Música

40 anys sense Lennon

El món que imaginava el músic dels Beatles no s’ha fet realitat, tot i que el seu llegat pacifista, cultural i musical encara perdura, immaculat i llegendari, per a moltes generacions

PERSONALITAT COMPLEXA
“Va ser un home amb moltes contradiccions, per descomptat, que passava de l’eufòria a la tristor i la melancolia”
INFLUÈNCIA
“Lennon deia que els Beatles eren més famosos que Jesucrist. I era veritat. Va ser el fenomen de masses més gran del segle XX”
EL DESTÍ
“Havia marxat a Nova York perquè allà se sentia segur, podia caminar pel parc. A Londres no ho podia fer. I allà, un sonat el va matar”

Eren prop de les onze de la nit d’un dilluns quan Mark David Chapman, un empleat d’hospital de 25 anys, va disparar cinc trets a l’esquena de John Lennon davant de casa seva, als apartaments de l’edifici Dakota de Nova York. Quatre li van impactar. La seva dona, Yoko Ono, l’acompanyava. Va ser el 8 de desembre del 1980. El Beatle va ser declarat mort a la sala d’emergències del Roosevelt Hospital poc després del succés. La notícia va córrer per tot el món i la commoció en tot el panorama musical, artístic, social i cultural va ser enorme. Desapareixia tota una icona del segle XX. Tenia 40 anys.

“Jo era aquella nit a Barcelona, al Bocaccio, amb Georges Moustaki. Havíem fet un concert a la tarda a Matadepera i després vam anar a cremar l’adrenalina. Vaig arribar a casa a quarts de sis del matí, i quan em vaig posar al llit em va sonar el telèfon. Eren de RNE per dir-me que havien assassinat Lennon, per demanar-me què em semblava. Així va començar una carrera de tot el dia xerrant amb molta gent”, recorda Josep Maria Francino (Terrassa, 1947), periodista, músic i una de les veus més autoritzades de casa nostra per parlar del fenomen Beatles. “Em va colpejar molt. Jo portava els Beatles a la meva motxilla des de l’any 63, des que vaig escoltar el Twist and shout. Havien tingut una gran influència en mi com a persona i musicalment. Matar una de les quatre parts d’aquesta història, la banda sonora de la meva vida, tot i que ja sé que és un tòpic, va ser un cop molt dur. I una contradicció, perquè Lennon havia marxat a Nova York perquè s’hi sentia segur, podia caminar pel parc. A Londres no ho podia fer. I allà, un sonat el va matar”, explica Francino, que posseeix una valuosa col·lecció amb tota la música editada pel mític grup de Liverpool, nombrós material audiovisual amb concerts i entrevistes, hemeroteca, bibliografia, pòsters, roba de marxandatge dels anys seixanta…

El 9 d’octubre passat, Lennon hauria fet 80 anys. Poques setmanes abans d’aquesta data, el seu assassí va demanar perdó a Yoko Ono en la seva onzena petició de llibertat condicional, un cop més denegada. Al llarg dels anys, no han faltat les teories de la conspiració sobre les motivacions de Chapman. Un sonat o un agent de la CIA? “Després de tants anys, això encara és molt confós. No s’aclareix. Si escoltes les declaracions de Chapman o llegeixes l’informe Lennon de l’FBI –tot i que la meitat està esborrat–, tant una cosa com l’altra podrien ser. Que Chapman és un boig que va dir a la dona que mataria Lennon perquè volia ser famós com ell? És cert. De fet, ho ha estat. Tot és possible. Als Estats Units han matat molta gent que feia nosa. El que importa és que aquell 8 de desembre es va acabar una història i en va començar una altra. Què hauria fet si fos viu?”, reflexiona. Ningú podrà saber del cert quina hauria estat la seva contribució a la música i a l’art en general. El que sí que se sap, i està documentat fins a l’extenuació és el que va crear mentre va viure, tot i l’errònia predicció de la seva tia Mimi: “Amb una guitarra no et guanyaràs mai la vida”, li va dir. Però Lennon se la va comprar. La resta és història.

‘L’AMIC’ MCCARTNEY

Un altre dels aspectes més controvertits que ha acompanyat la seva llegenda i sobre el qual s’ha escrit una àmplia bibliografia va ser la seva relació amb l’altra pota dominant dels Beatles, Paul McCartney. “Van acabar junts, si més no, anímicament. Es van veure a Nova York i van tocar junts. En Paul mai ha dit una paraula més alta que l’altra d’en John. I en John, tot i les pulles que es van llançar amb alguns discos i els molts problemes que van tenir, sempre va reconèixer en el darrer any de vida que en Paul era el millor amic que havia tingut mai. Que es van barallar? Sí. Que no es barallen, els amics?”, opina el veterà periodista, que dirigeix l’espai radiofònic Amb B de Beatles i que va escriure Beatlemania, una revisió del fenomen a través de la seva pròpia experiència vital. “En John reivindicava el seu lideratge perquè ell havia creat la banda. The Beatles van sortir de The Quarrymen i The Quarrymen era en John. Ell va fundar l’arrel. Ells (John i Paul) tenien dos tipus de lideratge. El relacions públiques era en Paul, que apagava els focs, i en John era qui els encenia i mostrava una personalitat de combat. Musicalment eren igual de líders, perquè treballaven junts i, quan no ho feien, tenien una qualitat similar pel que fa als temes, perquè tenien la seva competència particular. Sols, tenien una lluita creativa, amb un benefici total. Van ser molts anys convivint vint-i-quatre hores amb la guitarra a les mans”, afirma Francino, que ha conegut Paul McCartney i que va establir correspondència amb la mare de George Harrison.

La simbiosi entre aquests dos genis, Lennon i McCartney, va fer esclatar la Beatlemania, un fenomen global que va deixar imatges de fans de l’època inesborrables. “Lennon deia que els Beatles eren més famosos que Jesucrist. I era veritat. Els Beatles, com a fenomen social de masses és el més gran que hi va haver en el segle XX, sens dubte”, opina. “Però Lennon també va dir que en realitat només eren quatre amics que feien cançons per divertir-se i passar-s’ho bé. I aquesta era la realitat. Que això se’ls va escapar de les mans? Sí. S’escapa de les mans de l’artista. Però van crear una quantitat de música brutal, que la gent va voler i encara vol”, assegura Josep Maria Francino.

AL SHEA STADIUM

El cert és que al final el fenomen va esdevenir un monstre fora de control. Les seves macrogires pels Estats Units van acabar sent el final de tot plegat. “Al Shea Stadium de Nova York, amb 60.000 persones, no sé sentia res. En John es girava al públic cridant, sense dir res, i la gent es tornava boja. En John mirava en George com dient que a la gent li era igual el que fessin. Quan van acabar, en Paul va dir a en Ringo que amb una cançó s’havia creuat. I en Ringo li va dir que aquella cançó no l’havien pas tocat… Portaven una carrera de directes junts tan gran i durant tan temps, que tocaven de memòria. Malgrat el soroll i els problemes tècnics, les veus les feien correctes, tot a lloc”, comenta.

“El més afectat per les gires va ser en George. No volia tornar a pujar a un escenari. En John també n’estava fart, i en Paul era més carn d’escenari. I encara ho és. En George i en John eren els més tocats, perquè ja no és divertien com als pubs, on almenys sentien el que tocaven. I no podien tocar les cançons que enregistraven als discos. Allà va ser on tot es va començar a trencar. Després, amb Yoko Ono i Linda (la dona de McCartney) la cosa també es va complicar. Tot i això van tenir una època de música brutal. De fet, quan semblava que estava tot més trencat, van fer Abbey Road”, diu Francino, que recorda que per a l’any vinent està previst l’estrena del documental Get back sessions, de Peter Jackson, amb més de cinquanta hores que van sobrar de la pel·lícula Let it be. “Jackson diu que en aquest material va veure uns nois que s’ho passaven de collons. I a Let it be no es veu això. Sembla un enterrament”, explica.

Sobre la figura de John Lennon, mai va ser fàcil catalogar o classificar la seva complexa personalitat. Esvalotador, inconformista, bocamoll, llunàtic… Així es va autodefinir de jove. “Feia pinta que ho era. A més, de barri baix de Liverpool”, diu Francino. “Per mi va ser un home amb moltes contradiccions, per descomptat, que passava de l’eufòria a la tristor i la melancolia. Aquests canvis de personalitat no són estranys mirant la seva vida. Tenia moltíssima personalitat. Es veu només escoltant la seva música. També amb les seves aparicions, com als llits per la pau. Va muntar a les principals capitals del món la campanya War is over! (If you want it) –‘La guerra s’ha acabat! (Si tu ho vols)’–, en plena guerra del Vietnam. Tenia una influència forta en molta gent”, valora el periodista. Musicalment, el seu llegat és indubtable. “En John tocava bé els teclats, i tot el que feia amb la guitarra acústica li sortia brodat. Ell deia que era el millor rítmic del món. No sé si és cert o no, però es veia que havia tocat molt en directe. Com a compositor va fer coses fantàstiques i va ser excepcional. Amb Lennon no pots parlar de cançons. Seria molt reduccionista. Has de parlar de discos. No hi ha cap cançó per omplir. Cada cançó té una història musical i de contingut”, opina Francino, que ha tocat els temes dels Beatles en un dels grups que va formar, Magical Mystery Grup. “Crec que als inicis van crear moltes bases per a grups que han vingut després com Oasis i el britpop en general. Lennon va escriure grans cançons amb grans harmonies, que suposaven una feinada brutal per al productor, George Martin, que era qui havia de traduir les seves idees. Ell no escrivia música. Martin havia d’anar traduint el que John tenia al cap”, resumeix.

Lennon també va tenir ombres, potser provocades per una infància gens fàcil arran de l’abandonament dels seus pares i de compartir la seva vida amb dones a qui potser no va acabar de tractar bé. “La Cynthia [la seva primera dona], assenyala en un llibre algun brot, però no en parla com un maltractador. Diu que simplement estava en una bombolla, i que ella n’estava fora. Un cop se la descuidar a Londres, en una andana, quan anaven a Bangor. Vivien una bogeria”, explica. Sigui com sigui, encara ara tothom recorda Lennon com la gran icona del pacifisme. “Imagine segueix sent un tema emblemàtic. Give peace a chance, Happy Christmas war is over… Va deixar empremta”, assegura Francino, tot recordant les seves enllitades per la pau amb Yoko Ono: “Ell ho raonava: per què ho faig això? Soc John Lennon i he d’aprofitar la meva fama per donar aquest missatge. I tenia raó”, diu sobre l’artista britànic, que en el seu final “va fer cançons més reivindicatives, parlant de la dona per exemple”. Un darrer llegat tallat d’arrel una nit d’ara fa quaranta anys.

XAVI OLTRA

xoltra@lrp.cat

Lennon, amb els pantalons de Gaspart

XAVI OLTRA

Una de les anècdotes més curioses de la visita dels Beatles a Barcelona en el mític concert a la plaça de toros de la Monumental de l’any 1965, la revela Josep Maria Francino. “L’amo del hotel Avenida Palace era Joan Gaspart pare, que havia enviat al seu fill a Londres per fer pràctiques. A Liverpool, aquest havia anat a The Cavern i havia conegut els Beatles. Quan el seu pare li va dir que venien a Barcelona al seu hotel, en Joan va anar a l’habitació. Li van dir que anirien a la plaça de toros junts en cotxe. En John li va dir que portava els pantalons molt ben planxats i que ell els tenia molt arrugats. «Per què no ens els canviem?», va afegir. Se’ls van canviar i en John va tocar amb els pantalons de Joan Gaspart. Gaspart deuria llençar els pantalons després… En el llibre d’honor de l’hotel no hi ha la signatura dels Beatles, no perquè no volguessin signar, sinó perquè potser en aquella època es pensava que igual allò no era tan important”, recorda Francino, que va viure aquell esdeveniment amb molta passió. “Abans del concert, jo ja havia fet el meu grup i ja havia debutat. M’havia comprat una guitarra i havia escoltat els Beatles. Al concert, ja havien passat dos anys molt forts de Beatlemania. Ser allà davant, amb 17 anys… Vaig al·lucinar. Me’n recordo de les cançons, de quan a en John li va caurei l’harmònica, que li va recollir en Paul… Jo ja em coneixia els temes, menys Ticket to ride. Aquest concert encara el tinc gravat”, recorda Francino, que durant vint-i-cinc anys ha fet un munt d’exposicions amb tot el material que conserva del grup.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)