Arts visuals

QUIM HEREU

ARTISTA. FUNDADOR DE L'ESTRAMBOTISME

“L’art és un mirall de la nostra consciència”

MECENATGE ARTÍSTIC
“Un mecenes és important perquè et dona la llibertat de fer el que vulguis. Molts patrocinis no funcionen perquè no hi ha una autenticitat total” L’ESTRAMBOTISME “L’estrambotisme va néixer perquè em va seduir la idea de desenvolupar un moviment artístic nascut a l’Empordà”
PINTURA MONUMENTAL
“No puc fer obres petites. Pinto fa 12 anys en gran format. És un sacrifici personal, artístic i econòmic”

L’Espai Quim Hereu és una república de les arts integrada a l’espai La Fortalesa de Sant Julià de Ramis (Gironès), on el pintor (Girona, 1963) té llibertat per desenvolupar els seus treballs alhora que forma part de tot el projecte i de la resta de l’equip.

Com ha anat el confinament? Ha estat profitós i productiu?
La crisi de la covid-19 va començar quan acabava de pintar La llibertat, la tercera part de la trilogia del manifest visual de l’estrambotisme. Així que em vaig quedar aquí exclusivament per pintar. Aquesta vegada, tenia el recinte per a mi sol, sense distraccions. Vaig estar tancat aquí, al meu estudi, dia i nit. Em va resultar molt útil per situar la pintura, de manera que el bloqueig va ser una bona cosa per a mi.
Què és l’estrambotisme?
L’estrambotisme és l’únic corrent artístic que ha nascut mai a Catalunya, probablement a la península Ibèrica i fins i tot a Europa en els últims 100 anys. És un moviment artístic creat pel pintor Joan Fuster. Ell és el pare i jo soc la mare de l’estrambotisme. És inclassificable i indefinible, perquè l’art és subjectiu, és un mirall de la nostra consciència. L’art no es pot definir, no es pot posar en una gàbia. M’agradaria que cadascú tingués la seva pròpia percepció de l’estrambotisme. Aquest moviment no ha inventat una nova manera d’entendre l’art o de redefinir el process creatiu, però és la imaginació en estat pur. No tenir por de fer servir la imaginació de quan erem nens. A l’epicentre d’estrambotisme hi ha la imaginació i les muses que tots tenim. Però, la gent, a mesura que es fa gran, s'oblida de les muses,  deixa d’escoltar-les. L’estrambotisme busca l'equilibri entre el seny i la rauxa, és una imaginació desbordant, hiperbòlica, que et fa modificar tot el teu entorn, les funcions de les coses que t’envolten; és imaginar un realitat alterada, però amb el seny just perquè això pugui tenir un resultat creatiu. L’estrambotisme és quan gent normal fa coses que no són normals. Per exemple, un carnisser vol fer embotits però s’adona que no té sal; en lloc de dir “esperaré, no puc fer embotits avui”, decideix posar-hi sucre i inventa la botifarra dolça. Per cert, si en lloc de un català hagués sigut un americà, ara tot el món menjaria botifarra dolça. L’estrambotisme és quan t'agafa aquell rampell i fas les coses que sempre has volgut fer. Molta gent té por, però arriba un dia que diu: “Ja n’hi ha prou. Som-hi.” Un ciclista que dona la volta al món en bicicleta, això també és un acte estrambòtic. Mentre que un pintor o un escultor ho tradueix al món de l'art. L’estrambotisme és un 99% de rauxa i un 1% de seny. Però aquest 1% ha de ser-hi, perquè, si no, la rauxa es torna autodestructiva.
Quin és el seu paper com a hereu de l’estrambotisme?
Aquí a La Fortalesa de Sant Julià de Ramis, al museu DOR, hi ha l’Espai Quim Hereu, que és on treballo i on tinc l’estudi, des d’on faig la trilogia El temps, El poder i La llibertat, que és el manifest visual de l’estrambotisme. La meva intenció és que aquest espai es converteixi en el santuari de l’estrambotisme. Ara, el meu objectiu més urgent és acabar la trilogia; després, vull fer el Llegendarium, les escultures que decoraran l’exterior.
Quan i com va entrar en contacte amb l’estrambotisme?
Quan era petit, les tardes d'estiu solia dibuixar a terra, a la casa dels meus avis a Girona, i la meva tia Conxita, mentre em preparava el berenar de la tarda, i em preguntava: “Per què fas aquests dibuixos tant estrambòtics?” No em vaig adonar en aquell moment, amb 8 o 9 anys,  però ella ja tenia una visió premonitòria. Trenta anys més tard, em diuen que a l’Estartit i Torroella de Montgrí, on també tinc família, i molta afinitat i connexió sentimental, hi ha aquest pintor, Joan Fuster, que es va inventar una cosa que ell en diu estrambotisme aplicat a l'art. Ens va presentar un amic mutu i va néixer una relació personal i artística molt intensa. Alguna cosa em va fer clic al cap, la peça que faltava. Vaig recordar la meva tieta i vaig pensar: “Ara entenc què volia dir, la tieta, i aquest home ho ha començat.” El cas és que Fuster tenia 90 anys. Ell havia tingut la idea genial d'aplicar l'estrambotisme en el món de l'art,  però no hi havia gaire cosa feta: de fet, ell venia bé altres tipus de treball, aquarel·les, marines, paisatges...i l'estrambotisme estava circumscrit en el seu estudi.  Poc després de conèixer-nos –només vam coincidir cinc o sis anys en el temps –, em va trucar un dia i em va demanar que anés a Alquímia, el seu estudi a l’Estartit. Em va dir: “Jo ara em moriré i et faig hereu de l’estrambotisme. Has d’acabar el jo que he començat. ”Vaig dir que sí, tot i que mai no m’havia interessat convertir-me en un artista professional, ni res que acabi en -isme. De fet jo sóc enginyer electrònic de formació, que per mi era com un escut, perquè no volia perdre la llibertat, i sempre he pensat que o bé tenia llibertat absoluta, o no en volia saber res del món de l'art. No tenia cap interès pel circuit comercial artístic, ni per les galeries d’art. Sabia pels meus amics artistes que, en el món de l’art, prima més  la part comercial que l’autèntica creativitat. Per això volia fer alguna cosa diferent, per poder ser lliure de pintar el que jo volia i no dependre de res més.
I com ha anat?
Com John Lennon va dir una vegada: “La vida és allò que et passa mentre fas altres plans.” Així que jo tenia un pla, però la vida en tenia d’altres per a mi. Vaig conèixer el Joan i vaig descobrir el món del mecenatge. Cal actualitzar aquest concepte. Avui dia, un mecenes és una persona normal i amb una gran sensibilitat per l’art. El Joan, la persona que m’ha acompanyat des del principi, és un advocat de Mallorca que fa molts anys que viu a Mèxic. Un mecenes és important perquè et dona la llibertat necessària per poder fer el que tu vols. Molts mecenatges no funcionen perquè no hi ha una autenticitat total. Sempre he dit que la relació entre pintor i mecenes ha de ser com la relació de parella, amb entrega i confiança absoluta. Quan es produeix aquesta màgia, aquesta relació pot ser eterna, un bloc indestructible. Per mi és la base de la creativitat. Jo he tingut la sort de trobar-ne dos, perque després, vaig conèixer el Ramon, el meu segon mecenes, quan estava a la meitat de la trilogia i em va proposar que formés part del seu projecte aquí a La Fortalesa. El senyor Ramon és un clar exemple d’estrambotisme: un empresari d’èxit en la joieria que, tot i això, va decidir fer el seu somni realitat, i aquest és un impuls estrambòtic, la rauxa que et porta fer el que sempre has volgut fer. Aquí hem creat l’Espai Quim Hereu tenint en compte tota la ideologia estrambòtica.
A part del restaurant DOR, el xef Jordi Cruz dirigeix el restaurant gastronòmic Atempo a La Fortalesa. També aplica l’estrambotisme als seus plats?
Amb en Jordi ha sorgit una bona amistat, i també hem coincidit a nivell creatiu. De seguida la cuina estrambòtica li va semblar molt interessant i va aplicar el Llegendarium, les metàfores que defineixen l’estrambotisme, a la cuina, les va traduir en plats i formes gastronòmiques. És meravellós quan la gent aplica l'estrambotisme en el seu camp i s'ho fa seu. Pot ser un pintor, un escultor, un carnisser, un empresari o un treballador de la fàbrica; tots som una mica estrambòtics. Per exemple, al seu restaurant podeu demanar pets celestials; són deliciosos, fets en una olla coreana, com una mousse. El pet celestial et transporta al moment més feliç de la teva vida. O els cargols de l’eterna joventut. La gent se’ls menja i es fa jove, et permeten controlar el temps. També podeu tastar sopes de consciència humana, xiprers voladors, textures d’homes branca... I el propi estrambotisme, tot servit en plats especials, amb cadires, taules, tot fet expressament per la ocasió... Podeu demanar una festa estrambòtica o celebrar-hi un esdeveniment. N’hem fetes uns quants.
Hi ha corrents artístics o artistes que l’inspiren?
Sempre he pensat que tots som el resultat del que hem vist, més el que humilment podem aportar. Des de petit que tinc la síndrome de Stendhal quan veig determinades pintures. Un dels pintors que més m’ha impressionat ha sigut Hieronymus Bosch (El Bosch); crec que potser va ser el primer artista estrambòtic de la història. Hi ha tota una sèrie de pintors que em van influir enormement: William-Adolphe Bouguereau, un pintor academicista francès amb una tècnica prodigiosa, Paul Delvaux, Giorgio de Chirico i, per descomptat, Dalí. No m’identifico amb el surrealisme, l’impressionisme, el puntillisme, el cubisme ni qualsevol altra tendència que surti en llibres d’història de l’art. L’estrambotisme va néixer perquè em va seduir la idea de posar en marxa un corrent artístic nascut a l'Empordà, iniciat per un home que he conegut. L'estrambotisme ha nascut al Molinet, a l'Estartit, un lloc amb què em vaig identificar.
‘El gran dia de Girona’, de Martí Alsina, ha estat la pintura de dimensions més grans de l’art català fins que ha arribat vostè.
Sí, però va ser per casualitat. Mai no he volgut batre rècords. Els meus tres dolors en la trilogia són 12 x 6 metres, que són 72 metres quadrats cada quadre. Quan Fuster em va fer hereu, el primer que vaig pensar va ser que necessitàvem un manifest per explicar a la gent què és l’estrambotisme i vaig pensar en tres pintures de gran format. Pe fer-ho més estrambòtic, vaig decidir fer-los més grans que la mida del meu estudi, que era de 10 x 5 metres. Quan vaig començar aquesta trilogia, ni tan sols sabia què media la pintura de Martí Alsina. Ja havia començat el meu primer quadre de la trilogia quan el van portar a Girona. Després, algú em va trucar per dir-me que estava pintant el quadre més gran de la pintura catalana, ja que era més gran que el d’Alsina, però per a mi això no és important.
Parlem dels tres quadres que simbolitzen el temps, el poder i la llibertat.
A L’estrambòtic naixement de Venus (o La fàbrica del temps), iniciat el 2008 i acabat el 2012, la figura central és la icona de l’estrambotisme, Venus, la deessa de l’amor carnal i explícit, però amb el cap d’una vaca. Per cert, és un exemplar de raça bruna dels Pirineus, que, a prop de Baget, veig que tenen un aspecte gairebé humà. Venus és la figura central, però no la protagonista. La figura principal és la fàbrica del temps, una dona que dona a llum als cargols de l’eterna joventut, que permeten comprar el temps.
Les tres pintures estan plenes de metàfores i símbols repetits.
Aquestes metàfores són el que jo anomeno el Llegendàrium, que un cop pintat, vull fer en escultures, per vestir els interiors i exteriors del temple de l'estrambotisme. A banda del cap de Venus i els cargols, hi ha els homes de la branca, que tenen un excés de seny, que t’anul·la, estan paralitzats per la por, per això sempre estan al mateix lloc i mai no aconseguiran fer res. Els homes globus són els que van perdre aquesta capacitat d’imaginar i ja no poden escoltar les muses. Per això, tenen les cames curtes, mengen massa i suren a l’espai sense propòsits. Tots els personatges del quadre estan a la recerca de l’eterna joventut.
Què passa amb la segona, ‘La coronacio d’Ermessenda’?
Hi ha moltes formes de poder: militar, econòmic, polític, eclesiàstic... Però Ermessenda de Carcassona, que va viure fa mil anys, va ser la primera reina dels catalans. En un moment en què tot resolia amb espases i violència, una dona aparentment fràgil tenia un gran poder a Europa. Per què tenia un poder tan gran? A causa del que sosté al quadre: un caragol de l’eterna joventut. Les seves terres van arribar a l’Empordà, on va descobrir caragols de la fàbrica del temps, i va aprendre a canviar temps per favor i poder.
I l’últim tracta de la llibertat.
La llibertat és diferent dels altres dos: és més fosc i la llum hi té un paper important. Té lloc a l’interior de la catedral de Girona. Vaig treure la teulada de l’absis i la llum que no havia entrat mai des de fa mil anys va irrompre a la part central del quadre, i vaig jugar amb diferents punts de llum que il·luminen diferents personatges. Per què la llibertat? Perquè ni el temps ni el poder tenen sentit si no tens llibertat. Tant de bo l’acabi aquest any i em concentraré en les escultures del Llegendarium.
Encara té temps per a altres projectes?
Estem preparant un llargmetratge sobre l’estrambotisme. Estic molt emocionat. M’agrada ajudar en el procés d’escriptura de guions, que també reflexiona i tracta sobre la dualitat del procés creatiu: la temptació de fer allò que es requereix comercialment i el que et fa sentir bé, el que vols i el que els altres volen de tu. Aquesta és una dualitat complicada que molts no poden resoldre; un drama que tinc i que tenen molts. Visc amb un conflicte permanent: quan Fuster em va convertir en el seu hereu, era gairebé una sentència, perquè t’has d’estar lluny de qualsevol opció comercial. No puc fer obres petites. Pinto fa 12 anys en gran format. És un sacrifici personal, artístic i econòmic. Per això, el patrocini és tan important.

Una fortalesa de creativitat

L’espai La Fortalesa (www.lafortalesa.com),

situat al municipi de Sant Julià de Ramis, a tocar de Girona, ocupa un antic equipament militar abandonat que feia dècades que havia passat a mans privades i és el nom general d’un projecte que inclou l’Hotel Sants Metges, el museu DOR, l’Espai Quim Hereu (www.quimhereu.com) i el restaurant DOR gestionat pel xef Jordi Cruz, on els visitants poden berenar o dinar. El museu de la joieria DOR inclou peces úniques fetes als tallers dels artesans i dissenyadors més qualificats, com ara Elsa Peretti de Tiffany’s, Amador Braojos, Toni Farres, Octavi Sardà, Rosa Bisbe, Pere Ferrándiz, etc. La Cúpula és un dels espais que es poden llogar per a diferents activitats i esdeveniments. Atempo és el restaurant d’avantguarda també de Jordi Cruz.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.