Teatre

Ballar en any de traspàs

El Deltebre Dansa ha fet evident la seva influència internacional amb un premi EFFE i, en el panorama català, amb el Premi Especial de la Crítica. La pega és que els guardons arriben l’any en què s’ha hagut d’ajornar

OPORTUNITAT
Mentre els veïns de les Terres de l’Ebre reclamen més cultura, els artistes gaudeixen de poder interactuar lliurement

El 2020 serà un any de traspàs. No només perquè ha tocat viure un 29 de febrer, sinó també perquè ha obligat a fer modificacions extraordinàries en la programació cultural, arran dels efectes de la covid-19. S’han hagut de traspassar a l’any següent. El Deltebre Dansa no n’és una excepció. Quan el jurat de dansa dels Premis de la Crítica va decidir aquest Premi Especial pels volts de febrer, no podia intuir el cataclisme social, sanitari i cultural que ha trasbalsat el precari dia a dia de l’activitat cultural a Catalunya. Per això, es va haver d’ajornar la festa d’entrega dels Premis a l’entorn del dia Mundial del Teatre, a La Villarroel, així com totes les activitats paral·leles que hi havia vinculades. I no només, sinó que, sobretot, s’ha hagut d’aturar durant tres mesos (ara s’alcen els primers brots més com a militància que com a oportunitat professional viable) tot l’art en viu. El Deltebre Dansa, com tants altres festivals, ha estat un dels que, per prudència, ha decidit anul·lar l’edició d’enguany. El festival que promou el ballarí i coreògraf Roberto Olivan des de fa quinze anys té una alta presència internacional, tant pel que fa als alumnes dels tallers com als coreògrafs que els imparteixen. Fa pocs mesos, l’Associació Europea de Festivals el va distingir amb un dels cinc guardons EFFE, d’entre 705 candidatures europees: els reconeixements demostren la potència d’una iniciativa cultural en un territori molt abandonat pel sector professional. El festival, a més, ha trobat resposta per part dels veïns. Si primer s’estranyaven amb les intervencions artístiques als arrossars, ara s’interessen també per la programació paral·lela que genera el festival. De fet, Olivan reconeixia que una de les raons per prendre la decisió d’anul·lar la cita (a banda que molts dels 180 ballarins i de la vintena de professors no haurien pogut venir des de 50 països diferents) és que provoqués un cert rebuig a la població. Com a tot arreu, a Deltebre s’ha patit la sotragada sanitària i laboral, molts veïns han perdut la feina, i el festival s’hauria pogut entendre com una amenaça innecessària.

Roberto Olivan és un fill de les Terres de l’Ebre a qui la inquietud per la dansa va anar desplaçant cap a capitals culturals, primer a Barcelona i, posteriorment, al centre d’Europa. La seva dansa juga sovint amb l’acrobàcia circense i alterna des dels espais més tecnològics (fent-ne una revisió crítica a Cuculand souvenir) fins als elements més orgànics (A place to bury strangers i també, Socarrel). Després d’anys de voltar, va tenir la necessitat de tornar a casa i de reubicar-se, d’aprofitar la calma i la mirada panoràmica de la desembocadura del riu. I des d’allà, contemplar i crear. Olivan hauria pogut començar a crear sense compartir l’espai, però de seguida va sorgir la idea de convertir aquell indret en un focus puntual (i gens especulatiu) de cultura. Avui, juntament amb l’Eufònic d’Amposta (d’arts sonores i arts visuals), la Fira Litterarum de llibres ebrencs i el projecte de Pepa Plana (amb una fàbrica de creació en construcció) formen un node que posa les Terres de l’Ebre en el mapa cultural.

L’aturada ha estat doble perquè, justament en aquesta quinzena edició, s’havia decidit renovar l’equip, reforçar el projecte amb més ambició. Amb tot, han optat per tenir paciència i projectar-se amb molta més contundència el 2021. El Deltebre Dansa arrenca d’una funció de la companyia d’Olivan a Tortosa. Just després del bolo, la companyia i alguns artistes van estar uns dies fent una residència a Deltebre. De seguida, va sorgir la idea d’ensenyar el resultat dels treballs creats aquells pocs dies als veïns. Tot i que aquella iniciativa del 2004 ja va demostrar molt enriquiment artístic i personal, comptabilitzen l’edat del festival a partir del 2005. Cada any, han anat sumant tallers i ampliant la nòmina de ballarins que s’han volgut afegir a la iniciativa: aprendre noves tècniques de dansa i circ en un paratge insòlit. I va ser a partir del 2008, que el Deltebre Dansa es va obrir, cada cop amb més contundència, cap als veïns. Es programen petites actuacions dels artistes congregats (a més dels tallers) i es comencen a barrejar les sessions professionals amb els veïns que volen provar d’actuar-hi. Olivan admet que en aquest festival hi ha una connexió molt ràpida entre veïns i artistes, que es produeix una comunió insòlita que permet que, just acabada una representació, coreògrafs internacionals com Wim Vandekeybus i David Zambrano parlin “amb un arrossaire”, relaxadament, sense cap distanciament, sobre l’espectacle que acaben de veure.

Per al coreògraf, que encara recorda els prejudicis que va haver de superar per traçar la seva carrera professional artística, és una sorpresa com els projectes adreçats a la comunitat per professionals que també treballen amb el Cirque du Soleil poden emocionar tothom. El coreògraf, que forma part del Consell Assessor de Cultura de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, comprova com els veïns del territori estan despertant a l’inquietud cultural: “Potser ho han fet amb retard, però hi estan accedint acceleradament.” Aquest reclam veïnal coincideix en un moment en què els artistes també es volen prodigar fora de les grans capitals, dels temps de la cultura, per poder crear amb altres ritmes i oberts a moltes altres variables, sense la pressió de la data d’estrena. En aquest sentit, el Deltebre Dansa ha estat una feliç oportunitat.

Roberto Olivan col·lecciona premis. Amb els dos d’aquest any, també ha rebut el Premi Cultura Deltebre 2017 pel festival Deltebre Dansa, el Premi Nacional 2014, el Premi Ciutat de Barcelona 2013, el Premi FAS Sebastià Gasch 2012, el Premi SACD de la Creació Coreogràfica 2001 (Bèlgica) i el Premi a la Creació Contemporània SACD 2001 de la Société des Auteurs et Compositeurs Dramatiques (Bèlgica), a més de diverses nominacions. L’edició del 2020 es traspassa al 2021, però com diu Olivan en la carta que informa de l’anul·lació del festival d’enguany: “Tornarem a ballar, segur!”

Ara, tot l’any

Olivan va patir per fer entendre (en una família gens vinculada a la cultura) que volia ser ballarí. Després del seu pas per l’Institut del Teatre i l’escola P.A.R.T.S. de Brussel·les, va debutar com a ballarí professional treballant a la prestigiosa companyia Rosas, dirigida per Anne Teresa De Keersmaeker, i ha ballat sota la direcció dels reconeguts creadors Robert Wilson, Tom Jansen i Josse de Pauw. La carrera internacional de Roberto és molt versàtil. A banda de les seves produccions s’ha consolidat com a coreògraf i ballarí, i ha creat encàrrecs per a companyies de dansa, universitats, escoles, conservatoris i centres de dansa de tot el món, així com en el camp del cinema.

La voluntat de tornar a casa i donar a conèixer la dansa sense prejudicis rau en la voluntat de fer entendre per què ell, de jove, es va enamorar de la dansa. Ara, admet, “hi ha un boom”, les arts escèniques s’han integrat al poble i són els veïns els que demanen poder entrar a la vela on es programen les actuacions i apuntar-se als tallers de professionals. Els quinze dies del festival no són suficients. Per això, acaba d’arrencar un altre projecte. L’Ajuntament li ha cedit una càmera arrossera abandonada i ell hi desenvolupa (afrontant la reforma amb una hipoteca) L’Obrador. No és el primer cop. El 2012 ja va llogar una discoteca, La Mina, com a centre de producció.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)