Teatre

De moment, catorze voltes a l’òrbita

La companyia Farrés Brothers va recuperant el ritme d’actuacions alterat per la pandèmia; tenen programades per tot Catalunya catorze funcions d’‘Orbital’, que alternaran amb altres títols del seu repertori com ‘El silenci d’Hamelín’, ‘Operació A.V.I.’ i ‘El rei de casa’. En divuit anys d’història sumen dues mil funcions, més de cent bolos a l’any de mitjana

Farrés Brothers és una companyia de llarga trajectòria que, des de la seva habilitat amb els titelles, ha anat ampliant el seu radi d’acció. Si van demostrar valentia presentant a la canalla peces de notable risc dramatúrgic sobre temes com l’Alzheimer (Operació A.V.I.), la violència infantil (O.V.N.I) i la memòria històrica (La maleta de l’Agustí), ara han virat la dramatúrgia a mons més lúdics i positius, com amb Tripula, que els ha dut a actuar a l’altra punta del món. Aquest Orbital parla de l’amistat de la infància (evoca aquell documental teatral dels Pont Flotant de Com a pedres), i els permet debutar amb una mena de cinema live, una inesgotable font de recursos que casa molt bé amb les ganes de jugar de la canalla, però sobretot dels mateixos actors (Jordi Farrés, Pep Farrés). Ara, s’hi ha sumat una tercera Farrés (Judit Farrés, que trepitja terrenys teatrals més allunyats com La nostra parcel·la o Qui ets?), que també compartia promoció a l’Institut del Teatre, amb qui –fan broma i evadeixen dubtes– no són pas família.

El joc de projectar allò que aparentment s’està gravant des del mòbil és molt atractiu i molt efectiu. Fa ben poc, una proposta similar (Kàtia) ajudava a viure el viatge de la mare amb la filla adoptiva a la Rússia d’on la va rescatar. Farrés Brothers juga amb molta gràcia i desvergonyiment aquesta aventura de tres amics que van somiar anar a la lluna. Quan una pila d’anys més tard, la noia del grup està a punt de viatjar amb coet a Mart, els recorda en una entrevista a la televisió i lamenta no poder tornar-los a abraçar. La part emocional se suma a la de l’aventura. I l’excentricitat dels dos protagonistes diverteix (l’un ha trobat les òrbites de la Via Làctia en l’art de fer volar pizzes i l’altre s’ha quedat arraulit amb les llanes i els gats). La peça diverteix i té uns bonics jocs de salts de convenció (de personatge real a dibuix projectat i, tot seguit, a titella articulat pla). Contagien les ganes del joc de representar i d’imaginar.

Els Farrés Brothers diuen que els agrada tocar allò que no han fet encara. El seu repte és alternar espectacles familiars amb els d’adults (Equilibristes, La visita de la vella dama). I trobar nous llenguatges, com ara la llengua de signes a El silenci d’Hamelín. L’habilitat de transformar elements en la seva aventura cap a la pista d’enlairament del coet (una persecució trepidant com la de Xirriquiteula a Laika) és enginyosa, però no té la profunditat de molts dels seus treballs anteriors. Però hi ha una autenticitat, sigui físicament o en pantalla, que traspassa i commou íntimament. En la maduresa, Farrés Brothers ja no es preocupen de tocar temes socialment sensibles, sinó de fer-ho amb l’autenticitat imprescindible.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)