Articles

Opinió

L’ÚLTIM MOZART

‘La flauta màgica’ no és una faula per a nens, és una meditació profunda sobre la naturalesa humana

Les tres peces finals de la música per a escena de Mozart ocupen un espectre temàtic i expressiu tan ampli com si el cigne de Salzburg s’ho hagués proposat expressament. Passaré per sobre de La Clemenza di Tito, no perquè em sembli inferior –que no ho és–, ni perquè no s’ajusti a la preceptiva d’un gènere molt ben establert, sinó perquè, justament, la profunditat i la consistència amb què es tracta l’antiquíssim arquetip del rei vell mort i substituït pel jove nou mereix una meditació en si mateixa molt més àmplia.

El contrast entre Così fan tutte i La flauta màgica (Die Zauberflöte) ha estat glossat en tants aspectes i des de tants punts de vista diferents que és difícil aportar-hi res de nou en quatre línies. Così fan tutte és una òpera bufa situada en un món realista; La flauta màgica, un singspiel emmarcat en una realitat fantàstica. L’una és una història moral del gènere costumista, amb l’objectiu aparent de fer riure el públic i insuflar-li una saviesa popular útil per a la vida pràctica. La flauta màgica és un conte de fades en la línia del Somni d’una nit d’estiu shakespearià i els contes de Perrault, amb el transfons maçònic conegut i estudiat, i un humor quasi infantil tractat no com un element satíric, sinó com un oasi dins la dimensió simbòlica. Vist amb atenció presenta molt més contingut i profunditat que els visibles d’entrada. Entre realisme burlesc i llegenda irreal hi ha més vasos comunicants que no sembla. La flauta màgica és una obra dins del que se n’ha dit el “cercle de Mozart” –La pedra filosofal (Der Stein der Weisen), El dervís caritatiu (Der wohltätige Derwisch)–, caracteritzada per una ucronia rere la qual hi ha no tan sols la maçoneria, sinó l’univers simbòlic del coneixement alternatiu, per no dir-ne esotèric.

La flauta màgica no és tan sols la més extraordinària d’aquestes peces des de l’òptica musical –les altres van ser compostes entre uns quants, entre ells l’empresari i llibretista Schikaneder–, sinó també des de la dimensió icònica i moral. Sobre el procés iniciàtic s’hi trena un joc de dualitats mútuament referents. En primer lloc, la llum i la foscor: Sarastro i la Reina de la Nit –en un notable assaig, Citati mostra el risc de no identificar-los ni amb el bé ni el mal, ni amb coneixement ni obscurantisme, remuntant-se fins a l’Isis omnipotent de Les Metamorfosis d’Apuleu–. En segon lloc, la dualitat humana entre l’apol·lini Tamino i el dionisíac Papageno. L’un, tractat des de la rectitud i la responsabilitat, l’altre des dels instints primaris, però també des de la pregonesa de l’inconscient.

Discorren en paral·lel en la mateixa direcció: arribar a l’amor, per Tamino en forma de saviesa; per Papageno, de plaer i família nombrosa. Adornat amb dos intents –no realitzats– de suïcidi d’acord amb la natura de cadascú: tràgic el de Pamina, còmic el de Papageno, però no menys transcendent. La flauta màgica no és una faula per a nens, és una meditació profunda sobre la naturalesa humana.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)