Pantalla

HI HAVIA UNA VEGADA...

Tots els contes narrats solen començar amb un “Hi havia una vegada...”. El de La princesa promesa podria fer-ho, però no ho fa perquè no és un conte ortodox.

Hi ha una altra frase pròpia, en canvi, que el distingeix i que sempre que parles d’aquesta pel·lícula tothom és capaç de recordar i recitar: “Hola, el meu nom és Íñigo Montoya. Tu vas matar el meu pare; Prepara’t per morir!” Ho és perquè a banda de repetir-la més d’una vegada –diria que al voltant d’una dotzena de vegades, almenys– hi ha un personatge secundari que pren el protagonisme als prínceps i princeses d’aquesta història d’amor etern, però també de venjança. És qui la pronuncia: Íñigo Montoya, un espadatxí espanyol, tan borratxo com noble, que fa 20 anys que cerca l’assassí del seu pare, a qui no li coneix la cara, però que es distingeix per tenir sis dits. És tal la força del personatge, el típic robaescenes, que Mandy Patinkin, l’actor que l’interpreta, ha trigat tres dècades perquè no li recordin la frase mítica cada cop que el veuen i ara li tinguin molt més respecte per haver encarnat el murri de Saul en la sèrie Homeland. Millor no jugar-se-la amb un cap de la divisió de la CIA.

La princesa promesa és un film de culte de tota aquella generació que vam ser els últims de veure el traspàs dels efectes especials analògics i els decorats de cartó pedra al món digital. Ho vam viure intensament en aquella prolífica dècada dels vuitanta gràcies a pel·lícules juvenils com aquesta. Una aparent història tradicional amb tots els elements clàssics del gènere d’aventures alineats per servir una història extraordinària que trencaria els motllos de la narrativa; aplicant capes de metallenguatge, farcint-ho d’ironia i, sobretot, molta estima per l’art de narrar, sigui literatura o cinema, com és el cas. El mèrit recau especialment en el guionista, William Goldman, autor de la novel·la publicada el 1973 i que ell mateix adaptaria per a aquesta versió cinematogràfica. Goldman va saber prendre la base d’un relat clàssic, totxo i anodí d’un tal S. Morgenstern i vestir-ho d’una forma que atraparia els lectors i, posteriorment, espectadors. Implicant-los amb la figura d’un nen (basat en la pròpia figura de Goldman, aquí amb Fred Savage, el nen d’Aquells meravellosos anys) que després de la reticència inicial escolta amb atenció extrema i interrompent constantment l’avi que li narra el relat (Peter Falk, Colombo).

Una divertida i apassionant història d’amor verdader entre la princesa poc convencional Buttercup i el camperol Westley-l’home de negre-el pirata Roberts (Cary Elwes, tres en un). I no només ells dos, com dèiem, sinó també un relat en què els secundaris prenen tant o més pes: entre els més destacats, l’entranyable gegant Fezzik (interpretat pel colossal André The Giant), el sicilià i malcuat Vizzini (Wallace Shawn) i l’esmentat Íñigo Montoya.

Tot un encadellat que Rob Reiner va saber recollir i servir aportant el seu ofici quan vivia el moment més dolç de la seva carrera. Venia de fer Compta amb mi (Stand by me, 1986), una de les millors adaptacions de Stephen King a la pantalla, i, com ell confessa, gràcies al seu èxit el van escollir. Això després d’anys d’intents fallits i especulant sobre noms per dirigir-la com ara Norman Jewison, John Boorman, Richard Lester, Robert Redford (en el que seria el seu debut) i, fins i tot, François Truffaut. Tampoc cregueu que fos un èxit absolut. Com ara que hi ha títols que triomfen via streaming, aleshores els que llogàvem films al videoclub vam engrandir el seu culte llogant-la i rellogant-la, veient-la fins al dia d’avui talment seguint el model del nen quan li demana al seu avi si li pot tornar a explicar el conte. “Com desitgis!”, li respon l’avi, repetint per última vegada la frase (una altra per al record) que ha anat sorgint repetidament en aquest cas de la boca del protagonista enamorat de la bella, bellíssima, Buttercup.

Com podem veure, aquest conte tampoc finalitza, doncs, amb el clàssic “I van ser feliços i van menjar tots anissos”. Tanmateix, com la mainada quan els expliques un conte, nosaltres tampoc ens cansem de demanar que ens el tornin a explicar. O veure’l, com és el nostre desig.

La princesa promesa (The princess Bride) Direcció: Rob Reiner Guió: William Goldman, basat en la seva pròpia novel·la País: Estats Units Any: 1987
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.