llofriu, mort el dia de Sant Jordi d’aquell any, encara era ben viu. D’aquí en va sortir un volum, el 1982, Josep Pla, inèdit. Un segon l’any 1986, Josep Pla, converses a l’Empordà, i una edició amb un aplec de textos dels llibres precedents, l’any 1997, sota el títol Pla de conversa. Fins ara.

Vint-i-tres anys després, l’editorial Gavarres ha produït un artefacte consistent, impecable, profusament il·lustrat amb imatges del Pla dels últims anys, entre el 1973 i el 1981, que és quan transcorre la narració d’un Valls que recull un anecdotari excepcional de sobretaules amb l’escriptor, al mític restaurant figuerenc i també sota la campana de la llar del Mas Pla, un relator que sap ocultar-se darrere del protagonista amb discreció devota, amb voluntat notarial, però sense arribar a desaparèixer, ordenant i contextualitzant el relat amb les pinzellades justes, precises i necessàries.

Com és el Josep Pla d’aquestes històries crepusculars? Groller, barrut, cínic, maleducat, poca-solta, agre, masclista fins a uns límits que desborden fins i tot els estàndards masclistes dels llunyans setanta. Reiteratiu, enderiat amb la política, la religió, l’economia, la cultura i la mort. De loquacitat pastosa, alcohòlica, delirant a estones, extenuant fins a l’esgotament propi i dels interlocutors, el retrat de Pla a partir de les seves reflexions copsades per Valls (que les posava disciplinadament en negre sobre blanc en arribar a casa cada nit, com diria Zweig fent parlar els records abans que caiguessin en la foscor) dibuixa un personatge decadent, sorprenent, retrògrad i modern alhora, visionari i decebut, mordaç. Hi cabrien més adjectius, per ser voluptuosament planians, però cap seria un adjectiu amable. És el retrat, o més ben dit l’autoretrat induït d’un home decebut, de tornada, que tot ho veu malament, perfectible diria ell, i res no li fa prou el pes. Fastiguejat. Fatigat, indignat amb el món. Atenció, però: en aquest relat no trobem pas un Pla emprenyat perquè està cansat de la vida. Està emprenyat perquè la vida s’ha cansat d’ell. Percep amb una transparència terrorífica que li està arribant l’hora, xacrós, incontinent, inapetent, indolent. I això el revolta. Un vitalista colossal vençut per la pura cronologia. Per l’indefectible pas del temps sobre la biologia. Tempo è dolore, com declama en el llibre amb desfici.

paraula de pla

L’editor Àngel Madrià, responsable de la resurrecció d’aquest document imprescindible per a tots aquells lectors familiaritzats amb l’univers planià, destaca la capacitat de Josep Valls de fer reviure l’egregi escriptor amb la seva veu inconfusible: “Els monòlegs de Pla són sensacionals, semblen transcrits d’un enregistrament quan en realitat no va prendre mai cap nota en presència de Pla.” Madrià també destaca l’habilitat periodística de l’autor del llibre, “que té un nas i una vista aguts per acostar-se a Pla, fer-s’hi amic i treure-li moltes coses estirant el fil i provocant-lo”.

El garrotxí Josep Valls (Sant Feliu de Pallerols, 1944) no va pas conèixer Josep Pla per casualitat al Motel. N’era aleshores un jove gerent i home de confiança dels propietaris, primer el pioner Josep Mercader i ben aviat, arran de la mort prematura del primer, Jaume Subirós, gendre de Mercader i encara avui alma mater del prestigiós establiment. L’escriptor de Palafrugell als anys setanta hi feia estades periòdiques de quatre o cinc dies per fugir de la monotonia i el tedi del mas i hi tenia cambra i taula reservades, per on ocasionalment i desfilaven coneguts, saludats i pocs amics de l’empordanès. Mercader, quan la feina no el retenia, i Valls, gairebé com a part de la feina, aguantaven el front i seguien la veta a Pla, meitat per devoció, meitat per evitar o mitigar el risc d’escenes lamentables amb els clients que gosaven acostar-se a la taula per demanar-li la dedicatòria d’algun dels seus llibres o, simplement, per poder explicar amb orgull mitòman a les amistats que havien parlat amb Josep Pla. Un bon grapat d’aquestes situacions surten relatades al llibre, moltes de divertides, d’altres de tenses, algunes d’autèntica vergonya aliena que devien fer caure el mite en directe a més d’un incaut que s’hi acostava.

El llibre està organitzat en forma de diari. L’entrada més primerenca és del 14 de març de 1973 i la més tardana amb Pla com a protagonista, del 14 d’abril de 1981, exactament nou dies abans de la seva mort. L’ordre, però, no és pas estrictament cronològic, sinó que el llibre està distribuït en vuit capítols temàtics amb el Motel, el mas o les excursions com a decorats de fons. Tot i que no hi ha cap plana negligible, alguns passatges són especialment memorables, com ara la hilarant visita al president Tarradellas a Perpinyà, una trobada amb Dalí a Portlligat en què el surrealista sembla el palafrugellenc i les delicioses trobades amb el lingüista i capellà Modest Prats.

Les converses que s’hi reprodueixen són vives, espontànies, inconnexes, plenes de giragonses argumentals com a fidel reproducció de la paraula viva, de la tertúlia animada per dosis considerables de flams amb nata, cafès, whisky i cigarretes caragolades amb indolència. Una lectura imprescindible per a planians mitòmans i lectors curiosos i gens apta per a ortodoxos de la correcció política davant la descarnada visió del món d’un geni terminal: “Veuran, jo estic molt cansat, i tot em fa por. No tinc humor. Els participo que soc un home absolutament acabat.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor