Teatre

Silencis casuals trobats

Els silencis que el director i dramaturg Guillem Clua conrea en la seqüela de ‘Smiley’ tenen un to agre i, a la vegada, redemptor, que relativitza les paradoxes de la vida adulta
Sobre ‘Paraules que trenquen ossos’: ‘‘Escoltar en la foscor el silenci perceptible de l’arbreda, traspassa. Com si fos una ària lírica il·luminada per una fràgil cuca de llum. Preciós viatge als temps de les llegendes”

De silencis n’hi ha de trobats, i n’hi ha de buscats. N’hi ha que enfonsen l’ànima al personatge, i d’altres que el revitalitzen. L’espectador, habitualment, comparteix la mateixa estranyesa que l’intèrpret en cada situació. Quan els telers callen, augura una crisi que evoca fred i gana a la humitat de la colònia tèxtil. En canvi, quan la natura s’expressa des del silenci humà, es regenera una cosmovisió que agermana tots els éssers vius i que exigeix un compromís. Normalment el silenci es relaciona amb la nit. Com a De dol i els malsons amb l’aparició del pare. O a El combat del segle. Com si el darrer punch de la vida estabornís a càmera lenta un esportista amb llums i ombres. Ara, potser la situació més estranya que compartirem en aquest recull és la de Smiley. Una emoticona reconcilia (potser) una situació amarga, d’un conformisme pragmàtic de vida adulta... Els silencis casuals, trobats, són els que remouen l’esperit.

Dramatúrgia: Anna Maria Ricart

Direcció: Ferran Utzet

Lloc i dia: El Maldà. 14 d’octubre (fins a l’1 de novembre)

EL SILENCI DELS TELERS

Simplicitat de l’espai i situació dels personatges. Com si unes treballadores del tèxtil narressin el seu testimoni al peu de les històriques màquines de filar de les colònies tèxtils. És senzill, directe i efectiu. A partir del llibre de testimonis d’Assumpta Montellà, es va donant espai a capítols ben variats i a comportaments de les dones honestes, més o menys bel·ligerants amb els amos; sempre desconfiant de les intencions dels encarregats. Tot i que la majoria del dia a dia es narra a partir de dues protagonistes amigues, companyes i de pensaments ben oposats sobre els drets dels treballadors i les bondats dels amos, hi apareixen altres veus. Hi ha un rosari de comportaments que sintonitzarien molt bé amb La maternitat d’Elna, Rastres-Argelers i Winnipeg, per exemple. Petites històries de vida anònima, pujada dalt de l’escena, que ensenyen la integritat d’unes dones que van patir unes situacions avui difícils d’imaginar (com ara la impossibilitat de fer teatre, o anar a votar). Potser li falta una certa vinculació amb situacions que encara avui s’han d’aconseguir igualar, tant en l’àmbit familiar com en el social. Una de les troballes de la peça són les gesticulacions de les treballadores per fer-se entendre al peu dels telers (i com l’espectador pot seguir-ho llegint-los els llavis o amb el text dialogat projectat al fons de l’escena).

Companyia: Pagans

Lloc i dia: Parc del Cardener. Pont Nou. Divendres, 16 d’octubre. Fira Mediterrània

PARAULES QUE TRENQUEN OSSOS

En la foscúria, pels camins gens transitats i el punt imprescindible de fred i de vulnerabilitat, el viatge oníric engega (terrible contradicció) amb uns telèfons mòbils que permeten comunicar-se individualment amb tota la gent del grup (els espectadors) i de transmetre’ls que hi ha una altra xarxa ancestral a banda de les xarxes socials actuals: la que practiquen els arbres dins dels boscos. Entendre que la natura també té hackers (paràsits) però, per sobre de tot, que sap regenerar-se compartint l’energia dels minerals de l’entorn i del sol és només el principi d’un viatge per on passegen minairons i, sobretot, dones d’aigua. La capacitat de creure i de somiar no té aturador, ni es regeix sempre per la ciència de les comprovacions empíriques. La necessitat de comunicar-se, de compartir, de viure amb intensitat, fa la resta. L’estació màgica final, que simbolitza les connexions de la natura però també entre les persones, és reconfortant. Sobretot, en temps de la covid i de distància. Tot i que tota l’experiència s’hagi fet assegut en una cadira i, això sí, sentint les respostes al qüestionari personal que els aparells fan a cada espectador. En la foscor i sentint la humitat de riu als ossos, es percep que el WhatsApp és enginyós, però que la relació que hi ha (tot i oblidar-la sovint) amb la natura acaba resultant redemptora. I sentir-ho en la pròpia pell fa sentir-se un petit privilegiat i un nou compromès amb la causa de la protecció de la natura. Escoltar en la foscor el silenci perceptible de l’arbreda, traspassa. Com si fos una ària lírica il·luminada per una fràgil cuca de llum. Preciós viatge commovedor fins i tot amb l’ús de la tecnologia més anacrònica als temps de llegendes...

Autoria i direcció: Denise Duncan

Lloc i dia: Sala Beckett, 20 d’octubre (fins al 22 de novembre). De Grec a Grec

EL COMBAT DEL SEGLE

Denise Duncan torna a denunciar la presència de negres en els continents en què els blancs són els que controlen el poder. Ho fa partint d’un fet històric, el cas de Jack Johnson, el primer boxejador negre que va ser el campió mundial dels pesos pesants. Tot i que hi ha moments que la peça ressona a biopic, Duncan no és amable amb el gegant, perquè deixa clares les seves ànsies de provocar el rival i de tenir pocs miraments amb les dones, la beguda i les drogues. Però la peça peca massa de voler ser narrativa, d’insistir en una manera de ser del protagonista (també del seu contrincant, “la gran esperança blanca”, James J. Jeffries). En aquest personatge, hi clava totes les dosis de racisme dels Estats Units de principis de segle. I rebat el confrontisme entre els dos galls del ring. Els retrata, i els descriu però no ensenya la seva evolució.

Johnson encarnava un dels primers referents negres que reivindicaven el dret a ser tractats com qualsevol altra persona blanca. Però mantenia el privilegi (i n’abusava) de l’home envers la seva dona. És en aquesta contradicció on la peça hauria trobat molts més plecs de la situació. Duncan feria més en el Negrata de merda, estrenat al Tantarantana. La dificultat del càsting (trobar un actor negre corpulent a Barcelona, Armando Buika) s’ha salvat, però potser no s’ha tingut en compte treure-li el pes de la peça (i traslladar-la al món femení amb unes ambivalents Queralt Albinyana, Andrea Ros i Yolanda Sikara, per exemple, guanyaria una capa de dramatúrgia). Per la seva banda, cal destacar d’Àlex Brendemühl la seva interpretació al saxofon i unes intervencions aspres i lacòniques d’una duresa impúdica.

Duncan és una veu imprescindible a la cartellera de Catalunya. Perquè vol normalitzar la presència de tot tipus d’actors (sexe i color de la pell) a escena. Una situació que necessita millorar en els repartiments del país. De fet, no cal construir personatges de negres i blancs, sinó donar el paper que millor s’adeqüi a cada perfil d’intèrpret, sense necessitat de justificar res.

Autoria i direcció: Guillem Clua

Lloc i dia: Aquitània Teatre, 22 d’octubre (fins a mitjan desembre)

SMILEY, DESPRÉS DE L’AMOR

Què passaria si dos examants es trobessin pel carrer i reiniciessin una relació sis anys després? Tot i que els fereix a tots dos, tot i que cadascú ja ha refet la seva vida, l’amor perdura? L’amor és un tren que només passa un cop a la vida? O, potser, és una estació en un circuit en bucle? Albert Triola i Ramon Pujol tornen a presentar dos personatges fràgils i alhora empàtics. Que te’ls enduries a casa a fer confessions i deixar que la conversa esbravés totes les ansietats. Guillem Clua ha tornat a engegar la màquina en mode comèdia romàntica i ha tret del magí una seqüela d’aquella celebrada Smiley: una història d’amor. Ho ha fet amb el mateix equip d’actors i reproduint els dos arquetips de gais: l’intel·lectual insegur i sensible i l’hedonista, espontani i ingenu. Segurament, el temps ha fet que les escenes (en general còmiques i amb els moments divertidament pedagògics per no deixar penjats els heterosexuals) rasquin una mica més avall, amb un cert conformisme de la vida. Tant vulgar però tant real, alhora.

La posada en escena reprodueix l’espai (el Bar & Bero), tot i que ara molt més cool. I la samarreta sense mànigues de mariner de l’Àlex. El Bruno continua amb els seus projectes d’arquitectura ecològica urbana. Les dèries continuen bategant, aparentment, amb dues maneres d’entendre la vida molt diferents però que, en canvi, són magnètiques. Com en la primera peça, l’humor concilia heterosexuals amb gais, rient de les mateixes vulgaritats quotidianes. Demostra que no és tan important si s’estima una persona del mateix sexe o no com el fet de compartir l’experiència electritzant de l’amor amb algú altre.

Autoria i direcció: Queralt Riera

Lloc i dia: Sala Àtrium, 23 d’octubre. Fins a l’1 de novembre

DE DOL

Com ja va fer Queralt Riera amb L’amor (no és per a mi, va dir Medea), torna als clàssics per abordar la conflictivitat amb la família. És en el nucli més petit on es produeixen les grans confiances i on es donen les decepcions més grans. De dol indaga sobre Hamlet i Ofèlia. Aquest Hamlet desconsolat i solitari també du corona. És el seu màxim desig celebrar l’aniversari a l’escola i que li plantin una corona. És un enllaç lúcid per vincular aristocràtica èpica shakespeariana amb la quotidianitat de les escoles bressol d’arreu. Però la majoria del seu discurs, tot i trufar-lo de localismes, apareix massa distant per a l’espectador. Té una construcció potser massa cap endins. Certament, Riera treballa un text molt literari, introspectiu, com també ho era aquella tragèdia de L’amor mor, a l’Escenari Joan Brossa. Potser la peça amb més lluminositat parteix d’una relació entre dues amants, Forquilla, mitjó, arracada, presentada recentment a la Sala Fènix: una peça senzilla quant a estructura i construcció de personatges que permet viure el desig i la satisfacció d’actuar amb llibertat i d’atrevir-se a trencar amb els impediments socials. La voluntat de recerca de la dramaturga permet imaginar un viatge constant de recerca en formes teatrals sempre íntimes, que connecti amb el jo més profund de l’espectador. Aquest és el repte que cal que continuï perseverant.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor