Lletres

Opinió

Miopia literària

Catalunya faria bé de procedir al ple reconeixe-ment de Juan Ramón Jiménez

El 1960, amb la publicació de l’antologia de Josep M. Castellet Veinte años de poesía española (1939-1959), es va perpetrar un dels atropellaments literaris més sonats de la història de la literatura en llengua castellana. Em refereixo al fet insòlit que el crític exclogués de la mostra antològica l’obra de Juan Ramón Jiménez. Diuen que Castellet obeïa les indicacions de Jaime Gil de Biedma, que complia la voluntat de Luis Cernuda, que tenia moltes ganes de passar comptes amb el mestre.

Castellet va contribuir de manera insensata però decisiva al retardament de la recepció de l’obra madura de Jiménez que nosaltres hem pogut conèixer convenientment aplegada en el volum recopilatori Lírica de una Atlántida (1936-1954), reeditat fa gairebé un any en una acurada edició d’Alfonso Alegre Heitzmann, una de les fites de la lírica universal del segle XX.

En aquest cas, em dol en l’ànima que la cultura catalana faci seguidisme de la ceguesa de la literatura espanyola, que encara ara no ha reconegut la grandesa immensa de Jiménez com es mereix. Catalunya faria bé de saltar-se aquesta mostra inadmissible de miopia literària i procedir al ple reconeixement de Jiménez. Carles Riba ho va afirmar de manera categòrica en un carta del 1957: “Un dels grans del nostre temps.” I més encara si tenim en compte tres fets.

El primer és la presència innegable de la influència activa de Jiménez en la poesia catalana moderna. Les Cançons de la llum salvada d’Agustí Bartra parteixen de les Canciones de la nueva luz. En el decurs d’una conversa privada amb Joan Vinyoli, en confessar que jo detectava la lectura profunda de Jiménez en la seva obra, el poeta em va contestar de bursada: “Com ho has sabut?” A Poètica. Construcció d’una lírica Joan Margarit destaca la importància de Jiménez en la seva formació. L’oració total de Carles Camps Mundó és un homenatge explícit a La estación total. Ample vol de nit de Josep M. Fulquet està salpebrat de referències a Jiménez.

El segon és la bona relació que sempre va mantenir Jiménez amb escriptors catalans i l’atenció que va dispensar a la literatura catalana. Reconeixia la importància vital de Verdaguer i Maragall en el conjunt de la lírica espanyola del segle XIX. Va dedicar textos originals a Alexandre Plana, Josep M. López-Picó i Josep M. de Sagarra. I seguia de lluny les obres de Carner i Riba.

I el tercer és que un dels màxims especialistes en la vida i l’obra de Jiménez és Alfonso Alegre Heitzmann, nascut a Barcelona el 1995, a qui devem obres fonamentals com ara Juan Ramón Jiménez, 1956. Crónica de un premio Nobel, Epistolario I i II, 1898-1936 o Días como aquellos. Granada 1924, a banda de diverses edicions imprescindibles i un número monogràfic de la revista Rosa cúbica.

Un bon acte de desgreuge, quan?

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)