Articles

Ni bandoler, ni lladregot, ni fugit de la justícia

Un llibre de Jaume Borràs revisa la trajectòria de Carrasclet (1687-1743), icona de la resistència popular a l’opressió borbònica i sobre el qual planen diversos malentesos històrics

DEUTE
“Tenim un heroi de primera i ningú no el coneix, encara. Tenim un deute amb la nostra història, amb qui va lluitar per un país millor”
MAL ETIQUETAT
“L’etiqueta de bandoler li van penjar els borbònics. Ell no va lluitar per enriquir-se, sinó a favor de les llibertats de Catalunya” VECIANA “El protagonisme de Carrasclet va ser molt superior al de Veciana, malgrat els esforços d’una tradició al servei de la causa borbònica”
INJUSTÍCIA
“No té sentit que els homenatges siguin per a Rafael Casanova i que a Carrasclet i a d’altres encara els pengin la llufa de bandolers”

Va lluitar tota la seva vida “a favor de les llibertats i la dignitat de Catalunya”, va ser una icona de la resistència popular a l’opressió borbònica i va tenir un paper cabdal en la lluita contra l’absolutisme de Felip V, però Pere Joan Barceló (Capçanes, 1687 - Breisach el Vell, 1743), conegut més pel sobrenom Carrasclet, que va ser fuseller de muntanya durant la Guerra de Successió i va assolir el grau de capità, encara és una figura força desconeguda i sobre la qual pengen algunes males interpretacions i errors històrics que ara vol dirimir el professor d’història Jaume Borràs en el llibre Lo Carrasclet. Crònica d’un irreductible (1687 - 1743) (Silva Editorial). I per què, tot i ser considerat un heroi de la Guerra de Successió, és un personatge entelat? Per Borràs hi ha dos motius. El primer: “Carrasclet és un dels perdedors i ja sabem que la història l’escriuen els guanyadors. La història de Catalunya durant segles l’han escrit els guanyadors, vinculats al poder borbònic.” I el segon: “Carrasclet és de les comarques del sud i crec que fins i tot la gent de la Renaixença, quan va revisar la història ho van fer des del punt de vista de Barcelona i no va tenir en compte la gent de les comarques del sud que havia lluitat per la llibertat de Catalunya”, explica l’autor del llibre. I lamenta que s’associï el nom de Carrasclet amb el d’un bandoler, quan això no s’ajusta a la veritat: “Fins i tot per als autors de la Renaixença, Carrasclet continuava sent un bandoler, un fugitiu de la justícia, un home fora de la llei; per tant, es demostra que hi ha vençuts de primera i vençuts de segona.” “Carrasclet està enterrat amb el títol de coronel de l’exèrcit imperial austríac. Està acreditat documentalment. Ell no va lluitar per enriquir-se, sinó a favor de les llibertats i la dignitat de Catalunya; el que passa és que era l’enemic públic número u de Felip V i, posteriorment, els pares de la Renaixença, en lloc de recuperar la memòria d’aquest personatge, van mantenir la llufa de bandoler, lladregot i fugitiu de la justícia; la idea de bandoler ha quedat marcada en l’imaginari col·lectiu català”, afegeix Jaume Borràs, que des fa anys estudia la trajectòria d’aquest personatge històric que considera clau i que en els darrers anys ha començat a saltar a la palestra. Va inspirar, per exemple, la novel·la d’Albert Sánchez Piñol Vae Victus (La Campana), i l’historiador Agustí Alcoberro va revelar l’any 2004, en un reportatge a la revista Sàpiens, on i quan va morir Carrasclet, fet que fins aleshores era un enigma: va morir combatent, la nit del 3 al 4 de setembre del 1743, i va ser enterrat amb honors militars a la catedral de Sant Esteve de Breisach el Vell, a la vall del Rihn, a la frontera entre Alemanya i França. “Malauradament, l’església on estava enterrat va ser bombardejada durant les guerres mundials i la tomba no es conserva, però sí que s’ha guardat l’acta de defunció, en llatí.”

CARRASCA

Pere Joan Barceló era carboner, i d’aquí li ve el sobrenom del Carrasclet, pel fet que treballava amb la carrasca, una varietat de l’alzina. Com que comerciava amb el carbó i viatjava sovint a Reus, “de seguida li arribaven notícies de les revoltes o del mal ambient que hi havia contra la dominació borbònica quan va començar la guerra de Successió”. Juntament amb el seu pare i el seu germà, es va afegir aviat a la causa austriacista i, el 1705, com a alferes de la companyia de fusellers que capitanejava el seu mateix pare, Francesc Barceló. Després de la derrota catalana del 1714, va deposar les armes als borbònics, es va acollir a l’indult general el 28 de setembre del 1714 i va retornar al Priorat, tot i que per poc temps: es va enfrontar a un tinent borbònic que pretenia cobrar impostos abusius i va escapar als boscos, però pocs dies després va ser empresonat, el 14 d’octubre del 1714. Malgrat això, va aconseguir escapar; la llegenda diu que ho va fer trencant a mossegades els ferros que empresonaven el seu cos contra la paret del castell, però la versió històrica és que devia gaudir “de simpaties i partidaris dins la guarnició del castell”, segons Borràs. Va fugir a la serra de Llaberia i va fer vida d’emboscat, reclutant homes per assaltar combois mentre “la seva fama no parava de créixer”: “L’any 1718 el seu prestigi com a guerriller va atreure catalans exiliats de pes. Va rebre tres cartes del coronel de fusellers Torres de Torà, en què li proposava continuar la lluita des de la Catalunya Nord, aprofitant que França i altres potències europees havien declarat la guerra a Felip V per la seva política exterior agressiva. Va esclatar la guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720).” Borràs explica que al Principat s’estava encenent la flama d’una revolta de les comarques del sud contrària a Felip V. Carrasclet i els seus consideraven que era l’ocasió propícia per recuperar les llibertats catalanes arrabassades pels Decrets de Nova Planta, de manera que l’any 1718 va tenir lloc la coneguda com la revolta dels Carrasclets, “que formava part de tot un complex internacional de lluita contra Felip V, que volia tornar a restituir les llibertats catalanes”: “Va ser un aixecament popular de les zones rurals de les comarques de l’interior de Catalunya contra Felip V que va estar a punt de tenir èxit; i si hagués tingut èxit hauria pogut canviar la història de Catalunya. Un dels problemes va ser que la resta de Catalunya no s’hi va sumar –en el llibre dono diverses explicacions del perquè– i que la conjuntura internacional va canviar. Aquesta revolta està molt mal estudiada per la nostra història”, explica Borràs.

L’any 1719, es prometien 1.000 doblons d’or per la seva captura, una recompensa que era molt més gran de l’habitual per a l’època. “Oferien un munt de monedes per capturar a qui es veia com l’enemic número u de Felip V.”

Carrasclet va passar moltes altres vicissituds fins que es va establir a Hongria per treballar la terra, tot i que amb el grau de coronel atorgat per l’emperador Carles VI. La feina de pagès, però, la va tornar a abandonar sempre que va ser necessari prendre les armes contra els Borbons, als quals va combatre fins a la seva mort, quan tenia 61 anys.

VECIANA I CASANOVA

En el seu llibre, Jaume Borràs desmitifica dos personatges coetanis que sí que han estat enlairats per la memòria històrica: Pere Antoni Veciana, el primer comandant en cap de les Esquadres de Catalunya (l’antecedent dels Mossos d’Esquadra), i Rafael Casanova, el darrer conseller en cap de Barcelona (1713-1714), figura homenatjada per la Diada de l’Onze de Setembre. Al primer, Borràs li treu tots els mèrits: “Veciana és un botifler. Si ho comparéssim amb la França de la Segona Guerra Mundial, seria un col·laborador dels nazis, un d’aquests francesos que es va vendre als nazis per perseguir els francesos patriotes.” “Veciana –afegeix Borràs– representava una força repressiva al servei de Felip V. La nostra policia autonòmica es crea al servei de Felip V, perseguint austriacistes. Són contrasentits de la nostra història.” Com també veu com un contrasentit que el quadre de Veciana continuï penjat a la galeria de fills il·lustres de l’ajuntament de Valls: “El quadre només ha estat despenjat dues vegades en la història de Valls: quan el general Prim va fer la revolució i va fer fora els Borbons i quan es va proclamar la Segona República. Després ha continuat penjat a Valls, com un fill il·lustre del poble. Quines coses curioses té la nostra història!”, assenyala l’autor del llibre. Ell ho té clar: “El protagonisme històric de Pere Joan Barceló va ser molt superior al de Veciana, malgrat els esforços d’una tradició al servei de la causa borbònica; de fet, el paper de Veciana es va reduir a la repressió de les partides antiborbòniques després de la caiguda de Barcelona”, afegeix.

Pel que fa a Rafael Casanova, Borràs recorda que “va morir al llit, exercint d’advocat i aplicant les lleis de Felip V, i no al setge de Barcelona; però la memòria històrica és selectiva i ens empassem uns clixés que es passen de pares a fills”: “A Rafael Casanova se l’agafa com el símbol de la resistència, i no dic que no pugui tenir un cert reconeixement, però no li arriba ni a l’altura de la bota del que va fer Carrasclet; i no només Carrasclet, sinó molts lluitadors de les comarques del sud que no es van rendir mai, que van anar a l’exili i des de l’exili van continuar lluitant. No té sentit que els homenatges siguin per a Rafael Casanova i que a Carrasclet i a d’altres encara els pengin la llufa de bandolers; no té cap sentit, el nostre país no gira rodó”, assenyala Borràs, que amb el seu llibre vol “resituar aquest personatge al lloc que es mereix”.

IRREDUCTIBLE

El subtítol del llibre és clar: Crònica d’un irreductible: “Irreductible perquè no es ven, no claudica, no pacta, no es compra... Quan Carrasclet va camí de l’exili, a França, els francesos li van oferir un càrrec de capità dins l’exèrcit francès i ell s’hi va negar. A Hongria, va preferir la vida de pagès a tenir un càrrec cortesà amb una paga. I quan hi havia una guerra contra Felip V, tornava al combat, pagant-ho de la seva butxaca, i reclutant altres catalans. Sempre eren catalans exiliats que tenien ganes de continuar combatent Felip V. No es va rendir mai.” La seva esposa, Pepita Figueres, va tornar de l’exili a Capçanes i és qui va preservar la seva memòria. El seu testament diu molt clar què era Carrasclet: coronel de l’exèrcit imperial; per tant, ni bandoler ni lladregot ni fugit de la justícia; l’etiqueta de bandoler li pengen els borbònics, i és molt perillosa. Carrasclet no és Serrallonga; ell és un lluitador per la llibertat de Catalunya, i així li van reconèixer des de l’exili”, rebla Borràs.

Carrasclet “tenia una vida de pel·lícula”: “Si Catalunya fos un país normal, igual que Escòcia té la pel·lícula Braveheart, amb Mel Gibson, aquí tindríem una pel·lícula sobre Carrasclet. Però nosaltres tenim un heroi de primera i encara ningú no el coneix. Tenim un deute amb la nostra història”, assegura Borràs. “I quan dic que tenim un deute amb la nostra història, no em refereixo a reis i a personatges importants, sinó a la gent del poble; gent humil que va lluitar per un país millor.”

CLIXÉS ROMÀNTICS

Les recreacions que s’han fet fins ara sobre la figura de Carrasclet, com ara l’imponent escultura de bronze que es troba a l’entrada de la seva població natal, Capçanes, al Priorat (obra de l’escultor Francesc Carulla i Serra) i el gegant Carrasclet de Reus, no s’ajusten a la realitat: “Reprodueixen els clixés romàntics que representen el nostre personatge no com un coronel de l’exèrcit sinó com un bandoler, amb barretina, faixa, trabuc... Carrasclet no va anar vestit així; no té res a veure amb aquest retrat romàntic que, en el fons, perjudica la imatge del nostre heroi. Ell anava amb uniforme. En el llibre he recollit molta informació que estava dispersa. A Catalunya hi ha col·lectius de gent que recuperen el tema dels Miquelets, dels fusellers muntanya. Carrasclet era un Miquelet o fuseller de muntanya, i tenien els seus uniformes, els seus estendards. I va morir amb el grau de coronel. Dirigia els homes a cavall. Si haguéssim de reproduir una escultura de Carrasclet, hauria d’anar a cavall i amb uniforme, no amb barretina i faixa, perquè estem repetint l’estereotip d’un bandoler.”

LO CARRASCLET. CRÒNICA D’UN IRREDUCTIBLE (1687-1743) Autor: Jaume Borràs Editorial: Silva Editorial Pàgines: 127

ENLLAÇ AMB L’AVUI

Per a l’autor del llibre sobre Carrasclet, Jaume Borràs, cal conèixer la trajectòria d’aquest lluitador per les llibertats del país: “Cal que es conegui un antecedent d’aquesta lluita com va ser Carrasclet. Ara tenim gent a la presó i a l’exili, i Carrasclet sintonitza amb ells. Ell no es va rendir, no va claudicar, va lluitar per uns ideals.” Fa anys que Borràs pronuncia conferències sobre els fets històrics de l’Onze de Setembre, però es va decidir a escriure el llibre un dia que, tombant pel Priorat, un grup de gent “que duien el llaç groc” li van preguntar quins llocs podien visitar a la comarca. Borràs els va proposar visitar Capçanes, “la pàtria de Carrasclet” i ells li van contestar: “«Carrasclet, aquell bandoler?» Eren gent amb llaç groc, que teòricament ha de ser més sensible a la nostra història. El meu llibre busca reivindicar aquest personatge, sobretot entre la gent sensible a la nostra història i que estima i vol un país més lliure.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)