Teatre

Fent aflorar l’art invisible

El Festival Més Petit de Tots, adreçat als infants de 0 a 5 anys i als seus familiars, ha incentivat la reflexió en aquesta edició pandèmica. L’art ensenya i reeduca des de l’experiència i la intimitat

MENTALITAT OBERTA
La pedagoga Penny Hay afirma convençuda: “Els nens són els enemics de l’avorriment”
fer amb la canalla
PETITS ALS NÚVOLS
El Festival El Més Petit de Tots prorroga, fins al 6 de gener jocs escènics per

La societat adultocèntrica només s’adona de la importància dels canals per connectar amb els infants durant la tendra paternitat. Tot i que tothom percep, de primer cop d’ull, el privilegi de compartir un espai d’art amb els fills, s’oblida massa ràpid: es reserva a l’àlbum de fotos i a una experiència de percepcions, en la memòria. Si durant aquella edat, un s’adona contínuament de les dificultats que tenen altres pares amb cotxets per superar les escales del metro, passada aquesta franja d’edat, sembla que els cotxets hagin desaparegut del metro. O que arreu hi hagi ascensors i mai sigui necessari haver d’ajudar una mare a pujar el nadó fins al carrer. El Festival Més Petit de Tots, com el Festival Flic i altres iniciatives similars, es rebel·la contra el fet de passar invisibilitzats quan les persones consideren que ja no són els seus espectadors captius. L’art permet aflorar una mirada de la vida i la humanitat que no s’hauria de perdre mai. En aquest sentit, no caldria patir si els pares (cada cop s’accedeix a la paternitat més gran) decideixen portar els fills de més nadons a experiències culturals. Ben dirigides (i digerides) no han de significar un divorci més prematur (fa una dècada, la canalla assistia a espectacles familiars fins ben entrats els 10 anys; ara, trobar-ne un de 8 ja sembla una estranyesa si no va acompanyant un germà petit). L’art en totes les seves extensions permet connectar. També en temps de pandèmia. I una bona mostra és el que Crea Moviment fa als centres penitenciaris de Wad-Ras i Can Brians 2. La covid-19, certament, ha posat un nou entrebanc a una trobada difícil, però si es revisa amb els ulls de l’art, sorgeixen noves possibilitats que abans ni s’havien imaginat: camins invisibles es fan viables.

Un espai tan inhòspit com és un centre penitenciari es pot convertir també en un espai de trobades entre pares i fills a través de l’art. Ho demostra l’aventura de Crea Moviment, que aconsegueix facilitar les coordenades mínimes per descobrir uns nous pares. Ángela Segura explica que, en un centre penitenciari es perd la identitat de l’intern, perquè passen a tenir uns hàbits imposats. L’aula d’art, en canvi, permet tastar la llibertat, imaginar i escapar-se dels horaris, les obligacions del centre i la durada de la condemna. Hi coincideix l’artista Eva Vázquez: “La por i la incertesa de l’intern desapareixen a través de l’art i desapareix la rutina del dia a dia” per un instant. L’aproximació als fills passa és diferent, perquè es convoca en un lloc nou, des d’un reclam que es comparteix i que es va construint. Com les cabanes fetes a partir de llargues hores de conversa mentre es fa mitja, que aconsegueixen oferir un refugi d’amagatall, de joc.

Si hi ha alguna imatge que es vol invisibilitzar a les criatures és la del centre penitenciari. Es tracta de reforçar el vincle entre pares i fills i de reduir el pes de l’amargor de fer-ho en una presó. Per això, com a prova pilot, es va fer una gimcana fent que els nens fossin astronautes que viatgen amb una nau espacial fins a arribar a l’aula amb el pares. Petits gestos són poderosos, que diria el capità enciam. Evidentment, tota aquesta dinàmica s’ha vist paralitzada arran de la covid. La interacció entre pares i fills s’ha hagut de limitar molt per evitar possibles brots dins del centre penitenciari. I, com a alternativa, han aparegut les videoconferències. Però, tot i que s’ha perdut el vincle principal, el nou format ha permès que el programa arribi a persones que fins llavors no hi participaven (potser perquè no era possible el trasllat de la família al centre penitenciari); també és una oportunitat per als pares de conèixer els canvis a l’habitació del fill, per exemple, o bé perquè la criatura ensenyi els avenços que ha fet amb la guitarra. L’art segueix sent, doncs, un espai lúdic, de fantasia, d’evasió i màgia. Ofereix una oportunitat de canvi que perceben tant els interns, com els educadors i les direccions dels centres penitenciaris.

Salvant les distàncies, el Festival Més Petit de Tots va anar remodelant el seu format. Va anul·lar les sessions escolars preveient les dificultats de traslladar els alumnes als equipaments (es programa en una quinzena de municipis) i, a canvi, es van convidar els artistes a fer tallers a les aules.

El segon tancament de teatres va afectar de ple la programació familiar, perquè només va deixar viu el tercer cap de setmana (els altres dos van caure dins del període de prohibicions d’obertura). El festival ja havia previst un vessant en línia amb el programa Petit als núvols, que recentment s’ha prorrogat fins al 6 de gener (una molt bona idea per poder fer-ne ús aquests dies de Nadal): tres còmplices del festival (David Ymbernon, Big Bouncers i Quim Girón) conviden a fer algunes accions dins de casa (o al carrer). Les tres propostes beuen de l’imaginari propi de cada artista. Quim Girón (el pinyol d’Animal Religion) proposa fer gravacions en forma de cuc (o de bucle) per les ciutats. Per trencar el gel s’ha atrevit a gravar-se pels carrers de diverses ciutats fent petites intervencions, sempre amb aquest format, però canviant l’acció de moviment. David Ymbernon ha penjat càpsules dels seus poemes visuals amb Latung La La en què convida a una reflexió i proposa a jugar-hi. Les Big Bouncers són les que han fet un material més complet, perquè, a més de gravar escenes del seu espectacle Jungla enmig d’un parc idíl·lic, proposen una sèrie d’accions al menjador de casa. Només amb cintes adhesives de colors, llanes i, si cal, una manta. Des de resseguir la cinta enganxada a terra fins a construir una veritable coreografia a partir de fer evolucionar la posició estàtica d’un membre de la família. Un veritable joc que es pot rescatar per a qualsevol festa d’aniversari. Riu-te’n, del Twister! Certament, el festival convida que a penjar el resultat de l’experiència per compartir-lo, però no han estat gaires els que s’han atrevit a fer-ho; de fet, aquest és un altre dels aspectes complicats d’introduir l’art a les xarxes, que, per prudència, la gent és molt curosa amb allò que penja.

El V Encontre Internacional d’Arts per a la Primera Infància del festival ensenya que, des de la persistència i la coherència, petites accions acaben prenent una gran forma. Com el programa Little Theatre Cennai, a l’Índia, que ja acumula vint-i-cinc edicions i que s’ha anat fent més ambiciós. Han comprovat com, a través de les arts escèniques, els alumnes han après a escoltar-se, a valorar-se i a trencar barreres de religió, cultura, llengua i disciplines. I des d’aquest embrió han arribat a construir una veritable xarxa de pallassos als hospitals. D’escoltar-se a empatitzar amb els nens i adults malalts. I és que, com sentencia la pedagoga Penny Hay, des del Regne Unit en la seva conferència (també consultable fins al 6 de gener) Children are natural artists in environtments of encounter: “Els nens són els enemics de l’avorriment.” I només cal donar-los pista perquè desenvolupin la seva imaginació sigui, dins o fora de casa. L’art és un dret, “no és cap luxe”, insisteix, i se suma al lema de Carla Rinaldi: “La investigació és art i l’art és investigació.” Aviat és dit.

Al festival també es va fer un taller en línia. Amb un simple Zoom es va poder compartir un espai de minicoreografia per fer evident que el moviment més petit pot desencadenar una frase en espiral immensa, que creix i es desenvolupa a la mateixa habitació i que es pot convertir en actuació si es fa cap enfora, cap a la finestra, en el que podria ser una performance en bucle sorprenent per al veïnat! Però, després de mesos de compartir aplaudiments als sanitaris, cançons i vermuts al balcó els diumenges, una intervenció artística segur que seria molt ben rebuda! Si es tracta de fer visible allò invisible, caldrà convertir les finestres i els balcons en petits escenaris que projectin art a l’exterior.

JORDI BORDES

jbordes@elpuntavui.cat

‘What is that?’

Thomas Eisenhard, coreògraf i director artístic de Aaben Dans, a Dinamarca ha trobat la pregunta comodí de la infància i que també s’adequa al món adult (si es manté la curiositat innata): «What is that?» («Què és això?»). La qüestió és constant i atemporal. Va ser l’arrel del seu nou espectacle, que va crrar l companyia durant la pandèmia. Volia se un cant a l’experimentació a despertar la curiositat. A través d’aquest estímul, es pot conèixer el més primari com a infant, i plantejar descobriments per a la humanitat, com a adult.

La curiositat de les criatures exigeix que algú vagi posant nom al que s’assenyala, però també a tenir-ne una percepció física: a tocar, mossegar, olorar, escoltar l’objecte en qüestió. Eisenhard recorda el cas mediàtic d’un elefant que va néixer al zoo de Copenhaguen. Tothom va voler anar-lo a veure. La mare, però, havia perdut l’instint maternal dins de la gàbia i no l’abraçava amb la trompa. Els veterinaris del zoo no deurien adonar-se d’aquesta falta (o potser temien que si s subministrava un escalf exterior, impediria l’aproximació materna) i Eisenhard recorda la criatura d’elefant trista i recolzada a ua paret. Al cap de poc temps, va morir. Probablement per això, Aaben Dans entén la importància de contacte amb els nadons. La pandèmia els hi va posar molts reptes. Per exemple, durant el procés de creació se’ls exigia que la ballarina que experimentava en una escola bressol es mantingués a una distància dels nens. Aquests, de manera espontània tendien a apropar-s’hi. I a compartir. El projecte escènic preveia que d’una catifa grisa anessin aflorant colors que transformessin l’espai i que, a més, acabessin integrant el públic (distribuiït a quatre bandes) dins l’escena.

Les mesures sanitàries, però, van exigir una distància de dos metres entre artistes i públic. També que mantinguessin distància, dins de cada grup bombolla. Tot i que perdre la proximitat smblava insalvable, el coreògraf admet que, ara, la percepció és diferent perquè la mirada inclou també els altres espectadors. I això fa que, finalment, sigui més comunitària que mai. La distància entre els nens permet, també que puguin moure’s com els ballarins, per les ganes d’imitar que en una escena habitual no es pot produir perquè no hi ha suficient espai. També va canviar l’inici i final. I, ara, no descarta que, passada la pandèmia, aquells canvis obligats es quedin per sempre. Sorpresa. What is that?

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)