Pantalla

“Missió divina”

“Estem a 150 quilòmetres de Chicago. Tenim mig dipòsit de gasolina. Mig paquet de cigarrets. És de nit, i portem ulleres de sol. En marxa!” Tot l’esperit d’Els Blues Brothers queda resumit en aquest diàleg pronunciat tot just començar la pel·lícula pel parell d’apòstols bastards, John Belushi i Dan Aykroyd, que protagonitzen una autèntica “missió divina”. La seva i la que va beneir la meva incipient religiositat i l’única fe que he professat des d’aleshores: la cinematogràfica. I ja us puc assegurar que, quaranta anys després, es manté intacta gràcies a pel·lícules com aquesta, que no envelleixen gens ni mica. Gràcies, germans.

El valor històric i fílmic d’Els Blues Brothers –coneguda també com a Granujas a todo ritmo, gràcies al traductor de títols espanyol de torn, que es deuria voler guanyar un bon cel– és incalculable. I si classificar-la ja costava aleshores –una comèdia musical, en tot cas–, ara més, perquè el film, dissenyat i dirigit per John Landis, actualment no rebria el vistiplau de cap productora. I és que només cal reveure-la per ser conscient que és un d’aquells miracles per celebrar eternament. Un film de culte covat a còpia d’acció, humor i música. Més concretament: persecucions de cotxes inversemblants, centres comercials destrossats, una ex-xicota ressentida amb molt mala llet, una desfilada de personatges cada cop més hilarants i, per damunt de tot, números musicals i una banda sonora llegendària, que només de sentir-la t’acompanya per sempre. Aquest és el camí.

Tot funciona en aquest max mix. Començant pels protagonistes d’aquesta buddy movie que, després del fracàs sonat de 1941 perpetrat per Steven Spielberg (els mestres no sempre l’encerten), van demostrar sobradament la química que desprenien, tal com ho feien al mític Saturday Night Live de l’NBC. També la direcció, excelsa, d’un director que ja havia demostrat la seva vàlua amb Animal House (aquí titulada Desmadre a la americana, amb el traductor espanyol passejant-se per la catifa vermella tot ascendint al més enllà). I a la coctelera, números còmics, que semblen talment sorgits de l’univers boig i frenètic dels Looney Tunes, i musicals, que pretenien reanimar la música negra nord-americana que, a finals dels setanta estava en hores baixes. Van ser molts els músics de blues i soul que es van apuntar a la festa. A més de comptar amb la banda –amb músics de la talla de Steve Cropper, Duck Dunn, Tom Malone, Steve Jordan i Paul Shaffer–, s’hi van sumar un reguitzell de velles glòries com James Brown, Aretha Franklin, Cab Calloway, Ray Charles i John Lee Hooker... suficient per cridar ben alt i fort: al·leluia!

La pel·lícula arrenca de forma magistral, amb una presentació de personatges i argumental de traca, amb Joliet Jake sortint de la presó i Elwood recollint-lo amb un cotxe de policia de segona mà. No triguen a embolicar la troca quan decideixen complir una “missió divina”: reunir la seva vella banda per recaptar diners per a l’orfenat catòlic on es van criar, ni que sigui enfrontant-se amb un grup de nazis d’Illinois. A partir d’aquí, al mateix ritme imparable del medley musical, s’hi sumaran enemics que voldran impedir el seu èxit, començant per una banda de músics de country, l’ex-xicota de Jake, la policia, l’FBI, l’exèrcit, els bombers... Que Déu (o qui sigui) els perdoni.

Hi ha escenes inoblidables, entre les preferides: la divina Aretha Franklin al bar, Ray Charles al piano, Carrie Fisher intentant sabotejar totes les passes dels germans –que estan a prova de bombes–, el concert en un bar de carretera i el salt mortal del cotxe dels nazis en caiguda lliure. En l’era predigital, que estavellessin un total de 103 cotxes, quasi tots de policia i el del nazi, llançat des d’un helicòpter a quasi 400 metres d’altura, ja ho diu tot. I perquè no penseu que els fans som uns heretges, us recordem que el Papa Joan Pau II, que estava de visita oficial a Chicago, es va acostar al set de rodatge per beneir els protagonistes. L’Osservatore Romano va declarar que la pel·lícula era “un clàssic catòlic”. No serem, doncs, nosaltres qui els contradirem, però el que sí que sabem és que Els Blues Brothers són un sants pecadors. Amén!

ELS BLUES BROTHERS Direcció: John Landis Producció: Robert K.Weiss Guió: Dan Aykroyd, John Landis País: Estats Units Any: 1980
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)