Pantalla

Més cops dona la vida

Hi ha moltes pel·lícules dels vuitanta en aquesta secció. Ho sé i les continuaré destacant a consciència. Una de les que va marcar la nostra generació d’aquella dècada prodigiosa és Karate Kid, el nostre Rocky, el dels adolescents de llavors, amb qui ens podíem sentir més reflectits que no pas amb l’amic Sly Stallone, molt lluitador del poble, però més embrancat a combatre el forçut de l’Equipo A (Mr. T) i la màquina de matar soviètica (Ivan Drago). En aquest cas, el protagonista, Daniel LaRusso, tenia la nostra edat i també, com ell, odiàvem els pinxos que abusaven dels més febles, els motoristes fantasmes (i fantasmes motoristes) que s’enduien les noies més desitjades de l’institut i sí, potser sí, ens hi identificàvem perquè també la majoria érem uns nyicris quan tot s’havia de resoldre per la via violenta. Per no dir aquells que, com ell, també trobàvem a faltar una figura parental referencial i vèiem en el seu sensei el tutor que tots voldríem, ni que fos a còpia de “donar cera, polir cera”.

John G. Avildsen, el director de l’esmentada Rocky, va saber muntar seguint un mateix patró –de vegades massa evident– una història emocionant, però sobretot un relat tendre sobre l’amistat que neix entre un mestre i el seu alumne, que va més enllà de l’aprenentatge de les arts marcials i molt més sobre la vida, a la qual ens enfrontàvem després de deixar enrere la infància, i sobre com comportar-se per mantenir intacta la voluntat de ser bona persona, un valor tot sovint poc apreciat i no sempre fàcil de preservar. El protagonista l’interpretaria Ralph Macchio, un dels nois de Rebels, força oblidat aleshores, i el Senyor Miyagi, l’encarnaria Pat Morita, un secundari etern que havia passat desapercebut i que no va ser mai la primera opció (com sí que ho eren el mític Toshiro Mifune, refusat pel guionista Robert Mark Kamen, i Mako, que va preferir actuar a Conan 2). I com són les coses, tots dos junts van aconseguir no només desprendre una gran química a la pantalla, sinó convertir aquell film en un dels èxits de taquilla de l’any i donar peu a l’explotació d’una trilogia, un remake amb el fill de Will Smith i una sèrie que des d’aquí reivindiquem. Segurament, però, el personatge de Miyagi, per la seva mística, és el que més ha transcendit, convertit en un dels millors mentors de la història del cinema, amb el permís d’Obi-Wan Kenobi, amb sentències que el mateix mestre Jedi firmaria: “El karate rau a la ment i al cor, no a les mans.” Que la força t’acompanyi, sensei!

Sobre Daniel, sé que a molts els carrega el personatge, un noi de vegades repel·lent, així com el de la guapa però pàmfila Ali (Elisabeth Shue), però mai al nivell dels seus contrincants al tatami, esbossats amb un sol traç, i més gruixut. És per això que en el campionat de karate d’All Valley ja no hi havia ningú que no animés el bo d’en Daniel a estomacar els cretins del dojo Cobra Kai. Que ho fes coix i malferit amb la tècnica de la grua, que l’etern Bruce Lee deu haver beneït des d’allà on sigui, fa que s’entengui per què el de Karate Kid és un dels finals més èpics que es recorden.

Tanmateix, ves per on, de bracet del guionista original, la sèrie que ara ha repescat Netflix, Cobra Kai, ha sabut girar el mitjó i, donant més pes als dolents tot oferint el seu punt de vista, ha engrandit el relat continu amb els vells personatges i els nous, joves, tendres i adolescents com ho van ser ells. Pura nostàlgia, ben dosificada, i una adaptació als nous temps abraçant noves ideologies fan que junts cridem: llarga vida a Karate Kid i a Cobra Kai! Bé, i visca els vuitanta!

KARATE KID Direcció: John G. Avildsen Producció: Jerry Weintraub Guió: Robert Mark Kamen País: Estats Units Any: 1984
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor