Lletres

Opinió

Metafísica del creuer

Ara que els creuers han entrat en decadència, m’agrada imaginar
Foster Wallace i J. Franzen comentant la seva experiència i el rendiment literari que se’n pot treure

El 1995, després de passar una setmana com a passatger en un creuer de luxe, David Foster Wallace va escriure Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer, una barreja brillant de reportatge, autoficció i hiperconsciència. El 2001, Jonathan Franzen va publicar Les correccions, una magnífica novel·la familiar en què resulta decisiu un creuer de vacances. Afegim-hi que Foster i Franzen no només estan feliçment condemnats a anar junts en totes les ordenacions alfabètiques, sinó que, malgrat ser escriptors, eren amics.

Ara que els creuers han entrat en decadència econòmica i moral, m’agrada imaginar aquests dos autors comentant la seva experiència en navegació d’oci i també el rendiment literari que se’n pot treure. He trobat cinc coincidències entre els creuers que apareixen en el reportatge de Foster Wallace i en la novel·la de Franzen: primera, les màquines escurabutxaques, que al costat de les begudes de pagament permeten que el creuer compensi les pèrdues empresarials inherents al luxe extrem; segona, les conferències, una no activitat que sembla adreçar-se als passatgers que necessiten asseure’s còmodament una estona, però que ni tan sols així estan disposats a tenir la sensació que perden el temps; tercera, l’odi –intrafamiliar i extrafamiliar– que aflora en els sopars a bord, l’únic moment en què els passatgers parlen lliurement entre si; quarta, la fixació fecal, que en el cas de Franzen pren la forma d’un excrement que s’autodesplaça per la cabina i conversa amb un dels personatges, i en el cas de Foster Wallace es configura com el pànic de desaparèixer dins del potent aspirador del vàter; i cinquena, la manera com els passatgers mostren les ganes d’“escapar dels dons del jo” (Franzen) a base d’“indulgència distesa i turisme frenètic” (Foster Wallace); en altres paraules, en els dos casos els creuers de luxe responen a la voluntat codificada i monetitzada de fugir d’un mateix, interpretació metafísica que cap dels dos autors es molesta a amagar –ans al contrari.

Al llarg de més d’un centenar de pàgines, Foster Wallace detalla extensament totes les activitats que els passatgers estan convidats a seguir i les sensacions que li desvetllen. Franzen, en canvi, se centra en dos o tres personatges, sobretot en un doctor que, si algun passatger és incapaç d’arribar per ell sol al llindar de felicitat que té dret a esperar, està disposat a donar-li un cop de mà amb unes quantes pastilles euforitzants de legalitat dubtosa. Si a Les correccions les drogues són un dels mitjans més populars per “corregir” el que no resulta prou satisfactori, a Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer “una part de la promesa d’escapatòria davant la por de la mort és que al creuer ningú està mai sol”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)