Articles

Opinió

TOT MATARÓ EN VA PLE

Amb ell al capdavant d’El Punt Maresme, no recordo cap alcalde que no acabés sucumbint a la seva bonhomia

En Manel –Manuel, perdó, i mira que insisties– Cuyàs va acumular durant la seva vida un munt d’amics, saludats i coneguts, com recordava sovint del seu admirat Josep Pla. Era, encara costa pensar-lo en passat, un home d’una personalitat aclaparadora, gran conversador de verb cultivat i d’un optimisme encomanadís. El vaig conèixer tot just acabada la facultat quan em vaig integrar en un grup de joves entusiastes del periodisme escrit que ens volíem menjar el món i que evidentment no ho vam fer, però sí que vam ser capaços de posar en marxa l’únic mitjà de comunicació capaç de vertebrar una comarca, el Maresme, que poques vegades s’ha considerat com a tal. Al capdavant de la redacció al Camí de la Geganta de Mataró, arribava sempre dels primers, tot passejant des de casa i aturant-se sovint a fer-la petar amb gent disposada a compartir amb ell qualsevol tipus d’informació. De fet, era estrany el dia que en obrir la porta no ens digués allò de: “Tot Mataró en va ple!” per motivar-nos a tibar del fil informatiu que donaria pas a la notícia de l’endemà.

El recordo sempre al costat dels redactors, resolent dubtes, corregint errades i afegint expressions que enriquien el text argumentant unes modificacions que alguns de nosaltres, amb l’orgull típic de la joventut, ens resistíem a reconèixer com a necessàries. Sovint utilitzava el despatx del director per atendre els convidats, però en defugia durant les llargues jornades de feina, perquè li agradava més compartir amb la resta de periodistes què es coïa a cada minut. Amant de les tradicions, no hi havia festa ni sant que se li escapés i a la redacció durant anys per Sant Jordi les dones vam tenir la nostra rosa, per Tots Sants hi va haver castanyes i per Sant Simó ens vam menjar el dolç sabre. Estimava la seva ciutat, que va fer centre de molts dels seus articles, però sabia treure-li els colors quan calia, tant a ella com als polítics que la governaven. Precisament, amb ell al capdavant d’El Punt Maresme, no recordo cap alcalde que no acabés sucumbint a la seva bonhomia i amabilitat, encara que hagués trucat abans per esbroncar un periodista. Més d’un personatge públic queixós per alguna notícia va acabar plorant-li les penes davant d’un cafè.

Aquests dies tothom haurà escrit anècdotes amb en Cuyàs com a protagonista, perquè en va acumular un bon grapat que li van servir per apropar-lo a milers de lectors, com si fos de la seva família. En Manuel es va convertir en aquell referent que a tots ens agrada retenir d’un passat que potser no va ser millor, però que ens va servir per créixer com a professionals i, en el meu cas, com a persona. El recordaré parlant entusiasmat del cinema clàssic, defensant les Santes de Mataró com “la millor festa major de Catalunya” i reclamant la nostra implicació a cada article perquè, com deia, “els periodistes som molt més que notaris de l’actualitat”. Per sempre, mestre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)