Pantalla

Sexe, drogues i disco

Un any després de l’èxit de Rocky (1976), drama pugilístic que donava veu a una classe social d’una generació sense futur, Paramount Pictures va estrenar un drama musical de característiques similars, canviant el ring per la pista de ball. No devien creure-hi gaire, però, perquè el film, que acabaria dirigint un desconegut realitzador (John Badham), no disposava de gaire pressupost. Diners potser no, però ganes per part de l’equip tècnic i artístic, moltes. I és així com, novament, triomfaria a taquilla, en aquest cas portant a la fama un actor, John Travolta; venent milions de discos, els Bee Gees, i convertint en una icona popular el rei de la pista, Tony Manero.

El mateix personatge que només començar la pel·lícula és descrit com un noi normal i corrent de Brooklyn, incomprès per una família amb prous problemes, que viu el dia a dia treballant en una ferreteria guanyant prou per pagar-se l’entrada a la discoteca on es passarà les nits del dissabte ballant i lligant. Coses mundanes i ben pròpies dels joves, ja que els somnis de grandesa els deixa aparcats a la seva habitació, on té penjats els pòsters dels admirats Bruce Lee, Farrah Fawcett, Al Pacino (un altre Tony, en aquest cas Montana) i –picada d’ullet– Rocky Balboa. Tanmateix, qui havia de dir a Travolta-Manero que amb aquest retrat d’una generació que s’hi va veure reflectida, marcaria una època, influenciant i impulsant l’era daurada de la música disco.

La història parteix d’un article de Nik Cohn per a la revista New York que reflectia Els ritus tribals dels dissabtes a la nit (així es titulava) i que Norman Wexler va convertir en un guió que conjugava el relat social i generacional i coreografies mai vistes. Que anys més tard el periodista sortís a confessar que s’havia inventat les històries descrites poc importa, ja que el director britànic, que no tenia ni idea del món disco, es va empeltar del que es movia per les nits novaiorqueses amb un ciceró de luxe: el mateix Travolta. El jove actor se’l va agafar molt a pit, aquell projecte. I això que no passava el seu millor moment: després d’acceptar el paper, la seva parella va patir un càncer terminal i el rodatge es va haver de endarrerir perquè l’actor es recuperés emocionalment. Físicament no va caldre, es va posar a to seguint un rigorós entrenament atlètic i fent classes de ball tres hores al dia. Es va aprimar 9 kg. Tanta va ser la seva implicació que es va picar amb Badham quan aquest li va dir que no patís, que les coreografies més complicades les filmarien amb un doble i els primers plans amb ell... Travolta les va fer totes, a cos complet.

Febre del dissabte nit s’obre amb una sublim introducció, al ritme del tema Night fever, que situa l’espectador seguint el personatge pels carrers mentre porta un pot de pintura al magatzem on treballa, amb la seva fatxenderia a l’hora de lligar i un drama familiar, amb un pare a l’atur que només crida i una mare que només resa. Tot seguit, l’entrada a la discoteca al més pur estil Scorsese és espectacular, amb una versió de la Cinquena de Beethoven fent moure els ballarins de la pista, que no fan res més que apujar els graus de la temperatura ambient. La febre tot just ha començat a pujar.

El que ve després és un festival musical i coreogràfic, amb cançons tan memorables com Stayin’ alive i How deep is your love. I narrativament, un relat farcit de personatges i apunts corals del que són les aspiracions, els fracassos i els conflictes de la common people. Colles de ni-ni que viuen pel sexe, les drogues i la disco (el rock el deixaven per a altres tribus urbanes i alguns, com veurem, morint en l’intent); un jove capellà, el germà de Manero, que deixa els hàbits i passa de ser el pilar i model familiar a la decepció més absoluta d’una família italiana on la devoció religiosa és forta; una noia, Stephanie Mangano (Karen Lynn Gorney), classista amb ínfules i aspiracions a fer el salt a la gran ciutat ni que sigui renegant del seu passat. És aquí on la pel·lícula esdevé paradigmàtica i brilla tan intensament com els llums estroboscòpics de la discoteca Odisea 2001.

D’elements simbòlics, n’hi ha de recurrents, com les creus (fins i tot penjant del coll de Manero quan balla lascivament) i els ponts. Ponts que separen dos mons, el de la dura realitat (Brooklyn) i el dels somnis (l’illa de Manhattan); ponts on els joves enreden les noies fent-se els valents i ponts on qui no té més força per continuar pot acabar ràpidament amb el sofriment.

I si Tony Manero descobrirà en un rampell de maduresa que la glòria ballant és efímera i que la verdadera amistat no és deixar-se el cotxe per fotre un clau, sinó oferir una espatlla on recolzar-se, John Travolta, en canvi, s’adona que moure els malucs sí que és el seu fort, ja sigui posant-se brillantina als cabells un any després amb Grease o setze més tard amb Pulp Fiction. I nosaltres, que els homes durs també ballen.

FEBRE DEL DISSABTE NIT (SATURDAY NIGHT FEVER) Direcció: John Travolta Guió: Norman Wexler País: Estats Units Any: 1977
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)