Articles

Homar revisa Homar

Un dels gran homes del teatre català reflexiona sobre la seva extensa carrera i els seus referents compartint-los amb el públic i desvelant, de nou, la part més íntima d’ell i de la seva professió

APRENENTATGE
“He après més de les coses que no m’han sortit i he crescut a partir de l’oportunitat de les crisis. Em falten vides”
INSEGURETATS
“Sembla que els actors donem la idea de ser més segurs que els espectadors. I de vegades som més fràgils i vulnerables”
ALMODÓVAR
“Vaig viure un idil·li professional en la primera pel·lícula, però no en la segona i no crec que tornem a treballar. Va ser útil”

És impossible que en un racó mental no el projectem com l’etern Quimet de La plaça del Diamant (1981), la pel·lícula amb què va debutar al cinema i que el va donar a conèixer. És Lluís Homar, un dels grans homes del teatre català. La seva força i presència han quedat ben paleses en més de quaranta anys de carrera, en què s’ha atrevit gairebé amb tot. La seva projecció internacional va arribar gràcies a Pedro Almodóvar a La mala educación (2004), amb un personatge fosc, enrevessat, intens i de màxima exigència. Una exigència que va patir de valent, com d’altres, amb el director manxec, tal com va reconèixer fa tres anys en el llibre autobiogràfic Ara comença tot, coescrit amb Jordi Portals, i en què s’obre parlant amb honestedat de la seva trajectòria, limitacions, pors i dubtes vitals.

Premiat de nou recentment en els Premis Max de teatre, a Màlaga, per La neta del senyor Linh (el primer cop va ser per Terra Baixa, fa sis anys), Lluís Homar és manté en plena forma als 63 anys després d’una llarga carrera com a actor i director teatral, que el va portar fa un any a acceptar noves responsabilitats: gestiona i articula el seu projecte al capdavant de la Compañía Nacional del Teatro Clásico, a Madrid. Lluny ja queden els seus inicis als Lluïsos d’Horta, al grup de teatre Escorpio... i a la fundació del Teatre Lliure (1976), del qual va ser director entre el 1992 i el 1998. L’actor, establert a Canet de Mar, ha sabut combinar una extensa feina als escenaris teatrals –amb gairebé un centenar d’obres– amb el setè art –amb prop de quaranta pel·lícules– i la televisió –amb una vintena de produccions–, sempre mostrant una gran flexibilitat i amplitud de registres. Amb l’extraordinari paper secundari de Max, el creïble i sorprenent robot ajudant d’Àlex (Daniel Brühl) a la premiada Eva (2011) de Kike Maíllo, va obtenir el Gaudí i el Goya. Tota una prova de capacitat i de reinvenció.

Aquest setembre, la Filmoteca de Catalunya li ha donat “carta blanca” dedicant-li un cicle i compartint amb el públic les seves debilitats cinematogràfiques. Ningú no és perfecte (Some like it hot) ha estat la seva tria principal. La prèvia de la projecció va servir per tancar el cicle i per compartir amb els espectadors i amb el director d’aquesta institució, Esteve Riambau, les seves reflexions sobre la seva carrera, el cinema i els seus referents, com la genial i esbojarrada comèdia de Billy Wilder: “Hi ha una admiració per la comèdia, quan està ben feta. Es considera un subgènere, però jo li tinc un grandíssim respecte i una veritable devoció. Jo no soc un actor de comèdia. És molt delicada. Ha de tenir ritme, intenció… és una filigrana. En aquesta pel·lícula hi ha tots els ingredients. Wilder, el gran mestre, Marilyn Monroe… Soc molt dels grans mites, i ella ho és. El seu personatge em sembla meravellós. Hi ha alguna cosa que ens transporta. Veient tot el que li passa a Jack Lemmon pateixo. És veritat i fa riure. Aquest equilibri, aquesta subtilitat... em provoca devoció i em fa bé. Aquest joc d’identitats home-dona és una part íntima meva. Hi ha moltes possibilitats de joc. Aquest canvi de màscares amb gènere masculí-femení em fa gràcia. Tant Lemmon com Curtis estan maquíssimes. El guió és un cant a la llibertat amb un gran final”, explica Homar.

En la seva selecció tampoc va faltar Marlon Brando (L’últim tango a París, 1972), l’actor que volia ser en la seva joventut i de qui destaca “el seu magnetisme”. “Hi ha coses que no saps explicar. Ell és un fenomen. És un actor íntim amb la seva feina, que connecta amb la intimitat d’una altra persona. Tinc un xoc amb L’últim tango a París, que va vaig veure per primera vegada a Perpinyà amb 17 anys. No em va arribar. Després, amb 20 anys, em va provocar una sacsejada, perquè sembla que allà inventaran el món. Ell s’acaba enamorant d’ella”, recorda l’actor, meravellat sobre aspectes com “la necessitat de crear una il·lusió sobre qui ets” i sobre “aquest joc que es descobreixi qui ets”. Rocco y sus hermanos (1960), de Luchino Visconti, també va aprofundir en els seu sentiments: “Em vaig passar la pel·lícula plorant, amb les entranyes d’aquella família”. La naranja mecánica (1971), de Stanley Kubrick, va ser un altre de les escollides per Homar. “Quan la vaig veure vaig tenir una barreja d’adrenalina i coses remogudes. És molt difícil viure aquestes experiències amb altres pel·lícules”, diu Homar, que es declara absolut admirador del director de 2001: una odissea de l’espai i Eyes wide shut, de la qual assegura: “Em va provocar una gran inquietud.”

Homar, que es defineix com a persona “no cinèfila”, va repassar el seu pas del teatre al cinema. “Vaig fer, amb 24 anys, La plaça del Diamant. Estava convençut que no podia fer cinema, que era un actor de teatre. La Sílvia Munt es menjava la càmera. Hi ha gent que ho aconsegueix, com Bardem o Marlon Brandon. A mi em proposaven coses i anava dient que no. Tampoc m’arribaven coses gaire rellevants. De sobte, el Lliure va prescindir de mi, afortunadament, perquè si no encara hi seria. I va ser una oportunitat per evolucionar. Vaig fer Gossos (2001), a TV3, amb Romà Guardiet, que va ser un gran mestre. Em va ensenyar com és un pla curt, com jugar amb els ulls… Després vaig fer Valentín (2003) i a continuació em van trucar de la productora d’Almodóvar. Em va fer com de vaixell. Vaig passar a ser un actor que ja tenia espai dins del món cinematogràfic”, recorda.

Igual que va fer en el seu llibre, Homar s’obre per parlar de la complicada relació amb el director manxec. “De vegades em sento abusant de la seva popularitat. El llibre no és un passar comptes. No és amb ell. És amb mi mateix. Vaig viure un idil·li professional en la primera pel·lícula, però no en la segona (Los abrazos rotos) i no crec que tornem a treballar. La part positiva és que, a causa d’aquesta inseguretat meva, necessitava que persones rellevants com Pedro pensessin en mi perquè em pogués creure que valia. Almodóvar va ser útil. Vist amb distància, el paper era molt difícil. Ell s’havia de veure reflectit en mi, perquè és una pel·lícula autobiogràfica. Em va fer un gran favor. Has de creure en tu. Hi ha persones que aposten per tu inicialment i després ja no. La vida és moviment”, resumeix.

Després, Homar va trobar un to diferent amb Sílvia Quer a la televisió a 23-F, el dia més difícil del rei (2009) i amb Emilio Aragón a Pájaros de papel (2010). “Amb el personatge del rei vaig tenir com a coach Manel Fuentes, però vaig veure que no es tractava d’imitar sinó de ser. I el Manel em va donar el desllorigador. Amb Emilio Aragón era cada dia un somriure permanent. Amb en Pedro era no, no i no. Tot forma part d’un aprenentatge. He après més de les coses que no m’han sortit i he crescut a partir de l’oportunitat de les crisis. Em falten vides”, revela Homar, que ha tingut una carrera marcada també en ocasions pel seu físic: “Woody Allen deia que se’m veia massa.” El director de Nova York no ha estat l’única llegenda amb qui ha treballat. A Bosque de sombras (2005), de Koldo Serra, va coincidir amb Gary Oldman: “Va ser maco i en tinc un gran record. Oldman em va dir que jo era un actor de primeres preses, com un actor barat. Vaig assistir a un atac d’ira d’ell, que va considerar que hi havia hagut un error de càsting”, recorda amb un somriure Homar. Amb Pau Freixas: Herois (2010) i Polseres vermelles (2011), Homar també va tenir bon feeling. “És un dels meus grans amics, el respecto. Té un gran nivell d’exigència i resultat, i rigor de treball. És un dels enormes valors que tenim en el nostre cinema”, afirma.

Al teatre, amb Fabià Puigserver va tenir moments de patiment professional. “He patit i segueixo patint”, reconeix. “He estat molt de temps enfadat amb ell, però la vida té moltes cares. Fabià era un mestre, un referent. Em guiava personalment i professionalment. Tenia devoció per ell. Els anys m’han donat una manera d’entendre. És un aprenentatge de vida, que no té temps. Cadascú ha de tenir el seu criteri de les coses. S’ha de veure el que t’arriba de les veritats absolutes”, reflexiona sobre un dels capítols de la seva vida que va explicar a Ara comença tot. “Sempre estem a punt que tot comenci. I això és important. Volia que el llibre fos útil i íntim, compartint la meva part més fràgil. Sembla que els actors a l’escenari donem la idea de ser més segurs que els espectadors que ens estan veient. I de vegades som més fràgils i vulnerables. És útil que aquesta part vulnerable es conegui. El nostre món pot semblar fascinant, que estem per sobre del bé i del mal, però a mi m’interessen les persones, i al llibre volia parlar d’enveges… de tot”, explica Homar, que es defineix com “una persona amb sensibilitat”. “Malgrat les dificultats crec que la vida val molt la pena. Cada vegada té sentit fer la meva feina. Estant ara a Madrid amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico em sento útil als ciutadans i això em fa sentir privilegiat. La vida no és fàcil, però és apassionant”. Tota una declaració d’un gran del teatre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)