Lletres

JAIME MARTÍN. Autor de còmic

“Em sento còmode explicant històries que em són properes”

Jaime Martín (l’Hospitalet de Llobregat, 1966) va donar a conèixer la seva obra a principis dels noranta sota la marca de La Cúpula, editora d’El Víbora. El dibuixant i guionista representava la segona generació d’autors de la revista i les seves històries també eren de caràcter urbà, però amb un cert toc de tendresa. A Sangre de barrio explicava la seva biografia recent com a noi jove d’un barri de l’Hospitalet de Llobregat: joves heavys intentant aconseguir quatre duros per comprar-se un còmic o un porro per fumar amb els amics, amb històries que com la vida tenien un toc a voltes humorístic i a voltes dramàtic.

Va ser un èxit i va continuar una línia que prenia el seu entorn, sobretot el familiar, com a pretext narratiu. El servei militar del seu pare al Sidi Ifni, al Marroc, va ser l’argument de Las guerra silenciosas (Norma, 2014)) i ara torna al relat personal amb Siempre tendremos 20 años (Norma), en què barreja les històries amb la colla d’amics de jove, el relat de família i la seva lluita per aconseguir ser dibuixant professional de còmic, cosa que ens permet tenir una panoràmica del que ha estat la història d’aquest mitjà en els darrers vint-i-cinc anys. “Em sento còmode treballant amb el meu entorn immediat, ja siguin els amics o la família, tot i que també he realitzat obres de contextos que em resulten llunyans o fins i tot de gènere.”

En aquest darrer àlbum recupera personatges que ja van aparèixer a Sangre de Barrio. “M’agrada molt el que viuen els meus personatges, els esdeveniments que van canviant la seva vida.” I en aquest sentit, i en relació amb la seva obra de referència, la colla de la història té la mateixa inconsciència juvenil, tot i que cada un es comença a plantejar els primers dilemes vitals. Siempre tendremos 20 años avança o fa un pas enrere en el temps en relació amb Sangre de barrio, cosa que ens permet veure una panoràmica del que va ser la Transició des de l’òptica d’un jove d’un institut de formació professional d’un barri de l’Hospitalet.

El procés de treball de Jaime Martín des que es posa a escriure fins que lliura les planes originals és de dos anys. Després s’agafa un període de descans. Ara ja pensa en el nou àlbum. “Quan vaig lliurar el darrer llibre va ser tot just quan començava el confinament, i vaig pensar en les històries que m’havien explicat el meu pare i les meves tietes i que em fascinen molt: la infància en els anys cinquanta. Els nens eren una colla de salvatges que sortien al carrer a jugar en un entorn perillós i on es produïen tota mena d’accidents. Molt diferent de la superprotecció que ara tenen els pares amb els infants. També tinc al cap la infantesa de la meva sogra, filla d’un pastor de Lleida, que va créixer en un entorn de vida molt auster fins que als 14 anys la van portar a Barcelona per servir.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)