Pantalla

Amor / Odi

Els Simpson no són pas els únics que prediuen el futur. Spike Lee, a les beceroles del seu cinema combatiu, ara ja fa més de trenta anys, va estomacar les nostres consciències amb una obra que, passat el temps, perviu igual d’intensa i actual. Malauradament, perquè això vol dir que malgrat tot, el món continua igual o més aviat desigual, immers en conflictes eterns que no sembla que tinguin cura. En aquest cas, parlem del racisme i d’una pel·lícula magistral a l’hora de tractar el tema com és Haz lo que debas (Do the right thing).

El poder desaforat de Trump, l’imparable desgel dels pols, però sobretot la mort d’un home negre, gros i forçut, escanyat per un policia blanc... Sí, tot això i més apareix en aquest film rodat fa més de tres dècades, poc abans de la pallissa a Rodney King, els disturbis de Los Angeles (1992) i, és clar, l’assassinat de George Floyd de fa uns dies, que ha donat peu a manifestacions i protestes massives que s’han estès per tot el món. I rodat per aquest menut i escanyolit cineasta d’ulls sortits que quan s’hi posa té una mala llet que espanta, fins i tot amb els germans de raça negra.

Perquè si una cosa sorprèn del film és que no hi ha bons ni dolents, i a tots els personatges els estimes i odies a parts iguals. Talment, com el dilema que vertebra la pel·lícula, representat simbòlicament pels enormes anells, un a cada mà, de Radio Raheem: amor / odi, les mateixes paraules que tenia tatuades Robert Mitchum a La nit del caçador i que també remeten a la dicotomia bíblica entre el bé i el mal, encarnada per Caïm i Abel. Un conflicte –etern, com ha quedat clar– que aquí té lloc i s’escenifica de forma teatralitzada al barri multiètnic de Brooklyn (Nova York), amb el seu característic melting pot. Gresol de races –més ben dit, de cultures– que és a punt d’arribar al punt d’ebullició precisament el dia de més calor de l’any.

I no pot arrencar més enèrgica, la pel·lícula. Amb uns títols de crèdit que fan trempar, protagonitzats per una Rosie Perez que no para de ballar i boxejar al ritme del Fight the power de Public Enemy. Magistral introducció musical, d’estètica videoclipera que –segurament m’equivoco– sembla talment una contraposició volguda a l’obertura del Manhattan de Woody Allen, amb aquella encisadora i calmada Rhapsody in blue de George Gershwin. També, a diferència d’aquell contrastat blanc i negre, aquí es dona pas a una altra Nova York, la situada a l’altre costat del Hudson, on els colors espaterrants ho impregnen tot, tan radiants com la música que sona. A partir d’aquí, la càmera juganera de Spike Lee no para quieta, anant d’un personatge a un altre, mentre va radiografiant el paisatge urbà i tot allò que la fa vibrar. I enrabiar. I quins personatges!, amb el seu llenguatge slang, tan propi i característic i, alhora, tan universals, als quals estaríem hores escoltant a través dels seus constants diàlegs, rèpliques i contrarèpliques.

Criatures extraordinàries que Lee disposa per conformar un camp de batalla d’una guerra cultural que anirà pujant de to. Que es fa patent quan cadascun dels representants de cada comunitat, mirant a càmera, recita tota una sèrie de prejudicis (ai l’odi!) contra els altres: dels italians envers els negres, dels negres envers els blancs, uns i altres contra els latinos, aquests contra els coreans... i sant tornem-hi! Aleshores esclata el caos i ens adonem que el que fins ara ens feia riure va pel camí del drama social més cru i dur, incrementant l’ombra del dubte sobre si és possible viure pacíficament en una comunitat multiètnica.

Per rematar el nostre knock out emocional, dues frases es poden llegir quan la funció s’acaba. Una, de Martin Luther King; l’altra, de Malcom X. Duals i contraposades: una dient que la violència mai és justificada i l’altra que sí, que ho és si és en defensa pròpia. Una divisió històrica, present durant dècades en el moviment pels drets civils dels negres: la desobediència pacífica al davant de l’autodefensa armada, el “només l’amor pot amb l’odi” envers “per tots els mitjans necessaris”. El nostrat seny o rauxa, per entendre’ns.

En aquesta partida sembla que guanya Malcom X, però sense deixar content ningú. I al final, l’únic que tenim clar és com Spike Lee retrata la vida: sense blancs o negres, sinó plena de grisos i matisos.

HAZ LO QUE DEBAS (DO THE RIGHT THING) Direcció: Spike Lee Producció: Spike Lee Guió: Spike Lee País: Estats Units Any: 1989
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.