Lletres

LLUCIA RAMIS

PERIODISTA I ESCRIPTORA

“El llibre és una manera de posar-te a la pell d’un altre”

EQUILIBRI
“Crec que la lectura respon a una mancança, perquè si la vida fos perfecta, simplement no llegiria, no en tindria la necessitat”
BLANC I NEGRE
“L’èxit és el reconeixement per la teva feina i et fa sentir bé, però també et posa sota el focus de la notorietat”
APROXIMACIÓ
“Recullo la meva relació amb els llibres a través de dos grans àmbits: l’amistat i l’amor”
PARAL·LELISMES
“Alguns llibres són com veure un expromès [...] i d’altres són com recuperar un vell amic”

A Llucia Ramis, l’apassionen els llibres. Tant és així, que molts moments importants de la seva vida estan vinculats a la lectura. En el pròleg de 50 llibres que m’han canviat la vida, però, defuig de qualificar el volum com una ressenya o com una llista, perquè ambdues propostes són excloents. Explica que es tracta d’una tria personal, pròpia, única. Un reguitzell d’episodis que no haurien estat els mateixos sense les històries impreses.

Sense aquest amor incondicional pels llibres hauria estat una altra persona?
Segur que sí. Quan em vaig plantejar fer aquesta feina, em vaig preguntar per què els llibres m’havien canviat la vida, més que no pas quins llibre ho havien fet. Quan comences a preguntar-te quins moments han estat importants gràcies als llibres és quan veus que han estat cabdals en la teva existència. És ver que podrien haver estat uns altres i segur que unes altres persones hauran arribat a la mateixa experiència vital a través d’altres volums o de mitjans com ara la música, el cinema o la televisió. L’objectiu bàsic era repassar moments primordials meus en què els llibres han estat protagonistes.
El compromís amb el lector és més gran, en tant que no es tracta només d’una llista de llibres, sinó d’una manera de mostrar la seva intimitat.
Sí, en soc conscient. De fet, vaig tenir la temptació de fer-me quedar bé, tant davant dels futurs lectors com dels companys i amics del sector. Però hauria estat una altra història, un altre punt de partida. Vaig voler ser honesta, malgrat que no m’agrada gaire com es banalitza la paraula, i per això he buscat i explicat les meves experiències.
També ha defugit quedar bé recopilant els clàssics.
Buf! Hauria hagut de complir massa cànons: el mateix nombre d’autors i autores, de literatura catalana i castellana... Massa equilibris, i jo el que buscava era ser coherent. Perquè les lectures que surten a 50 llibres que m’han canviat la vida són les que he fet jo i no uns altres. La tria ha estat feta en funció de com el llibre ha estat present, de com ha influenciat en la meva vida. He llegit molts més volums dels que surten, però no els he escollit perquè no han estat determinants per a mi, no m’han canviat. D’altra banda, la meva aproximació a la lectura ha estat molt poc solemne. Des de petita he llegit, des de petita he escrit i no he estat mai mitòmana. Recullo la meva relació amb els llibres a través de dos grans àmbits: l’amistat i l’amor, perquè els volums que hi apareixen ho fan perquè m’han arribat a través de relacions molt íntimes.
No li agrada que li diguin què ha de llegir.
La lectura no està feta per ser dirigida. Quan et diuen què has de llegir o com has de llegir, l’aventura de la lectura es transforma completament. I jo el que volia era explicar la meva passió pels llibres, igual que d’altres tenen el futbol o els videojocs. És un plaer incomparable i no hi ha res que se li assembli ni mínimament. I aquesta passió m’ha fet ser com soc i dedicar-me al que em dedico. Vaig triar estudiar periodisme perquè volia sortir de Mallorca i buscava una carrera que no es fes a l’illa. L’arribada a Barcelona em va posar en contacte amb gent que també era una apassionada de la lectura, i un cop vaig començar a treballar com a periodista cultural també he conegut gent amb la mateixa dèria per la literatura. He pogut compaginar passió i feina. Tot un luxe.
Ha pesat més el títol o l’autor també ha fet inclinar la balança?
Ha estat en funció del moment viscut. Quan ets jove no busques ni l’autor ni el títol, només et deixes portar per la història. Però quan creixes apareix la intencionalitat. Per exemple, he inclòs Emmanuel Carrère i Karl Ove Knausgard perquè expliquen una part de la meva pròpia literatura, de llibres que he llegit d’una manera no innocent, als quals he arribat a consciència i dels quals després he fet servir en la meva pròpia obra allò que he après llegint-los.
L’amor i l’amistat són l’escenari de la tria de les lectures. En els moments dolents, no hi havia llibres que la salvessin?
No els he volgut posar, però sí que m’han salvat i ho explico en el cas de Carrie, de Stephen King, un autor que m’ha salvat moltes vegades perquè incloïa en les seves pàgines tots els meus temors i trobava respostes a com enfrontar-m’hi. Quan passo mals moments, llegesc. Crec que la lectura respon a una mancança, perquè si la vida fos perfecta, simplement no llegiria, no en tindria la necessitat. Em calen aquests punts de fugida que em proporcionen les històries d’altres i que em permeten intentar entendre millor determinades actituds. De fet, encara que l’amor i l’amistat marquin les lectures, si s’aprofundeix una mica es pot veure que aquests moments estan lligats a cert malestar, a voler assemblar-se a algú, a voler comunicar-me amb una persona que trob inabastable, a fugir d’una situació concreta... El llibre sempre és una manera de comunicar-se. De vegades positiva i de vegades, no. En situacions d’angoixa, per exemple, soc incapaç de concentrar-me en una pel·lícula i sí, en canvi, ficar-me dins la història d’un llibre. Quan estic malament és quan més llegesc.
No li agraden les llistes, però n’ha fet una de cinquanta volums. Era important el nombre?
He fet trampa i n’hi ha més de cinquanta, perquè en alguns moments en reunesc més d’un. Bruguera em va demanar que fes un llibre il·lustrat sobre llibres i em va donar via lliure. Primer vaig pensar a fer-ne cent, però se’m feia difícil de concebre. Al final el nombre és el que és i ha resultat una mica aleatori i sempre en funció d’un recorregut que començo amb la meva arribada a Barcelona i la lectura de Rayuela, de Cortázar. Una relació lúdica amb la lectura, compartida en veu alta amb els amics. Continuo resseguint la Barcelona de la protagonista de Nada, de Carmen Laforet, i després em deixo anar amb referències a temes importants en la meva vida, com a autora i com a lectora: la primera persona, que aplicaré tant a les meves novel·les com a les meves cròniques periodístiques, la por, que sempre m’ha apassionat. Un cop publicat m’he adonat que la tria d’aquests llibres té dues coses en comú: la petitesa de l’ésser humà davant l’univers (Bill Brysson, Harari, Primo Levi) i l’humor.
Humor?
Humor com a distància per entendre el món. No sempre és evident. N’hi ha un de molt gamberro, n’hi ha de sarcàstics, n’hi ha de foscos. Sense anar més lluny, per a mi El Quixot sempre estarà relacionat amb una jornada en què no vaig poder parar de riure. És aquell personatge que no es pren a ell mateix seriosament per poder tocar i aproximar-se a tots els temes transcendents d’una manera aparentment lleugera.
En un moment en què el format del llibre pateix la més gran de les transformacions, reivindica el paper de tota la vida?
I tant! Totes aquestes petites històries no haurien passat sense un llibre físic. En el cas de La insuportable lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera, si al noi del tren en comptes del volum li hagués caigut un llibre electrònic a terra, la història s’hauria acabat allà mateix. O en el cas d’Una confabulació d’imbècils, de John Kennedy Toole, no hauira pogut discutir amb la meva amiga el perquè d’haver subratllat determinats paràgrafs. El llibre digital està bé per fer feina, o per viatjar i no haver de carregar pes, però no es llegeix igual que el llibre de paper i no és de ni de lluny la mateixa experiència. Quin sentit té La història interminable, de Michael Ende en un Kinder?
Lamenta la decepció de la relectura d’alguns llibres que havien estat essencials en un altre moment.
Els llibres no canvien, nosaltres sí. La relectura està bé en alguns casos. Jo he tornat diverses vegades a Pessoa o a Cioran, per posar alguns exemples. Però són pocs. Voler tornar vol dir que tens l’oportunitat d’aprofundir-hi o de descobrir aspectes nous, però també està bé no fer-ho, perquè evidencia que el llibre ja t’ha donat tot allò que et podia donar. Alguns llibres són com veure un expromès i preguntar-te com és possible que n’estiguessis penjada!, i d’altres són com recuperar un vell amic. En tot cas depèn de tu, perquè el llibre és el mateix.
Quin marge dona a un llibre per llegir-lo fins al final?
Acostum a llegir unes quaranta planes, més o menys en total, però si veig que a la desena plana no m’enganxa de cap manera, fullejo cap al final. No m’agrada descartar cap llibre del tot, a excepció que vegi molt clar que no ens entendrem de cap de les maneres. Sovint el decant per a un moment més propici. Em passa amb determinats autors, com ara William Faulkner, que no m’agrada gens malgrat que ho he intentat molts cops, tot i que estic convençuda que m’ha d’agradar i els tinc allà a casa esperant el seu moment.
Llegir l’ha fet més bona persona?
Rotundament, sí. El llibre és una manera d’empatitzar, de posar-te a la pell d’un altre. I si ets capaç de fer-ho, això et fa millor persona. I, en el meu cas particular, a mi els llibres m’han ajudat a calmar-me. Soc una persona molt nerviosa i ansiosa, que necessito controlar-ho tot, i la lectura em tranquil·litza, em fa ser més comprensiva amb els problemes dels altres.
Reivindica la necessitat de llegir els autors en la llengua original quan sigui possible. Què pensa de les traduccions?
Penso que ara mateix es troben en un molt bon moment. Res a veure quan jo era petita i fins als anys noranta en què fins i tot la mala imatge de determinats autors ens va venir donada per unes traduccions nefastes. La feina de traductor, valuosa i poderosíssima, encara està molt mal pagada, com tot allò que té a veure amb la literatura. Sense la traducció no arribaríem a totes les obres i ens seria negada una part essencial.
Què busca quan obre un llibre?
Aprendre. És un plaer incomparable. Veure i trobar coses que no coneixia o que no sabia entendre. Les lectures que són boniques però no m’ensenyen res, m’avorreixen. Per això sovint m’agraden llibres que no tenen una gran qualitat literària o que no són pròpiament literatura. I pens, també, en el canvi, en l’evolució que fem amb els llibres. Ens hi apropem de petits i joves per l’aventura i a mesura que ens fem grans cadascú troba la seva parcel·la de gènere. Això particularment, però crec que com a societat també hem canviat. Ara estem més acostumats a la literatura del jo, més intimista, perquè estem immersos en unes xarxes socials en què s’ha perdut el pudor. En canvi, hem perdut el gust per les novel·les decimonòniques, per les nissagues russes... tot i que van ser cabdals al seu moment. Potser, amb el temps, també ens cansarem de la literatura del jo.
La producció literària s’ha disparat, però la gent cada cop llegeix menys.
No hi estic d’acord. Crec que la gent llegeix molt i que ho fa bastant bé. Ara bé, parlem que el llibre és també una indústria, i en l’àmbit català, amb l’eclosió de les editorials durant els anys noranta, es va multiplicar la producció, es van generar molts diners i es va donar l’oportunitat a molts autors novells de poder publicar. Quin és el problema? L’excés d’aquesta producció, que provoca que les novetats literàries, en el millor dels casos, duren tres mesos. I un llibre necessita temps. Temps per ser escrit, temps per ser produït, temps per ser editat, temps per ser llegit. Un sistema de producció massiva, com si es fessin butaques, no pot estar a l’altura de la demanda. L’oferta és espectacular, però el lector no la pot assimilar. No té temps! Potser caldria no anar tan ràpid, però és un debat complicat que demana calma i una mirada llarga.
Com ha estat la feina amb l’il·lustrador, Julio Fuentes?
Crec que ha sabut copsar no només l’essència del llibre triat, sinó l’ànima del relat que recordo. No el conec personalment i, a través de l’editorial, ell treballava amb els textos que jo anava enviant. Quan vaig començar a rebre les il·lustracions vaig al·lucinar de com havia entès el contingut. A més, un dels trets que més m’han agradat ha estat la coberta, en què els colors que predominen són el verd i el vermell, com a homenatge a La història interminable. En Julio va entendre que aquest llibre és una mica el mateix que el que narra la novel·la de Michael Ende: endinsar el lector dins les lectures del protagonista.
Què li aporten els premis?
L’èxit és el reconeixement per la teva feina i, en aquest sentit, et fa sentir bé i t’anima a continuar. També et posa sota el focus de la notorietat. Quan vaig guanyar el Josep Pla amb Egosurfing, de sobte es va començar a parlar de mi, se’m va començar a conèixer. I això ja no m’agrada tant i m’angoixa una mica, perquè al final et preguntes si acabes escrivint per atendre la demanda del públic o ho fas com ho faries si no t’haguessin premiat. Em moc en aquest doble vessant, tot i que vull deixar clar que em sento molt afortunada que els meus llibres agradin!
Permeti’s ser dolenta. Un llibre que l’hagi decebut?
Els llibres no em poden decebre. T’agraden o no t’agraden. Partim del fet que tots els autors tenen dret a equivocar-se i no sempre el darrer llibre és el millor llibre. En el meu cas soc capaç de perdre’m un bon llibre perquè n’espero tant que no el llegeixo perquè no em decebi [riu].
CINQUANTA LLIBRES QUE M’HAN CANVIAT LA VIDA Editorial: Bruguera Pàgines: 128 Preu: 21,90 euros

LECTORA PRECOÇ

Llucia Ramis (Palma, 1977) és llicenciada en Ciències de la Comunicació per la UAB. Com a periodista cultural ha col·laborat en diferents mitjans, entre ells el Diario de Mallorca, RAC1, Catalunya Ràdio o El Mundo. Actualment escriu a La Vanguardia. Les aventures juvenils d’Enid Mary Blynton li van fer descobrir el gust per la lectura. “Els pares em compraven els llibres de dos en dos cada setmana i jo els devorava”, recorda. L’afició aviat es convertiria en passió i en convenciment que lligaria la seva vida professional a la literatura. “Llegir La historia interminable enfilada a la branca d’un garrofer a casa dels meus avis és un dels millors records que conservo”, apunta. Es va donar a conèixer al gran públic amb Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008. Dos anys després guanyaria el premi Josep Pla amb la seva segona novel·la Egosurfing (Destino, 2010). També ha escrits Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna/Libros del Asteroide, 2013). El 2018 va obtenir el Premi Anagrama amb Les possessions.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)