Pantalla

Cartellera

ANGOIXA DUBTOSA

Quan la pretensió és provocar la por i la tensió màxima en l’espectador, més val que la història d’inici sigui més o menys creïble. No hi ha res pitjor que no creure’s des del principi una suposada situació límit en un thriller que en teoria t’ha de portar al patiment i l’angoixa. I és el que malauradament passa a No matarás, presentada en el darrer Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Es pot explotar l’atmosfera més fosca, els girs de càmera, els trucs del gènere, el recurs musical, el so... i abusar fins a l’extenuació de la càmera en mà per intentar forçar una realitat, molt irreal. Però el resultat és que, si la història no convenç, poc patiràs. Bé, patiràs d’avorriment. I això que el registre aportat per Mario Casas (a la fi lluny del seu clàssic mascle alfa) en aquesta ocasió és de nota alta. Igual que una excel·lent i debutant Milena Smit, un dels punts forts i sorprenents del film. Casas, el sex symbol del cinema espanyol els darrers anys, intenta aguantar un producte complicat per la manca de credibilitat d’una història inversemblant. No ho aconsegueix, però sí que et porta en alguns moments a la foscor d’una Barcelona oculta i t’arriba a produir cert desassossec en alguna ocasió, amb un bon ritme narratiu. Però puntualment.

Dani (Mario Casas), un noi tímid i formal, s’ha de replantejar la seva existència després de la mort del seu pare, al qual ha estat cuidant els darrers anys. A partir d’aquí tot es torçarà per un esdeveniment casual i tràgic després de conèixer la inquietant, desconcertant i perillosa Mila. El cert és que el plantejament podria haver-se convertit en el més interessant de la pel·lícula, en una altra dimensió, és clar. Un plantejament interessant que es converteix en un punt de sortida absurd per ficar amb calçador una història d’acció forçada i al límit. El protagonista haurà de sortir d’un laberint estrany en el qual s’ha ficat, que es desenvolupa pels carrers de la zona del Poblenou, els quals fan d’espectadors immòbils d’una història impossible.

Mario Casas, dedicat en bona part de l’inici de la seva carrera a treure múscul i no vocalitzar (Tres metros sobre el cielo, Tengo ganas de ti, Grupo 7, Toro), consolida aquí el seu canvi i millora a drames molt més rics quant al seu personatge, el seu desenvolupament i evolució. A Contratiempo ja es va moure notablement al thriller de suspens i a Palmeras en la nieve va adornar amb encert el drama romàntic. A No matarás sobreviu, que no és poc, a un embolic estrambòtic ple de disbarats, en el qual ha de portar tot el pes de la seva difícil transformació, per sort o desgràcia. Podríem dir de manera suau que el guió peca de capritxós en aquesta lluita urbana per la supervivència i que el director, David Victori, va tenir potser millor fortuna com a guionista en la notable Segon origen. En qualsevol cas, si busqueu energia i bogeria descontrolada a dojo, amb un panorama de fons de disseny barcelonès, trobareu respostes en aquesta pel·lícula, que òbviament té l’ham de Casas i que experimenta massa al límit, passant-se de frenada a l’hora de la veritat.

NO MATARÁS Direcció: David Victori Guió: Jordi Vallejo, David Victori i Clara Viola Música: A. Foulkes, F. Jusid Fotografia: Elías M. Félix Productora: Castelao Pictures País: Espanya Any: 2020
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)