Teatre

Teatre als llimbs

A ‘La noche sin tiempo’, la sensació de fragilitat en un dissabte a la tarda de precrisi per la covid pels carrerons del Raval es transforma en una incomoditat notable de l’oient
El coratge de la direcció del Grec i també dels artistes i tècnics ha permès la continuïtat del festival d’estiu de Barcelona, amb propostes que disten molt de les produccions acabades i, sovint, contrastades com és habitual

Aquesta setmana semblava que la covid-19 podia vèncer l’ímpetu del Grec. Però no ha estat així. La tenacitat de mantenir un festival, quan la majoria de places, com ara Avinyó oi Edimburg, van decidir esperar l’any vinent, ha comportat una edició molt diferent, amb uns aforaments molt reduïts, però desplegant accions a les xarxes per no deixar ningú fora. La selecció que fem per acabar la temporada repassa alguna peça en construcció (Inventions, de Mal Pelo), una obra de radioteatre (Bitácora de ida y vuelta), una obra itinerant per a espectadors solitaris (La noche sin tiempo) i, encara, una obra que ha salvat tots els obstacles i que ha servit per cobrir el buit de la Sala Beckett al Grec oficial: La morta, de Pompeu Creuhet. La incertesa i l’ambigüitat entre la vida i la mort i la voluntat de transcendir (de traç gros amb Creuhet, de subtilitats musicals amb Mal Pelo) són els fils que els vinculen.

Companyia: Mal Pelo

Lloc i dia: Museu Marítim, 5 de juliol. Festival Grec. Presentaran la peça completa al Mercat

INVENTIONS

El treball de Mal Pelo és fet de xiuxiuejos (com ara el perfil del cavall projectat al mur del fons) i de crits (com ara picar amb la destral el tronc amb ràbia). La música encomanadissa de Bach convida a ballar el públic. És una sonoritat aèria, àmplia, optimista que es diversifica per una àmplia gamma de colors musicals. Una petita festa per a privilegiats que convida a resseguir tot l’univers Bach de Mal Pelo en la propera constel·lació del Mercat de les Flors (Highlands), el febrer vinent.

Mal Pelo balla amb unes coordenades, aparentment, antagòniques. Té una vessant freda, de ballar al buit mirant molt endins de l’ànima i una altra emocional que l’entronca amb la natura i el contacte (els troncs pelats evoquen a una natura estilitzada, formen part del seu paisatge). Amb el contrapunt de Bach, han sabut fusionar molt bé el quartet de cant i el de corda deambulant per un espai immens, quasi místic, al Museu Marítim. La proposta permet veure cada detall en desplaçaments que es repeteixen, seguint l’enrevessat laberint compositiu, que sedueix per la seva harmonia i també per com va variant el pes musical entre cordes i veus. Amb una orgànica decoració feta amb herbes seques, per moments, els cantants semblen noves lectures del Papageno de Mozart. El joc endiablat amb les notes de Bach devia inspirar Mozart, mig segle més tard.

La nau barroca del Marítim, tota buida, amb les pedres de les parets i unes columnes de notable potència, casa molt bé amb l’univers sonor i també amb el transitar calmat del monjo que actua quasi de mestre de cerimònies. La disposició de la sala obliga a triar què es vol seguir (sigui una ballarina en espera calmada però intensa, sigui el cant o la interpretació musical o els amplis desplaçaments de la resta de la companyia). La transmissió que Maria Muñoz ha fet del seu solo de Bach a Federica Porello té un nou exercici amb la repetició de les dues intèrprets.

Director d’escena: Franc Aleu

Lloc i dia: Podcast, 17 de juliol. Grec en Obert

Adreça d’accés: www.salafenix.com/grec-2020/

BITÁCORA DE IDA Y VUELTA

La proposta, en format de radioteatre dibuixa un guió que deambula entre la veritat documental i, sembla intuir-se, una ficció dels seus pensaments i la seva vida. Miguel de Molina és un personatge que hauria pogut lluir al Paral·lel de la República, però on consta que va fer afició va ser a València i també a Madrid. La proposta de la Sala Fènix recrea situacions i comentaris desinhibits, d’una franquesa absoluta amb una composició al piano, principalment, molt apropiada. Però desaprofita passatges com ara el de Lorca i el d’Eva Perón, o explorar més en el món sòrdid de revista (la Fènix s’hi ha abonat en anteriors circumstàncies com a Cabaret Lecocq i el Cabaret Victoria). La proposta fa una pàtina més narrativa i superficial que emocional. El personatge ja va rebre un sentit homenatge amb l’espectacle Ojos verdes en la cartellera barcelonina. El prompte retorn (que va intentar Molina el 1952) no li va permetre restablir-se. Va morir a Buenos Aires el 1993. Sí que va poder tornar a casa un altre flamenc: Paco Alonso (també hi ha una peça cabaretera que ho recorda entranyablement, Paquito forever).

Aquest Grec que teixeix connexions culturals amb Llatinoamèrica ha aprofitat l’exili de Miguel de Molina, un cantant de coplas que va fer furor durant l’època republicana. El seu perfil, de fet, pot recordar prou els personatges d’¡Ay, Carmela! de Sanchis Sinisterra. Va fugir el 1942 a l’Argentina perquè la seva vida corria perill per haver col·laborat amb els republicans (sempre amb Amalia de Isaura) i també per homosexual. Va viure una vida paral·lela al seu idolatrat Federico García Lorca.

Bitácora de ida y vuelta s’ha fet amb l’entusiasme i la necessitat de crear durant el període de confinament. La voluntat de la direcció del Grec de mantenir el festival ha obert un camí paral·lel en què els creadors han trobat la fórmula per fer compatible la creació amb les exigències de les autoritats sanitàries. Cal celebrar, sigui com sigui, la valentia de festival i artistes de no renunciar a construir universos màgics, encara que sigui amb una evident manca de temps.

Coproducció: La Maldita Vanidad / Tantaranana

Lloc i dia: Tantarantana, 18 de juliol. Grec en Obert

LA NOCHE SIN TIEMPO

La proposta itinerant de La noche sin tiempo podia ser un altre bon exemple de construir una trama amb les ganivetades traïdores de la història amb el respirar d’altres iniciatives que s’estenen arreu. Però aquesta producció entre el Tantarantana i La Maldita Vanidad es delecta del món fosc i pervers,i obvia els mons de llum que segur que existeixen avui en un Raval que vol deixar de ser estigmatitzat. L’itinerari convida a descobrir (i a imaginar, sobretot) què pot passar darrere dels portals i dels balcons de carrers estrets i ombrívols. Una foscor que evoca el món literari dels escriptors llatinoamericans que van descobrir la Barcelona canalla i rebel del tardofranquisme. L’única pista és l’àudio que alterna la guia (quins cartells es van trobant per comprovar que se segueix al camí traçat) amb les històries d’uns personatges dramàtics perdedors. Que se saben supervivents, nit a nit, sense accedir mai a la llum de l’amor o de l’amistat. Sempre hi ha favors que es deuen i perills amagats. La sensació de fragilitat un dissabte a la tarda de nou reconfinament pels carrerons del Raval es transforma en una incomoditat notable de l’oient. El format de radioteatre obvia repetir idees per ajudar l’oient a entendre qui parla i quina trama s’està desenvolupant. Probablement, trasllada a la ràdio el text teatral (en què el personatge físic ja permet molt més fàcilment la seva identificació). El joc de l’itinerari és individual, no hi ha una interacció amb un actor des del balcó o acompanyant i la pista d’àudio és única i no permet reescoltar (el que deixa més desarmat l’espectador si perd el fil). Aquestes dificultats demanen molt interès i voluntat de l’espectador a acabar tota la trama de personatges a la deriva.

És cert, i no cal amagar-ho, que el Raval (o el barri Xino) ha viscut moltes èpoques d’una violència extrema, amb focus de màfies de droga, de prostitució i de robatoris (que encara persisteix en menor mesura), però delectar-se només en aquest món projecta una visió molt esbiaixada del veïnat. Obvia que, al costat de les prostitutes de les cantonades, hi ha nens que juguen a futbol a la plaça de la Filmoteca, despreocupats. O que els bancs de la rambla del Raval, a l’ombra, generen una pau i una satisfacció d’alleujament per l’airet a l’ombra tocant el gat de Botero.

Autoria i direcció: Marc Crehuet

Lloc i dia: Sala Beckett, diumenge19 de juliol

LA Morta, de Pompeu crehueT

Aquesta proposta del dramaturg es distancia prou de la comèdia política d’èxit (El rei borni) i també deixa descavalcada la lectura de l’èxit, estrenat al Romea el 1904, del seu besavi, en Pompeu. De totes maneres, l’aventura de posar tocs melodramàtics a una comèdia quotidiana escrita en primera persona permet accedir a una segona pilota de partit. Probablement, el més interessant del treball no sigui tant el resultat com la indagació: com fer que convisquin aquestes dues crisis viscudes amb més de 100 anys de diferència. Viuen al mateix pis gràcies al mateix realisme màgic de Pere Calders. De sobte, es troben i es reconeixen. La presència contínua d’en Pol, el fill, és el detonant per a una relació de parella ensopida quan es descobreix la relació familiar del besavi a través d’un llibre que narra la seva biografia. La morta... no va ser una manera d’expiar les culpes per la manera de tractar la seva filla, sinó una premonició desastrosa. En tot cas, en Pompeu no en va saber més.

Els actors secundaris estiren el seu personatge a un punt excèntric (Anna Bertran com a periodista intrèpida cultural i Xavier Bertran amb aquest Pompeu tan present com desconegut). Per la seva banda, Betsy Turnez i Francesc Ferrer piloten el pes emocional de l’obra, de la comèdia al drama. És un viatge difícil, sense una raó clara que provoqui el gir dramàtic com podria passar amb una comèdia de bulevard. Portar drames rurals a l’actualitat demana una honestedat immensa, esporgant aquells elements anacrònics i deixant l’emoció a flor de pell, com en l’aventura de La infanticida. L’obra dels Crehuet resol els salts de continuïtat amb el treball actoral i l’espai escènic. I troba una miraculosa i redemptora veritat que pacifica els esperits i les parelles de cor tendre. Un final clar amb teló i la satisfacció de la reconciliació.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor