Articles

Enric calpena

Periodista, historiador i professor

“Gamper era un líder, però no carismàtic”

Enric Calpena novel·la a ‘El primer capità’ la vida de Joan Gamper, fundador del FC Barcelona, en el context d’una Catalunya de principis del segle XX convulsa socialment i políticament

JOAN GAMPER

Els culers més fidels ara poden revisar la història del fundador del FC Barcelona, Joan Gamper, gràcies a l’excel·lent novel·la El primer capità, d’Enric Calpena. L’historiador, periodista i professor empra de forma magistral llicències narratives per recrear de forma versàtil i força entretinguda l’apassionant història de Hans Gamper, del 1898 al 1930, i el naixement del Barça. “Quan el somni d’un home esdevé una aventura col·lectiva apassionant…”

Per què va decidir fer una novel·la sobre la figura de Joan Gamper?
La novel·la l’he fet per aquesta història i penso que la història s’ho val. Per mi, una de les coses més clares del segle XX català és la importància de l’esport de masses. El moviment de gent que es mou per raons esportives, com es canalitzen les actituds polítiques i culturals a través de moviments que teòricament no ho han de fer... Això és un fenomen que arreu del món es produeix, i a Catalunya amb especial intensitat, centrat en el FC Barcelona. Explicar la història del Barça en el segle XX és explicar d’una altra manera la història de Catalunya. I per què com una novel·la? Perquè em venia de gust. Ja n’he fet d’altres. A més, un dels meus projectes és fer que això formi part d’una sèrie de novel·les. De fet, ja estic treballant en la continuació.
Quanta part de la novel·la són fets reals i quanta és ficció?
El 90-95% és el que va passar exactament. La resta, òbviament, és ficció. En una novel·la històrica, evidentment, fas investigació amb una mica de mètode, però bàsicament fas una gran tasca bibliogràfica i d’anar a les fonts. Per sort, moltes fonts de l’època són accessibles. Tant les hemeroteques de La Vanguardia com de Mundo Deportivo i l’ABC són accessibles. També la de Los Deportes. Per exemple, en el relat de la final de la copa Coronación, en què els bascos es posen xulos, les frases que diuen són literals, de l’època.
Ha respectat també l’autenticitat dels personatges?
Tots els principals són verídics excepte un, la xicota de Gamper en una època determinada. És un personatge inventat i relativament principal. No hi ha cap constància d’ella. Em plantejo que un noi de 21 anys, ben plantat, amb diners suficients, independent… no deu tenir una xicota a Barcelona? La resta són tots certs, i també molts de secundaris. Per exemple, el que diu Valdés, el de la loteria, tot és tret de coses de l’època. El seu soci, en Frey, que s’acaba suïcidant, s’està fent una casa al ParK Güell. Doncs jo tinc els plànols d’aquesta casa i a l’arquitecte el descric tal com és perquè tinc la seva foto. El Lluís d’Ossó és tal com era, però insinuo que està molt atret pel Gamper. No es concreta en res. No és clar. Ell venia d’una família ultracatòlica i al final coneix una vídua rica i s’emboliquen, però no es casen. La novel·la permet això. També insinuo el tema de la prostitució. En aquella època, els mascles barcelonins feien una pràctica habitual abans del matrimoni, que era anar a centres de prostitució. Ho trobaven normalíssim. Barcelona tenia uns bordells brutals. A la festa de Cap d’Any, quan Gamper se’n va i coneix la seva xicota, tots els seus amics estan de putes. A la part de darrere del Lion d’Or hi havia prostitutes de luxe i dones llançades. Hi havia ambient canalla. Era bastant habitual a la Barcelona de l’època. La reacció de la dona i la criada quan se’l troben després del suïcidi és certa. S’abracen i la dona també intenta suïcidar-se. El que no es podrà saber mai és si el suïcidi va ser una combinació del seu fracàs econòmic i els deutes, i la seva decepció final al Barça, per tot el que li representava. Amb aquestes coses procuro ser molt rigorós, perquè crec que va a favor meu i no en contra de la novel·la. La història és prou interessant, i amb els girs que li vulguis donar, tinc prou marge de maniobra. Hi ha moltes coses d’en Gamper que no se saben i amb què he hagut d’especular però, en termes narratius, ja m’ha anat bé.
Com era la personalitat de Joan Gamper? Massa ingenu? Molt agosarat?
Era un líder, però no carismàtic. Se li reconeixia el seu lideratge perquè tothom el veia com una persona honesta. Era molt organitzat, amb un sentit molt pràctic de les coses, però al mateix temps amb uns ideals, de vegades també pràctics: “Vull que el club funcioni, que tingui un camp millor…” També era un visionari. Ell no s’hauria sentit còmode fent política, però s’ha de reconèixer la seva habilitat per fer aliances amb els polítics de l’època. Era hàbil, no era cap babau, tot i que va acabar malament. De fet, no enganyo ningú. En el primer capítol ja dic que l’enterren.
També destaca el seu valor futbolístic, ja que va fer 120 gols en 51 partits…
Sí, sí, era una bèstia. És un dels davanters més destacats de la història del Barcelona. De fet, crec que ha estat el més efectiu. És cert que eren partits d’una altra època. A banda que Messi marca molts gols, Messi és Messi. Però són jugadors diferents. Gamper tenia una gran forma atlètica, tot i les fotos posteriors grassonet. Era un gran capità i entrenador, que llavors era el mateix. Aquí es jugava històricament malament, tots darrere la pilota, i ell va portar la tàctica 2-3-5, que ara és obsoleta. Va aportar innovacions tàctiques i també en els entrenaments. Abans eren gimnàstics: saltar, córrer i fer peses. Per a Gamper estaven molt bé, però va afegir que s’havien d’assajar tàctiques i passar-se la pilota.
Explica els problemes que li va ocasionar ser protestant i que fins i tot es va casar amb una catòlica per millorar la seva posició...
Això s’ha dit moltes vegades. La seva dona era molt llepaciris. Se l’estimava molt. En cap moment es planteja un desastre de matrimoni, però ella tenia un caràcter molt fort i catòlic. I ell, simplement, la seguia. Fins i tot ella va maniobrar per aconseguir –i no ho explico a la novel·la– que la zona on el van enterrar, dels protestants, es convertís en terreny catòlic, gràcies al bisbe de Barcelona. Ens hem de situar en l’època, això és molt important. A la Constitució es deia que l’Estat espanyol era catòlic. Cap espanyol podia ser protestant. Això és revelador de com era la societat. Valdés li explicava: “Els diumenges vas a missa, per la nit de putes i enmig cremes cases.” Hi havia molta hipocresia. Gamper era protestant, però no se li coneixia una activitat molt intensa, com gent que ara és catòlica, però que potser va a missa o no. Ell era creient, però no era militant. Tenia unes creences naturals que no es qüestionava. I li xocava, com a tots els estrangers de l’època, l’agressivitat que hi havia amb el tema de la religió.
També relata que el Barça va esdevenir a l’inici un club de cavallers certament elitista, però que aviat es va transformar a una visió transversal i moderna…
Perquè no eren cavallers que volguessin ser elitistes. De rics, només hi havia en Bartomeu Terrades i, en certa mesura, la família Parsons. Els altres eren benestants, un concepte més casolà i català. Eren liberals i hi havia de tot. Tenien un esperit molt obert i aquest va ser el gran canvi. El Barcelona en el seu inici, tal com explico a la novel·la, va començar com una associació de gentlemen, amb una colla de gent simpàtica i jove, barcelonina i benestant, que volia jugar a un joc pijo. El que passa és que el Barcelona va néixer relativament tard en comparació amb els clubs centreeuropeus, que havien nascut el 1860, 1870 i 1880. Com que l’auge del futbol va arribar a Barcelona i a Catalunya relativament tard, va fer que ja no fossin aquells clubs de gentlemen del seu naixement. Es van transformar en associacions cíviques amb molta facilitat. I el cas del Barcelona és claríssim. Eren gent estrangera que venia de tradició democràtica i la gent d’aquí estava per sobre de les misèries espanyoles de finals del segle XIX. Aquesta barreja feia que fos un joc de joia i alegria, amb un plantejament democràtic. Això va fer que arrelés especialment en la societat catalana. És molt curiós. Va néixer oportunament, per entendre’ns. El Barcelona només es plantejava jugar a futbol. Va ser de mica en mica que els seus jugadors i seguidors van començar a ser gent del poble, en el sentit més ample, i van fer que el club es transformés en catalanista, perquè el poble ho era. En aquest sentit, l’empenta de Gamper el 1908, quan el club estava a punt de desaparèixer, va ser clau. Va ser molt hàbil. Va detectar el moviment catalanista de la Lliga i, a més, es va plantejar la competitivitat. Va veure que els amistosos ja no eren futbol. Volia competir, i bé.
En la novel·la revela capítols molt durs de rivalitats entre clubs, intrigues… Tan extrems eren aquests conflictes?
Eren brutals i es feien moltes putades. I les que no he explicat al llibre! L’esperit caïnita del Barça, i de molts clubs, hi és des de l’inici i està molt clar en tota la història del FC Barcelona. Una lluita interna.
Avui dia encara passa...
De paral·lelismes amb el que passa avui dia, mai n’hi ha amb termes absoluts, però sí similituds. No ha canviat. En qualsevol associació o club hi ha unes lluites pel poder de vegades ridícules. És molt humà, per això. Un que es pica amb un altre per ser vocal d’un equip de tercera divisió? Això és així. El que passa amb el futbol d’una manera molt clara són aquestes lluites brutals que els mortals no entenem, per una cosa tan estúpida. Ara potser fins i tot estem una mica farts de l’excessiva preponderància i protagonisme del futbol. Al futbol, se li haurien d’abaixar una mica els fums. Però en aquell moment era un fenomen que cada cop creixia més. La gent al·lucinava. El trobava un esport fascinant, meravellós i col·lectiu, que creava unes intensitats i emocions que mai s’havien imaginat, amb una cosa tan simple com córrer darrere d’una pilota. Atreia molta gent.
És cert que a Joan Gamper no li agradava que al club li diguessin Barça?
Ho odiava. Ho diu ell. Als anys vint, es va començar a dir, i ell sempre ho va odiar. Ell en va dir Barcelona sempre. Això de Barça, els fundadors del club ho trobaven horrorós, però és clar que el nom de Barça va triomfar.
Gamper deia que no servia de res córrer si no controlaves la pilota. Sens dubte va ser un precruyffista…
El Barcelona s’ha distingit històricament pel que s’anomena jogo bonito. El control de la pilota, trenar la jugada, el joc col·lectiu… Aquest tipus de plantejament, des del primer moment, el Barcelona el tenia. Per què? Perquè el Barcelona històricament s’ha identificat amb la idea de país, en sentit ampli. El Barcelona és una representació del que som. I aquest “el que som” vol dir que als catalans no ens agrada guanyar amb un sistema lleig. I la prova és el procés. Volem guanyar i que tothom ens admiri. El que desitja el país i el Barça amb aquest ideal és que les victòries es produeixin com a reconeixement de la gran preparació i de la superioritat ètica. I sabem que això a la vida no sempre funciona. Gamper ho tenia molt clar, perquè no deixava de ser un home del segle XIX, un gentleman amb una ètica i uns valors que mouen el món. Tenia una ètica calvinista, molt sòbria, en la forma de fer les coses, amb l’esforç… Per això va lligar tan bé amb els catalans. Aquesta barreja li va funcionar molt bé.
D’aquests valors fundacionals que comenta, en queda alguna cosa al FC Barcelona actual?
Els valors són un concepte també cultural. Depenent de l’època, el concepte d’honor o de cavallerositat es pot interpretar de maneres molt diferents. El que és evident és que la massa social del Barcelona desitja una sèrie de coses respecte al club, que potser s’ajunten amb el que es va viure en les grans èpoques de Cruyff i Guardiola. Aquell valor superior d’un joc excels que fa que els adversaris, malgrat que juguin més brut, siguin superats per l’estètica i l’habilitat. Cruyff va aconseguir, i Gamper també, que aquesta estètica es traduís en efectivitat. I crec que això és una identificació molt clara amb el desig de país. Una altra cosa és que després el país sigui així o no ho sigui, que això sigui pràctic o no, que això sigui realista o no…
La xiulada a la Marxa reial el 1925 va provocar la deportació de Gamper. La persecució al president del Barça és manté encara avui dia amb casos com el de Sandro Rosell?
Crec que no són casos paral·lels. Tenen punts de connexió, sense dubte, però el que li va passar a Gamper va ser un càstig polític i el que li passa a Rosell crec que té més a veure amb les elits espanyoles i el fet que determinades actituds, en intentar introduir-se en aquestes elits o saltar-se-les, no estan ben vistes. Consideren que els treu part del negoci. I se’l castiga amb l’excusa del Barcelona. A part s’hi afegeixen altres elements catalanòfobs. Crec que se’l persegueix més amb l’excusa de ser qui és, que no per una altra qüestió. Rosell és perillós per a l’elit oligarca espanyola, perquè té elements que el podrien fer proper. I no està en el paquet. He de dir que jo no en sé, de futbol, sincerament. No m’agrada i no hi vaig fa molts anys. No soc especialment del Barça, però em cau bé per una qüestió política.
El final de la novel·la és força tràgic…
És trist. Que li facin pagar la quota li fa molt de mal... No podia acabar bé. També és bastant també com el Barça i el país. Catalunya no té bons finals. Té històries apassionants i d’empenta, i té una certa tradició d’acabar-les malament. I a Gamper li passa el mateix.

XAVIER OLTRA

xoltra@lrp.cat

el primer capità Autor: Enric Calpena Editorial: Edicions 62 Pàgines: 352

QUARTA NOVEL·LA DEL PERIODISTA

Enric Calpena és periodista, historiador i professor universitari de comunicació audiovisual. Ha treballat al Diari de Barcelona, El Món, El País i TV3, en què va ser un dels primers presentadors del telenotícies. Especialitzat en divulgació històrica, ha estat director i guionista de nombrosos documentals històrics per a la televisió. Col·laborador de la revista Sàpiens, presenta a Catalunya Ràdio En guàrdia! Com a novel·lista ha publicat Memòria de sang (2014), El dia que Barcelona va morir (2018) i Barcelona. Una biografia (2016), un èxit de vendes en vies de publicació a diverses llengües.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.