Música

GERARD QUINTANA

PRESIDENT DE L’ACADÈMIA CATALANA DE LA MÚSICA I CANTANT DE SOPA DE CABRA

“La situació del músic és delirant”

Vuit mesos després que l’activitat musical hagi quedat gairebé en no-res, Gerard Quintana alerta que el sector quedarà tocat de mort i que costarà anys refer-lo

DEVASTACIÓ
“El percentatge de músics professionals, que puguin viure de la música, serà molt petit. Correm el perill de desaparèixer”
INSÒLIT
“Una sala de concerts ni tan sols està tutelada per Cultura, sinó per la Conselleria d’Interior, com ho pot estar un puticlub”
FI DEL NEGOCI
“Hi ha sales de concerts que s’han endeutat per poder aguantar; algunes estan fent els tràmits per al tancament”

Les xifres que planen sobre el sector de la música són devastadores després de vuit mesos de pandèmia i de la suspensió fulminant de l’activitat cultural: un 70% dels músics no tenen cap concert previst per al 2021; el 95% de l’activitat a les sales de concerts ha estat cancel·lada i les pèrdues que acumularan fins a final d’any sumaran 120 milions.

Hi ha possibilitats de refer el sector?
Per part nostra hi ha voluntat, però les possibilitats cada cop són més dubtoses. Ja teníem dubtes fa quatre mesos, quan s’iniciava la possibilitat d’una activitat reduïda a l’estiu, pactada amb el Procicat, i que era una manera de demostrar la capacitat de convertir els espais culturals en llocs segurs. Hi havia la idea que la música i la cultura en general eren un perill per a la salut, però vam aconseguir fer el canvi, que d’alguna manera va culminar amb la declaració de la cultura com a bé essencial. Però també vam constatar que a l’estiu l’activitat va ser mínima i que la programació va saltar pels aires. La voluntat de l’administració de voler fer conviure la cultura en aquesta situació de pandèmia no ha estat determinant.
De fet, el govern va declarar la cultura com a bé essencial i dos dies després ho va tancar tot.
Sí, el motiu era reduir la mobilitat. Però ens adonem que hi ha mobilitats per a moltes coses. Hi ha un perjudici en el sentit que quan s’ha de tancar alguna cosa, tanquen la cultura, tot i la declaració com a bé essencial. Nosaltres ja demanàvem un marc normatiu per reforçar la declaració, i malgrat això es va tancar tot, i en alguns llocs, com a Tarragona, fins i tot abans que hi hagués motiu per fer-ho.
Van impulsar la campanya La cultura no se suspèn, es prorroga. Però els concerts suspesos s’han reprogramat?
Aquí hi ha una gran dificultat: malgrat que hem parlat amb la Federació i amb l’Associació de Municipis, són òrgans que no són tan vinculants, que no poden passar per sobre de tot això. Aleshores, l’única opció que li queda a un músic o a un promotor és denunciar l’ajuntament que incompleix o cancel·la un contracte. Hi ha hagut voluntat per reubicar alguns esdeveniments per a noves dates, però no ha estat la norma.
Hi ha hagut de denúncies per part dels músics?
No, perquè el problema ja ve de lluny. Qualsevol artista o promotor té dret a enfrontar-se a un poder públic, en aquest cas municipal, però no és el que s’acostuma a fer, sobretot quan implica el temor de no tornar a ser contractat o quan un altre ajuntament considera que aquell artista o promotor és conflictiu. Tot això ho dic tenint en compte que el món municipal és el principal promotor del país. En un tant per cent molt elevat, la contractació al país es fa a través de les programacions culturals, les festes majors, etc. I el que ha passat aquest estiu és que només es va fer entre un 5 i un 10% de l’activitat. La perspectiva és incerta, i la situació per als propers mesos i per a la temporada vinent serà tant dolenta o pitjor que aquesta. Hi ha músics que fa vuit mesos que estan aguantant en blanc. La situació és força dramàtica. I el cas de les sales és paradigmàtic. Amb la campanya L’últim concert, que s’està fent en un munt de sales, es posa en dubte que es pugui anar més enllà d’aquest desembre si no canvien les coses. Ens trobem en un país que no és econòmicament fort, un estat endeutadíssim, no hi ha recursos i sembla que es va posant la pastanaga una mica més enllà per contenir la impaciència de la gent, tot i que difícilment hi ha solucions i som conscients que, malauradament, es perdran moltes coses pel camí.
Temen que tanquin definitivament moltes sales de concerts?
Sí, hi ha sales que estan obligades a tancar ara i que ja estan fent tots els tràmits per al tancament. Des de mitjans de març no hi ha activitat. Durant tots aquests mesos tancats sense poder exercir cap activitat, han hagut de seguir pagant les despeses. Alguns es van poder acollir als ERTO, però hi ha moltes casuístiques diferents; no és el mateix una sala petita –que també ho pateix– que una sala amb 120 treballadors i amb unes despeses de 150.000 o 180.000 euros. Vuit mesos amb aquests números fan que moltes sales s’hagin endeutat per poder aguantar, i no veuen l’horitzó. Un segon endeutament, amb vista a, per exemple, que al febrer es pogués tornar a obrir del tot, seria possible; però si no fos així, res. Estan en una situació insuportable. Per això estem lluitant des de fa mesos, però queda molt poc temps. No oblidem que les sales, a part d’espais lúdics, són els espais on es crea el teixit, on es formen i creixen les propostes creatives. Tinguem en compte que només a Barcelona hi ha quatre escoles de grau superior de música; per tant, cada any s’estan formant un munt de músics. Molts van més enllà d’un impacte local per la seva qualitat i per la seva nova mirada. I tot falla si es desmunta el feble i fràgil teixit i les estructures que teníem fins ara. La situació del músic és delirant.
Un dels problemes principals és que el músic no té un règim laboral clar?
Això és fonamental i hi estem treballant des de fa temps. Ara mateix el músic està enormement desprotegit. Si hi ha una protecció legal, és una llei de l’any 85. Des de l’Acadèmia vam impulsar la Plataforma per la Música, amb altres institucions. Fins i tot es va redactar la reforma de la llei, en contacte amb l’anterior ministre José Guirao. L’Estatut de l’Artista estava aprovat per unanimitat, i quan havia de passar la tramitació del Congrés va començar la inestabilitat política, la moció de censura, les eleccions..., i tot va quedar aturarat. Però la realitat és que sense una regulació laboral, un músic només ho és si exerceix l’activitat. Això s’ha vist amb els ajuts que s’han aprovat ara.
Sembla que pocs músics s’han pogut beneficiar dels ajuts extraordinaris.
Exacte. Però no només aquests excepcionals, sinó els anteriors, en què al músic se li demanava que per estar donat d’alta al règim d’artistes havia de fer un mínim de quinze concerts en una sèrie de mesos. Ara, quan fa vuit mesos que la majoria de músics no han pogut fer més de tres concerts, vol dir que si no pots demostrar la teva activitat no pots demostrar tampoc la teva professió. És urgent regular-ho. Totes les administracions i tots els partits, d’aquí i d’allà, són conscients que és necessari, però la situació actual no permet accelerar-ho. I això fa evident que la música no es considera una prioritat. Difícilment passaria en qualsevol altre sector econòmic. Tenim la idea que la cultura és una cosa prescindible, i això està encastat en la mentalitat no només dels governants de Madrid, sinó de molts dels d’aquí. Seguim batallant, però el desgast és enorme.
Hi ha moltes realitats diferents entre els músics. Alguns que s’hi poden guanyar la vida i d’altres que han de fer filigranes. Això també debilita la cohesió del sector?
Molts que puguin viure acomodadament de la música, malauradament no hi són, almenys aquí; i quan ho poden fer és perquè marxen a un altre lloc. Però sí que hi ha casuístiques molt diferents. No és el mateix un músic d’una orquestra pública (que n’hi ha molt poques, però existeixen), que un músic de jazz que toca en petits locals. I hem de tenir en compte que una sala de concerts ni tan sols està tutelada per Cultura, sinó per la Conselleria d’Interior, com ho pot estar un puticlub. És a dir, la dificultat que tenim per defensar aquest espai, que en qualsevol altre lloc del món està considerat un espai de cultura, i aquí no. És picar ferro fred. Sí, les casuístiques entre els músics són diverses, però ara segurament els que apleguen més públic són els que ho tenen més difícil. Fins i tot els que fan gires internacionals s’han vist absolutament afectats en aquest sentit. Té les mateixes condicions un Bruce Springsteen si vingués aquí a tocar (podria tenir un públic d’entre 400 i 800 persones), que un grup local. Ara mateix, la línia entre un músic professional i un d’amateur és invisible. No sé si arribarem al final d’aquesta pandèmia, però veurem que el percentatge de músics professionals, és a dir que puguin viure de la música, serà molt petit, haurà disminuït molt. Correm el perill de desaparèixer, com a mínim parlant de professionalització. La música no desapareixerà, però el sector es veurà molt debilitat i costarà anys transformar-lo. I sí, malgrat que hi hagi casuístiques diferents, afecta tota l’estructura. No sé quant temps passarà fins que puguem tornar a veure 25.000 o més persones veient un concert.
La cultura en viu és la que ha sortit més mal parada de la crisi. Pot passar que a partir d’ara canviem els hàbits pel que fa al consum cultural, i de la música en directe en concret?
Sí que pot passar, però com que no s’han fet els deures, no hi ha alternativa; sobretot alternativa de treball. Molts músics fan altres feines, i sovint treballen en el món de la docència, que també s’ha vist afectadíssim, perquè les escoles d’ensenyaments artístics també han tancat. Anteriorment, ja es van canviar els hàbits de la música enregistrada, fins al punt que gairebé ha desaparegut el format, perquè el format és el propi aparell, ja sigui la pantalla de l’ordinador o el mòbil. Sí que hi ha casos, arreu del món, sobretot a Àsia, on la consciència de grup és diferent a la d’aquí, i ahir veia gent que està fent concerts en línia de pagament. Aquí no tenim aquesta cultura. De fet, l’Estat espanyol és dels que encapçala el rànquing del que en diem la pirateria: el fet de no pagar per la cultura, sobretot a les xarxes. També és un dels llocs on la quota per accedir a internet és més cara. La gent es pensa que no paga res, però paga; en canvi, no paga pels continguts, ni hi ha res reglat en aquest camp. Fins i tot en països com a l’Argentina i Mèxic, l’streaming funciona millor que aquí. Estem pressionant perquè l’Estat incorpori la directiva europea en el tema digital.
Ara que el consum musical a través de les xarxes i les plataformes digitals deu haver augmentat, cal accelerar la regulació d’aquest entorn digital?
Curiosament n’ha augmentat el consum, però han disminuït els ingressos!
Per què?
Perquè en els primers mesos de confinament molta gent es va donar de baixa de subscripcions a plataformes musicals digitals. La gent no tenia feina, es va donar de baixa i va deixar de pagar. I va mirar d’accedir a continguts gratuïts a través de la xarxa.
La indústria discogràfica catalana ha perdut un 65% dels ingressos. Hi ha salvació?
L’ha afectat molt, sobretot perquè veníem de la crisi dels noranta, amb tota la digitalització, i quan el negoci va passar a mans de les operadores de telefonia, sense haver de pagar res pels continguts. Aquí ja hi va haver un sotrac, que va fer que la indústria es reinventés. Es fa difícil parlar només de discogràfiques, perquè les discogràfiques van passar a ser editores, promotores, managements..., tot es va anar confonent. Els resultats de les discogràfiques estan molt lligats al directe i, després, a la qüestió digital. Si la qüestió digital no està regulada, malament. És una de les coses a què ha d’atendre l’Estat d’acord amb la directiva europea que està pendent d’aprovar. S’han de superar aquestes comissions tan desavantatjoses i tan lesives per als artistes.
L’Acadèmia ha presentat ara un pla de rescat per al sector. Creieu que l’administració se’l farà seu i el farà efectiu?
És molt difícil que l’administració se’l faci seu, sobretot després d’haver vist les primeres reaccions. Depenem de moltes altres conselleries, a banda de Cultura. Els ajuts ja es veu que són insuficients, insatisfactoris, perquè no poden cobrir la totalitat de la gent; sembla que són una carrera d’obstacles per veure qui l’aconsegueix, que és el que va passar fa uns dies amb les ajudes als autònoms. Però el que costa més és l’acció política i coordinada entre departaments, entre governs, entre administracions. S’haurien de poder fer coses que s’han fet en altres països del nostre entorn, com congelar els impostos per a la gent que té prohibida la seva activitat. No pot ser que tinguis prohibida la teva activitat i hagis de seguir pagant els impostos, el lloguer, els subministraments, la Seguretat Social... És de bojos! I això és que fa que molta gent tingui desafecció i que ja ningú no esperi res dels governs.
Està pres pel pessimisme?
Soc realista. Si fas tancar l’activitat a la gent, però no tens la manera d’ajudar-la a suportar aquell tancament i, d’altra banda, no et bolques en l’acció política per poder fer sostenible tot això, malament. L’única cosa que hi ha són reunions, paraules, terminis i eleccions a la vista. Ve Nadal i, seguidament, hi haurà la campanya electoral. Suposo que els partits ho tindran difícil per fer creïble el seu discurs quan la seva acció no està a l’altura de les circumstàncies.
La comunicació confusa per part del govern sobre les mesures que cal emprendre també els ha perjudicat?
Sí, i s’han fet des del desconeixement del sector. No pots dir una cosa i l’endemà una altra perquè estàs provocant un daltabaix enorme. Qualsevol projecte demana una producció un temps de treball, d’elaboració, d’assajos, d’inversió... No pot ser un anar endavant i endarrere constant. Cal un cert pla, una previsió i una acció paral·lela. I estem veient que la reacció de gent no és la mateixa que al març. Ara tenim més informació, ja no tenim aquell xoc, sinó la demostració que durant mig any l’acció i l’efectivitat de les mesures no han estat a l’altura. Hem de ser capaços de decidir què volem, si volem una cultura lliure, forta, crítica, necessària, o si volem una cultura del pa i circ. No m’agradaria donar una visió pessimista, però hem de ser realistes, i així podrem assumir les formes de trobar solucions, ni que siguin del tot insuficients i menys efectives del que voldríem.
Entenen que una sala de concerts hagi d’estar tancada i les esglésies no?
Ho entenem en el context que explicava abans: venim d’una dictadura de quaranta anys en què l’Església tenia molt poder i era un dels puntals del franquisme. Ens demostra que no han canviat gaires coses, perquè una cosa és la llibertat de culte, i que puguis escollir de quina religió vols ser, i l’altra és que s’interpreti la llibertat de culte com que les esglésies puguin fer el que vulguin. Ens revolta, perquè hem hagut de treballar molt aquests mesos i sabem les dificultats per arribar a una reobertura. Les mesures han estat molt estrictes i han canviat la nostra manera de treballar en els directes (els circuits, els seients assignats, entrar esglaonadament, demanar telèfons del públic...). Això no passa a les esglésies; no és només que puguin obrir, és que no se’ls demana ni una quarta part del que hem hagut de fer nosaltres. No vull creure en miracles ni en poders divins, però això és el que ho fa més exasperant i el que fereix més. Nosaltres estem deixant de fer activitat després d’haver treballat molt i d’haver invertit en tots els protocols, mentre que ells fan el que volen i ens perjudiquen a tots, per uns drets divins o constitucionals mal interpretats! Ens molesta molt.
Han tingut contacte freqüent amb el govern, per mirar de trobar solucions?
Sí que hem tingut contacte i hem mirat de treballar molt colze a colze per poder establir mecanismes que fessin possible el que es veu que està resultant impossible. Però de la mateixa manera que amb el Departament de Cultura hem pogut treballar estretament, i més en aquest darrer període amb el canvi de consellera i d’equip, ens ha resultat molt més difícil amb altres conselleries. Al final, el discurs molt sovint passa primer per Vicepresidència Econòmica, que és qui reparteix els diners i a qui s’ha de convèncer per a qualsevol acció; i després passa per Madrid, perquè l’Estat tampoc correspon, econòmicament no està a l’altura amb els pressupostos ni amb el que ens arriba aquí. Crec que fins i tot el Departament de Cultura ha intentat fer una acció pedagògica entre la resta del govern per aconseguir la declaració de bé essencial per a la cultura, perquè en el fons ningú s’ho creu.
És molt cru que en el fons ningú no cregui que la cultura és un bé essencial.
Sí, però és així. Com que no es pot ajudar tothom, pensen que salvant el turisme o el comerç salvaran la societat, però salvant la cultura, no. Això és dramàtic, perquè sense cultura som ben poca cosa. És aquesta associació d’idees entre la cultura i l’entreteniment: fins i tot l’entreteniment és necessari, però el fet cultural és el que ens articula, ens estructura, ens fa com a societat i ens conforma. D’això, no en som conscients; en ple estiu, l’Organització Mundial de la Salut va fer públic aquell informe a partir de nou-cents estudis científics en què instava les autoritats sanitàries d’arreu del món i dels estats a incloure la cultura dins dels plans sanitaris, però tampoc no es pren seriosament. Potser és una herència d’un passat massa recent en què la cultura es transformava en folklorisme. I després, durant l’inici de la democràcia espanyola, es va convertir en una festa gratuïta a les places per celebrar el pan y circo. S’ha anat mantenint aquesta caricatura de la cultura, i a molta gent parlar ara de salvar la cultura i d’obrir espais culturals els sembla una frivolitat.
Malgrat tot, alguns artistes no han parat i han tret disc nou.
Hi ha gent que ha decidit no esperar més i treure el disc; ho han fet Els Amics de les Arts, Sílvia Pérez Cruz, els Buhos i d’altres, però veurem quin recorregut té tot això, perquè la música i tota l’estructura del sector s’estava vehiculant a través de la música en viu, dels concerts, i tot això s’ha desmuntat. Veurem com queda i què queda. Hi ha gent que es reinventa: l’Albert Pla, per exemple, està fent cançons per WhatsApp i fa batalla pel seu compte; et fa concerts amb dues cançons per 70 euros i tu has de demanar hora [per rebre la videotrucada al mòbil].
Caldrà fer anar més la imaginació?
Sí, però fixa’t en el cas de l’Albert Pla: ha de fugir d’internet perquè internet no és rendible. Es munta el seu mecanisme a través del telèfon, en aquest cas del WhatsApp.
El sector podrà aguantar gaire temps més en aquesta situació?
Ens van dir des del primer dia del tancament que quan fóssim en un certs paràmetres, i els índex se situessin en el 0,9, podríem avançar. A aquest índex ja hi vam arribar fa uns dies, però després ens van dir que les restriccions s’havien de mantenir almenys durant dues o tres setmanes més, i ens plantarem a desembre. És molt difícil creure’s alguna cosa, perquè tampoc no saps què passarà. Potser si fóssim un país seria més fàcil, en el sentit que ens podríem organitzar. Lluitarem, perquè és des de la resistència que ho hem de fer i hi estem acostumats, perquè som un sector que viu de crisi en crisi i que, d’alguna manera, sempre rep.

FRE A ‘LA GRAN ONADA’

A Sopa de Cabra, el grup que lidera el cantant Gerard Quintana (Girona, 1964), l’inici de les restriccions per la pandèmia els va agafar just en el moment que publicaven el nou disc, La gran onada: “Ens va agafar de ple; vam treure el disc a finals de febrer i quinze dies després ho van tancar tot. El 14 de març, dia de la declaració de l’estat d’alarma, coincidia amb el primer concert que fèiem a Barcelona. Va anar caient tot”, lamenta Quintana, que ha hagut de repartir els maldecaps pel drama propi i pel que viu com a president de l’Acadèmia Catalana de la Música. “Després d’un any i mig o dos treballant i invertint en el nou projecte, quan arriba el moment no podem fer ni el 20% dels concerts i, a més, cada concert amb unes condicions que fan que l’aforament només pugui ser d’un 10 o un 20% del que teníem venut”, afirma, tot i que amb la mirada endavant: “La voluntat de seguir endavant i de no quedar-nos tancats va passar al davant de qualsevol altre argument, com ara el de la falta de rendibilitat dels concerts.” L’activitat cultural ha quedat des de fa mesos gairebé en un no-res, però Quintana no entén com altres àmbits han pogut passar pel broc gros: “Vaig veure que l’arquebisbe [Joan Josep] Omella es queixava que no tots els llocs poden ser tractats igual i que en una església potser hi cap més gent que en un altre lloc. Jo recordo que vam haver de fer un Camp Nou amb 800 persones, perquè és el màxim que permetien els protocols.” No hi ha marge per a l’optimisme: “El nostre grup i tots els altres estem en una situació d’incertesa.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)