Lletres

Lluís Llort

Escriptor i periodista

“Veig molta maldat en la humanitat”

Novel·la negra, ciència-ficció, ‘gore’... Diversos gèneres es troben en la nova novel·la de Lluís Llort, ‘Temps mort’. L’autor diu que escriu per desfogar-se, no per allunyar-se de la realitat

L’IMPULS
“Escric per desfogar-me, no per allunyar-me de la realitat. Ens creiem una raça superior i som una merda”

A un barceloní solitari, gris, “que no cau bé a ningú”, li comuniquen que li ha correspost l’herència d’una tieta d’Amèrica que no sabia ni que existís i emprèn un viatge fins a Nova Orleans. Amb aquest punt d’arrencada, Lluís Llort (Barcelona, 1966) embasta una novel·la negra, de ciència-ficció, gore i amb elements d’altres gèneres. És Temps mort (Alrevés), la seva tretzena novel·la.

Aquest cop se’n va lluny de Barcelona, a Nova Orleans. Per què la ciutat del jazz i la màgia negra?
El primer que em va impulsar a escriure aquesta novel·la era poder viure la sensació d’estar sol al món, a partir d’una pel·lícula del Charlton Heston de l’any 71, L’home omega, que està basada en una novel·la de Richard Matheson. Des de fa molts anys, tenia la idea de poder viure aquesta història. L’altre motiu era fer una mena de vendetta fàcil amb el rei, Marchena, els polítics...; els volia decapitar igual com faig amb Trump en la novel·la. Al principi, la idea era un viatge de Barcelona a Madrid, i veure on deu parar ara l’Aznar, i començar a decapitar gent... Però em vaig aturar. Perquè m’agrada arriscar a l’hora d’escriure, per exemple, amb un protagonista que no cau bé a ningú, però a la vida real soc molt prudent, i vaig pensar que podria acabar com Valtonyc anant a Bèlgica a fer companyia als que ja hi són per fer la gracieta de decapitar el rei i la mare que els va parir a tots! En descartar-ho, me’n vaig anar a l’àmbit més internacional i a personificar en un sol dimoni, Trump, aquesta mena de maldat generalitzada que veig. Per què Nova Orleans? Perquè em va venir de gust, tot i que no hi he estat mai. I la novel·la la vaig escriure el setembre passat, per això també hi treu el nas la sentència del procés, perquè ho estava vivint.
El protagonista, el Robert, diu que es vol allunyar físicament i mentalment dels conflictes polítics de Catalunya. A l’autor també li passa, això?
No escric per allunyar-me de la realitat, però sí per desfogar-me. Per exemple, al final de l’obra, que acaba tan gore, he reflexionat a posteriori que potser és una manera de descarregar el rebuig cap a la humanitat. Perquè hi ha molta maldat (el canvi climàtic, els capellans pederastes, les guerres absurdes, les violacions en grup...). Rasquis per on rasquis, estem molt tarats. Ens pensem que som una raça superior i som una merda. Aquesta visió tan negativa la descarrego amb aquesta mena de violència explícita que utilitzo, i que alterno amb humor. De vegades, faig la violència una mica extrema per mostrar el rebuig cap a la societat.
Com és que humor i violència van tan sovint de bracet?
En el meu cas, com que extremo bastant la violència –no nego que tinc una certa tirada tarantiniana–, penso que la manera de rebaixar la duresa és afegint tocs d’humor. Jo, l’humor, el tinc de sèrie i l’afegeixo sempre que puc, fins i tot en entrevistes, articles...
Hi ha molta violència i també crítica social. Parla de Trump i que Jango Edwards es presenta a les eleccions...
Són picades d’ullet i m’ho passo bé. És la manera més breu de dir que tot plegat és una pallassada. La política és necessària i està present en tot, com les matemàtiques, però no m’estranya que al poble ens costi cada cop més confiar en els polítics, perquè tant la política internacional com la política actual de casa nostra et fan perdre la confiança. Mai acostumo a parlar de mi, però en aquesta obra hi ha unes quantes coses que assumeixo com a meves, com ara el desencantament que té el protagonista amb la política actual, ja que va creure en la possibilitat de la independència però ara ja no.
El veig molt desencantat.
Sí, perquè jo hi vaig creure, hi vaig posar ganes i vaig anar a protegir les urnes. I veus que no només ens van enganyar en el moment concret dient que hi havia totes les estructures (que no hi eren), sinó que ara, quan haurien de mantenir la unitat per demostrar que poden continuar obeint el mandat, estan en lluites internes. I ens preguntem: per què ens vam esforçar durant uns quants anys a fer el que va tocar, perquè ara passin de nosaltres? Aquesta és la sensació que tinc.
Al començament, hi ha pocs elements de novel·la negra, però en la segona part tot va per camins imprevisibles. Jugar amb els gèneres és un plaer?
Sí, perquè sempre he escrit el que m’ha donat la gana. Quan tinc una història clara em poso a escriure. M’agrada seguir un joc, com si fos un lector. Si ho tinc tot previst i estructurat, i sé què passarà, m’avorreixo a l’hora d’escriure. La diferència és que un lector s’empassa el que hi ha, i jo tinc el poder d’alterar-ho fins a última hora.
Una de les seves dèries és desconcertar el lector?
Sí, i més que desconcertar-lo, m’agrada evitar el que és previsible. I per això faig cops de timó. Aquesta novel·la va a parar cap a la ciència-ficció, però necessitava presentar d’una manera més calmada el protagonista. En l’últim capítol, es va veient la repercussió de tot el que està fent el personatge, que al final és nul·la, perquè la humanitat som idiotes i no aprenem de res. Tot va anar sortint sobre la marxa a mesura que anava fent reescriptures. A l’hora d’escriure, penso que no s’ha de tenir por de sortir-se una mica de la ratlla ni d’anar una mica més enllà. Les fronteres i els límits dels gèneres me’ls salto quan em convé. Si la història em porta cap a una direcció, m’és igual si canvio de gènere.
Li agrada que l’etiquetin com un autor de novel·la negra?
En un principi, em va anar bé i estic agraït per aquesta etiqueta. Sí que podria anar en col·leccions generalistes, però les novel·les potser haurien passat amb més pena! Perquè així, almenys, al lector que li agrada, s’hi posa. En vaig fer una, No n’estiguis tan segur, que és com un mostrari del gènere: la meitat és policíaca i l’altra meitat és negra. Em trobo més còmode amb la negra, perquè no suporto la policia! Em costa molt de fer una novel·la policíaca, i sempre dic que al policia el mataria a la tercera pàgina. Fent la conya, en aquella novel·la ho vaig fer.
Una de les coses que sobten és l’evolució del protagonista. Primer el veiem com un home gris, sol, sense diners... Però després se sent impune, àvid de venjança. Tots tenim una mica les dues cares?
Tots tenim aquestes dues cares, depenent de la situació davant la qual ens posin. Vaig agafar un protagonista desaconsellable; que no caigui bé ni tingui un cert carisma és molt perillós, perquè la novel·la et pot caure de les mans. Era un risc, però vaig voler fer un personatge gris, perquè era més fàcil el gir que li vendria després; fer coses estúpides, que algú més racional potser no faria. Com que és babau, fa el que fa. I, com en novel·les anteriors, m’agrada jugar amb el lector i preguntar-li: “I tu què faries en aquesta situació?” Incito que el lector pugui jugar.
El protagonista també es pregunta com ho farien en una pel·lícula. Té molta càrrega cinematogràfica, la novel·la.
Sí, perquè crec que és important llegir i s’ha de llegir, però de vegades hi ha una certa càrrega d’obligació, com si fóssim nens d’escola. En aquesta novel·la poso un protagonista amb un estrat cultural baix, però les pel·lícules sí que li tiren, i vaig apostar pels referents cinematogràfics. El mateix protagonista diu explícitament que no llegeix i que prefereix mirar pel·lícules. Com que jo també parteixo de la pel·lícula L’home omega, la por que té el protagonista en determinats moments és tota produïda pels referents cinematogràfics que té al cap (soterranis foscos, golfes...).
Als agraïments cita Richard Matheson i també Martin Scorsese i Manuel de Pedrolo. Són tres dels seus referents?
Matheson és l’origen d’aquesta novel·la; Pedrolo també, per la història d’estar sol al món i, malgrat que darrerament se li ha fet una mica de justícia amb l’Any Pedrolo, sempre se l’ha tingut com a menor, precisament perquè va tocar molts gèneres. I Scorsese és un dels referents cinematogràfics que utilitzo dins la novel·la i com a inspiració personal.

.

temps mort Editorial: Alrevés Pàgines: 229 Preu: 18 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)