Pantalla

Cartellera

SER FELIÇ O SER FELIÇ

Amb la millor tradició de comèdia espanyola de Berlanga en alguns plantejaments i moments de la pel·lícula, la directora Icíar Bollaín utilitza aquest mitjà, l’humor, per arribar on vol. La boda de Rosa és un viatge cap a l’anhelada felicitat, cap a la llibertat individual i l’autoreafirmació com a persona. La protagonista, una excel·lent Candela Peña (Días contados, Princesas, El tiempo de los monstruos), arriba al límit en plena maduresa, diu prou, fuig i s’atreveix a fer el canvi personal i existencial que molts no ens atrevim a fer perquè la velocitat de la vida, entre altres coses, no ens ho permet. Un pas decidit, transformador, definitiu i potent (ella en diu “bomba nuclear”) per reorientar la seva vida, trencar lligams, agafar els comandaments del seu destí i destruir el guió escrit. Tot i la seva forta cuirassa, la Rosa ja no pot més i decideix fer un gir atrevit i necessari, en aquest cas, a través d’una divertida boda unipersonal.

Icíar Bollaín segueix explorant amb una sensibilitat extrema en l’alliberament de la dona i en la recerca d’un feminisme reivindicatiu, amb elements de la seva primera pel·lícula Hola, ¿estás sola? i de Te doy mis ojos i Katmadú, un mirall al cel (a les dues primeres ja va col·laborar amb Candela Peña). I ho fa dibuixant d’inici magistralment un escenari molt familiar: el dia a dia laboral i estressant d’una dona independent, feta a si mateixa i oprimida constantment. Aquests traços són en algun cas demolidors: la sobreexplotació i el xantatge emocional i constant de la família, la pressió permanent del seu entorn... És aquí on la història connecta de ple amb l’espectador, amb el relat, sempre en to de comèdia agredolça, de les misèries familiars i dels egoismes que tots, en menys o més mesura, hem copsat alguna vegada en les nostres vides. Al final, la Rosa, una dona que estava sotmesa i anul·lada, esdevé el personatge menys imperfecte de tots. Les aparences enganyen i confonen. Sempre.

Sergi López (El laberinto del fauno, El hombre que mató a Don Quijote, Segon origen, Pa negre) i Nathalie Poza (Mientras dure la guerra, La catedral del mar), els germans, són la mirada més fosca d’aquest món convencional i competitiu que ens ha tocat viure. Això sí, són molt i molt divertits. Poza, amb problemes amb l’alcohol, fa riure gairebé més (i és difícil) que a Días de futbol. Cal destacar, també, l’actuació convincent i sòbria de Ramón Barea com a pare de la protagonista, clau en un dels conflictes de la confusa evolució de la Rosa.

Més que amb malentesos, Bollaín juga amb la situació surrealista i absurda de la boda, que li dona molt joc, tot i que fugint sempre de la clàssica comèdia desbocada de situacions. I és que el pretext i el missatge de la pel·lícula són molt més profunds que una sèrie de moments grotescos. Vol navegar amb fermesa (i ho aconsegueix) pel pla creïble del compromís i la reconciliació. És un missatge real i optimista, però dur socialment. Per això l’humor, la tendresa i la reflexió conviuen amb encert en aquest film senzill però força emotiu i brillant, que vol ser un cant a la felicitat i que convida a la reflexió.

LA BODA DE ROSA Direcció: Icíar Bollaín Guió: I. Bollaín, A. Luna Música: Vanessa Garde Fotografia: Sergi Gallardo i Beatriz Sastre Productora: Tandem Films País: Espanya Any: 2020
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)