Articles

LLUÍS MARCO

ACTOR

“La covid es carregarà dues generacions d’actors”

Lluís Marco, tot un veterà dels escenaris amb una veu inconfusible, parla clar, d’una manera directa i amb el cor sobre la seva carrera, la situació actual del teatre i el futur del nostre país

La seva relació amb Badalona i el mar ve de lluny…
Vaig néixer a Badalona. M’hi vaig criar, hi vaig estudiar… i estic a 100 metres del mar. Hi estic bé. Hi tinc bona relació, també per la feina. Quan era jove me n’anava amb el guió, passejava i assajava al mar. El mar a l’hivern parla, amb les seves onades… et dona creativitat. He descobert moltes coses dels personatges a través del mar.
També queden lluny els seus inicis en el teatre aficionat i independent…
Queden molt lluny però són les arrels. De fet vam fundar al centre parroquial de Sant Josep de Badalona un grup teatral que es deia Arrels. Aquí vaig arrencar. Jo anava fent teatre independent com altres executius van a jugar a tennis. Era el meu hobby. En aquella època era molt difícil guanyar-se la vida. I ara. La canalla jove està tornant a estar com quan jo era jove. Estem en un país, tant el nostre com l’espanyol, on la cultura no importa. Només a l’hora de les eleccions. No hi ha dret que el pressupost de cultura estigui per sota de l’1%. Això és una vergonya insuportable. Amb la covid s’ha demostrat que durant mesos hem suportat l’ànima i l’esperit de la gent des de casa, amb les sèries. Això s’hauria de valorar amb una reestructuració de país.
Demana més suport per a la cultura, tot i que sempre hi ha sectors que els critiquen per estar subvencionats…
Crec que el tema de les subvencions a la gent li arriba malament, deformat, com sempre. Subvencionats estan els cotxes, la política, l’economia, la banca… els hem regalat milers de milions d’euros per reflotar-la. Sembla que quan subvencionen la cultura es diu: què volen aquests actors? Hi ha dos tipus de teatre que s’haurien de reestructurar: el privat i el públic. El públic sempre s’hauria de subvencionar perquè amb obres clàssiques amb 10 o 20 personatges és molt difícil tenir beneficis. Aquest teatre, el poble el necessita per no perdre la tradició, saber d’on venim. Ho fan a Anglaterra, França… Això s’ha de subvencionar. I les subvencions són molt primes i mal definides. La privada hauria de tenir uns crèdits tous, interès zero o terminis amplis. Tampoc ningú es fa ric fent teatre, tret d’algun polític aprofitat.
De fet, vostè va començar fent molts clàssics...
He fet carrera fent teatre que diuen, mal dit, que és comercial. I després fent un teatre més difícil. He fet des d’El sopar dels idiotes fins a Macbeth. Nixon-Frost, Rock’n’roll… He tingut una carrera molt àmplia i he tingut l’oportunitat de tocar gairebé tots els registres. A l’època de joventut vaig fer Sartre, Camus, Brecht… autors que avui en dia s’haurien de tornar a reconstruir. Nosaltres veníem d’una dictadura i fèiem un teatre de protesta, polític, per obrir els ulls de la desinformació.
No haver estudiat a cap institut de teatre l’ha forçat a ser molt autodidacte?
Totalment, però amb la fortuna enorme que he tingut grans mestres. M’han dirigit Ariel García Valdés, Lluís Pasqual, Joan Ollé, Àlex Rigola… M’he trobat pel camí allò que fa falta en aquesta professió, la sort. He après molt. És cert que he tingut molt interès a aprendre, creure, ser una esponja.... El que m’ha donat més prisma ha estat mirar la gent jove, que estava molt més preparada que jo. Em van conduir molt. Jo sabia que ells tenien més raó i preparació. Però jo tenia l’experiència i la picaresca, allò que teníem la nostra generació. Jo era molt més gran que Arquillué, Madaula, Boixaderas, Vilarasau… He crescut amb ells professionalment. Em vaig impregnar de la seva metodologia i em vaig preocupar d’anar aprenent-la.
I això que va patir de valent amb la seva veu, no?
Jo m’hi vaig deixar les cordes vocals durant la meva època de teatre independent, aficionat i vocacional. Perquè volia arribar on no podia i els personatges em sobrepassaven. Tot ho conduïa a través de la veu. Els meus edemes, com deia el meu otorrinolaringòleg, són botifarres. Aquestes cordes m’han donat una personalitat especial, és veritat. Sort que després tècnicament he pogut anar fent la veu, però l’he arrossegat tota la vida i ho agraeixo. Hi ha gent que m’ha parat pel carrer perquè m’ha reconegut per la veu.
Com va ser el seu contacte amb el Teatre Lliure?
Jo hi vaig ser als inicis com a espectador. Vaig anar a veure 100 vegades la Rosa i Maria, de la Sardà. Hi vaig veure Les tres germanes, La bella Helena i tot el que es feia en aquella santa casa, però encara no hi treballava. Jo crec que l’actual Teatre Lliure és el teatre nacional de Catalunya. La seu hauria de ser allà, perquè és un teatre pensat per homes que estimaven el teatre, el vivien i sabien com s’havia de fer, a diferència del TNC. És un problema de construcció. La Sala Gran és un horror. És un teatre inhumà, de l’època pujolista, d’ostentació. Aquell teatre no serveix per a res. No arriba, no pots comunicar amb l’espectador. El Teatre Lliure és un teatre que arriba a tothom, pensat per a la gent. Estic parlant dels edificis, no de programacions. Penso que un país com Catalunya no pot tenir aquests dos monstres que s’emporten el 80% del pressupost. Amb un n’hi hauria prou i la resta s’hauria de repartir entre la Sala Beckett, La Perla 29…
‘Trucades a mitjanit’ va ser el punt d’inflexió de la seva carrera?
Abans vaig fer El castell dels tres dragons amb la companyia de la Sílvia Munt i amb el Miquel Cors. Allà el Pere Planella em va veure i me la va oferir, amb el Juanjo Puigcorbé, l’Ariadna Gil… allò va ser una oportunitat. Hi vam estar quatre mesos i mig, i vaig començar a aprendre tècnica teatral. Vaig començar a la televisió… em vaig col·locar a la roda.
Una roda en què van arribar els primers reconeixements amb ‘Copenhaguen’…
Una funció meravellosa. I difícil. Interpretar dos premis Nobel, dos físics, parlant de física... Ells van ser els pares de la bomba atòmica, Niels Bohr i Werner Heisenberg. Jo no tenia ni idea de física, però el director Ramon Simó va ser una meravella. Vam rebre felicitacions de físics que van veure la funció.
Sempre diu que li agradaria morir al teatre… massa tràgic o tòpic?
És tòpic però és veritat. És com morir treballant, fent el que t’agrada. No perdre la meva vocació. Hi ha gent que es pot desanimar pel camí. I jo he estat fatigat. Però mai amb desànim quant a la vocació. Hi ha gent que em pregunta per què no dirigeixo, ara que en sé molt, però no vull perquè el meu motor és actuar. Encara necessito pujar a dalt de l’escenari cada nit si puc. Crec que és un plaer poder-te morir fent i disfrutant del que fas, perquè em dona molta vida. És l’única manera que tinc d’estimar la gent i necessito estimar la gent. I amb la distància curta és molt difícil. Però quan puges allà dalt, com deia Mastroianni, és com fer l’amor amb 500 directament. És un orgasme ampli. El motor, no l’he perdut.
Per què no va fer més cinema?
No he tingut sort. Si encertes la pel·lícula entres a la roda. Vaig fer amb Ángela Molina i Viggo Mortensen Gimlet. Feia un paper de comissari. Semblava que allò havia d’anar, però la pel·lícula es va quedar allà… Després vaig fer Mi casa es tu casa. No he tingut sort, però no és culpa de ningú. Són coses que al cinema passen. Però no perdo l’esperança. Algun dia hi haurà el guió. En tinc ganes encara.
Com ha portat la popularitat que li ha donat la televisió?
La televisió et fa arribar a la gent. La vanitat no em va fer mal, perquè ja em va agafar gran. Quan vam començar ens confonien el personatge amb l’individu i ens paraven pel carrer. Allò era maco i necessari. Necessitàvem sortir i que ens coneguessin. La gent sentia que érem com una cosa seva i hi tenia dret. En el fons treballàvem per TV3 i és diner públic. De fet cada tarda ens ficàvem a través de la televisió a casa seva. Per això sempre ho vaig entendre i agrair.
I de TV3 a grans produccions com ara ‘Hospital Central’…
Els actor catalans estàvem molt ben valorats. I ara de cop i volta amb el tema polític ja no és així. No és bo el que està passant. Ja no estem elevats a la categoria de bons. Més aviat de conflictius. I això és emprenyador. I estic sent educat, perquè no vull dir que em sento represaliat. No m’hi sento i això que segurament m’hauran exclòs d’alguna cosa perquè m’he mostrat independentista. Però no m’importa. No em sento castigat i no ho dic amb acritud, però sí que noto que la identificació política els últims anys marca si agrades o no. A part, hi ha el tema que, si una noia té 300.000 seguidors a les xarxes, l’agafen abans que una altra que ha estudiat i és bona. Aquests barems em molesten, perquè s’ha perdut buscar el talent de la gent.
Està dient que ara un actor català, segons com es defineixi políticament, té menys opcions professionals?
Sí, sí i sí. La gent no vol conflicte. Han tornat a generar una cosa que s’havia perdut que és la por. I ara amb la covid s’ha accentuat. I la por camufla moltes coses. L’ascendent polític no hauria de ser un problema en una societat democràtica. Si un és d’esquerres o de dretes, doncs molt bé, sortim a votar o fem un referèndum. Això tan natural, ho han convertit en un camp de guerra, en una batalla constant. I ho estan extrapolant a tot. A les empreses, al treball, a l’ésser humà, a la convivència…
Com afectarà la covid el seu sector?
Nosaltres som sempre els primers a tancar i els últims a obrir. Jo crec que la covid es carregarà dues generacions d’actors joves, segur. Se’m fa difícil entendre la normativa. Hi ha moltes incongruències. Una noia explicava al Twitter que va intentar llogar un vagó per Nadal, perquè com que no es poden reunir sis persones i a un vagó hi pot anar tothom qui vulgui… Em va fer molta gràcia. És una mica això.
Com creu que acabarà el procés iniciat a Catalunya?
Tinc poca fe. Però sí que la perseverança ens ha de portar com a mínim a enderrocar l’Estat, les clavegueres, els jutges, la monarquia… La Transició del 78, me la vaig menjar amb patates. Que després de 40 anys això sigui les taules de la llei em sembla de gran mediocritat. La independència, la puc valorar si es respecta que Catalunya és una nació, té cultura i llengua pròpies i necessita un pacte econòmic com deu mana. Jo no vaig fer res dolent l’1-O. La meva consciència no em permet que aquests senyors als quals he demanat a crits un referèndum estiguin a la presó, perquè hi hagi un estat corrupte que s’ha carregat la sanitat catalana en lloc de fer que l’educació sigui meravellosa i que el pressupost de cultura sigui del 2%. En lloc d’això compren tancs. Jo em sento en guerra i en tinc ganes.
TNC
“La Sala Gran és un horror. És un teatre inhumà, de l’època pujolista, d’ostentació. Aquell teatre no serveix per a res. No arriba”
TEATRE
“El motor, no l’he perdut. Encara necessito pujar a dalt de l’escenari cada nit. És l’única manera que tinc d’estimar la gent”
INVERSIÓ
“No hi ha dret que el pressupost de cultura estigui per sota de l’1%. Això és una vergonya insuportable”

XAVI OLTRA

xoltra@lrp.cat

L’ETERN METGE A TV3

A Poblenou interpretava el doctor Boix; a Nissaga de poder era el doctor Joan Vidal-Garriga; a El cor de la ciutat, el doctor Ernest Gibert, i a Hospital Central, el doctor Antonio Dávila. “Va arribar un moment en què vaig pensar: no vull fer cap més metge. Tots els personatges que em donaven eren de metge. Podria fer d’arquitecte o de dolent… Això és un perill professional. A la Sardà li passava. Era una actriu meravellosa i li donaven papers còmics. El públic la volia com a còmica. I tu no pots triar”, explica sense cap acritud. “A mi la televisió no m’ha fet cap mal. Al contrari. L’hi agraeixo molt, perquè m’ha donat tranquil·litat per fer el teatre que he volgut. Professionalment no t’enriqueixes econòmicament, però la riquesa d’un actor es poder triar. I això t’ho permetia la televisió”, reconeix.

LA VEU DE HOPKINS, EASTWOOD, QUINN...

L’especial veu trencada, greu i ronca de Lluís Marco ha donat vida a actors de primera línia com ara Anthony Hopkins, Clint Eastwood, Anthony Quinn, Harvey Keitel, Geoffrey Rush i Ben Kingsley. I és que en doblatge ha fet força carrera: “Jo vaig arrencar professionalment en doblatge. Hi havia molta feina, es va obrir TV3, guanyàvem molts diners… Vam intentar ser fidels a l’original. Va ser maco. Jo li dec molt, al doblatge. Ha estat el meu gran màster i una gran escola. Quan treus el so veus com es belluga un actor, si és bo o dolent, si té més veritat o menys… Tot el cinema que sé, l’he après en un 70% en el doblatge. I els tinc afecte, a tots els que he doblat. Als dels serials... a l’època del Dancing Days doblava un paio que es deia Franklin Cardoso Sousa di Prado [riu]. A l’Anthony Hopkins, l’he doblat poc però n’he après molt. És una meravella. Sorprenent. Li has d’entrar pels ulls, per la mirada. Parla abans pels seus ulls que per la seva boca. És un gran. I jo he après cinema d’aquesta gent”, explica.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)