Articles

La lluna, el temps i els sants

L’exposició ‘Per no perdre el temps’ mostra com l’edició de calendaris i almanacs es va fer molt popular pels seus continguts pràctics, amb dades astronòmiques, religioses, festives i d’interès agrícola

MOLT POPULARS
“A partir de la segona meitat del segle XIX es feien grans tiratges de calendaris; en algun cas es va superar el milió d’exemplars”
INFLUÈNCIA
“Els calendaris han estat a l’ull de la política. Si seguim el rastre dels calendaris trobem el rastre de la vida; són un reflex de la societat”

El cicle de la vida dels homes, dels animals i de les plantes està marcat en molts aspectes per les llunacions. Cada dia podem saber amb força precisió quan sortirà i quan es pondrà el sol, “però la lluna sempre és variable; les llunacions no es corresponen ni amb els mesos, ni amb els anys, ni amb els dies de la setmana”, recorda Norbert Tomàs, comissari de l’exposició Per no perdre el temps, que es pot veure fins al 30 de gener a la Casa dels Entremesos de Barcelona i que posteriorment, i durant almenys dos anys, farà parada en altres ciutats del país. Per aquesta variabilitat de la lluna, quan internet encara ni tan sols s’ensumava, calia una eina que informés els pagesos, però també la societat en general, de les llunacions. I aquesta eina van ser inicialment els llunaris i després els calendaris i almanacs, unes publicacions que van viure una eclosió durant el segle XIX i principis del segle XX, pel seu contingut pràctic. Aquestes publicacions, “que confeccionaven matemàtics, astrònoms i gent de molta cultura”, oferien dades astronòmiques, religioses, festives, pronòstics del temps i la celebració de fires i mercats: “En una societat marcadament religiosa, el santoral marcava la vida laboral i festiva; els sants patronímics servien per saber quan seria la festa major i quan podrien fer mercat o fires, que és quan es feien els tractes comercials”, explica Tomàs, que hi afegeix que al costat d’aquest contingut bàsic també incloïen versos, dites, escrits sobre cultura popular, remeis o recomanacions per a la sembra dels productes del camp. “El pagès, a partir del santoral, de la memòria oral i de les dites, sabia quan podia sembrar, com es comportava la natura.”

Norbert Tomàs, director d’Edicions Morera, la coneix prou bé, la història d’aquestes publicacions, sobretot perquè és el responsable que avui dia encara pervisqui l’edició del conegut Calendari de l’ermità, ininterrompuda des de la seva creació, el 1876. “La seva publicació em va venir d’herència però no sabia ben bé per què venia ni d’on venia aquesta tradició. I arran de l’amistat amb el folklorista Amadeu Carbó vam començar a estudiar el tema i vam veure el valor que tenien aquestes publicacions al segle XIX. D’una publicació aparentment molt humil t’adones que va ser molt important per molts fets”, explica el comissari de l’exposició, que ha anat recollint informació del mateix calendari i estudiant-ne i adquirint-ne d’altres: “Al final m’he trobat tenint una col·lecció d’un centenar de calendaris, els quals m’han permès poder fer una mostra i cosir una mica el relat; perquè al nostre país no hi ha res escrit sobre calendaris i almanacs”, lamenta, ja que aquesta tradició editorial “és un patrimoni documental i gràfic d’alt interès per comprendre fets històrics i sociològics”. De fet, a moltes llars eren l’única publicació que es comprava.

El Llunari de Bernat de Granollacs, que va aparèixer al segle XV i es va publicar fins a mitjan segle XX, és el primer text de caràcter astronòmic que es va imprimir en català i va ser pres com un referent. A l’exposició Per no perdre el temps es pot veure com eren i com van evolucionar els calendaris tradicionals, la varietat de capçaleres i de formats que existien, l’estructura i els continguts més habituals i les imatges arquetípiques. Inicialment tenien 16 pàgines, suficients per als 12 mesos de l’any, amb una petita llista de festes i mercats, i poca cosa més. En començar el segle XVIII i amb el pas cap a una societat industrial, cada vegada més urbana i amb l’inici de l’escolarització (malgrat encara els alts índexs d’analfabetisme), es van popularitzar.

Un negoci reial

Però a principis del segle XIX “malauradament a Espanya hi ha una situació política complicada”: “Tenim una monarquia absolutista que ens fa molt mal, perquè va prohibir l’edició de diaris i almanacs i calendaris. És obvi el perquè van prohibir els diaris, per una qüestió de difusió d’idees, però això vol dir que els calendaris també difonien idees. Hem dit que era una publicació humil i senzilla, però al final resulta que no ho era tant. Han estat a l’ull de la política, i alguns calendaris han volgut influenciar o criticar el sistema (per exemple, els satírics) i d’altres han estat fonts d’informació cultural o gremial. Es conserven col·leccions de calendaris que ens faríem creus de tot el que s’hi pot arribar a trobar llegint-los. Si segueixes el rastre dels calendaris vas trobant tot el rastre de la vida i dels fets polítics; són un reflex de la societat.” Norbert Tomàs destaca com es lucrava la monarquia amb els calendaris: “El rei donava una llicència en exclusiva, a través d’una subhasta, i decidia quin editor podia editar-lo aquell any. I per això cobrava: era un gran negoci. En temps de Ferran VII hi havia l’edició del calendari oficial, del qual van arribar a editar fins a 3 milions d’exemplars. En aquell moment la població espanyola era de vuit milions i mig. Realment se’n venien molts. Posteriorment van seguir els períodes liberals, de lluites, de les primeres constitucions..., “però la monarquia seguia posant el control”. El 1856 es va recuperar la llibertat d’edició; però el rei obligava a comprar les dades bàsiques astronòmiques a l’únic observatori oficial que hi havia a Espanya, creat per la monarquia, que era a Cadis: “Amb això la monarquia es continuava enriquint; la monarquia sempre s’ha enriquit!”, exclama.

És a partir de la llibertat de confecció i impressió d’almanacs que es produeix la gran eclosió d’editors, justament perquè suposaven un gran negoci. A partir de la segona meitat del segle XIX, la producció de calendaris a Catalunya donava bona feina a editors, impressors, gravadors i dibuixants. Se’n feien grans tiratges que, en algun cas, van arribar a superar el milió d’exemplars. Inicialment anaven molt dirigits al món de la pagesia, que fins llavors “estava molt controlat per l’Església i l’Estat”. Però el món del camp es va començar a organitzar: “Van començar a aparèixer els oficis, les organitzacions gremials...”, i va aparèixer, per exemple, el Calendari del pagès, de l’Institut Sant Isidre, amb moltíssima informació dirigida a formar els pagesos. I a poc a poc van anar apareixent molts altres calendaris, de diverses temàtiques: d’informacions històriques o polítiques, literaris, satírics, humorístics i grotescos, comercials...

La publicitat s’hi va fer forta: “Tant van proliferar que comerços i empreses amb cert renom publicaven els seus propis almanacs per regalar als clients com a reclam publicitari.” D’aquí prové la pràctica de regalar calendaris: “És clarament una oportunitat d’introduir publicitat a les cases de la gent.” Tomàs recorda, per exemple, el calendari modernista que editaven els Magatzems Jorba de Barcelona. Però també les farmàcies, les impremtes, les papereries i llibreries regalaven calendaris.

No tot eren lletres. El grafisme hi ha jugat un paper important, que ha anat evolucionant amb el pas del temps: “Al principi hi havia algun gravat sobre els signes del zodíac, i després apareixen uns arquetips que es difonen a tot el món: cada mes té una al·legoria sobre les feines del camp i tenim al cap que al mes de desembre hi ha un dibuix d’un pagès a la vora del foc que arriba de fora amb un feix de llenya, o a l’octubre n’hi ha un que sembra el camp, o al setembre la collita del raïm... Són arquetips de les estacions i els mesos.” A partir de mitjan segle XIX “els dibuixos són cada vegada més romàntics, més refinats”. I amb el modernisme “hi ha una eclosió de calendaris molt il·lustrats, plens de gravats finíssims, elegants...”. Però és al segle XIX quan hi ha la gran evolució de la impremta com a indústria: “A Barcelona, la Impremta Ramírez, al carrer Escudellers, editava un calendari luxosíssim, amb cobertes de pell, tintes daurades..., una edició espectacular, un virtuosisme tècnic”, explica el comissari de l’exposició. Ell ha constatat que “tots els països seguien més o menys el mateix patró, i per tot el món es repetien aquests arquetips d’imatges. Però han anat evolucionant. Per exemple, el calendari d’Appenzeller, de Suïssa, celebra enguany els 300 anys d’edició ininterrompuda: “És clar que el d’ara no té res a veure amb l’estètica de llavors; sí que hi ha un gravat de portada i les dades típiques dels calendaris, però s’ha convertit més en una revista.”

Avui dia, en l’època d’internet i de les comunicacions virtuals, continuen tenint sentit, aquests calendaris i almanacs? “Totalment. És com si volguéssim menjar formatge virtualment: no pot ser, el formatge te l’has de menjar.” Tomàs diu que en un calendari “hi ha compendiada moltíssima informació”. El de l’ermità, per exemple, anuncia 1.400 festes majors, 400 fires i 400 mercats. “S’ha convertit en un element etnogràfic. A la gent li agrada tenir-ho compendiat, i té el record de tota la vida de tenir-lo a casa. És com dir, per què comprem una espelma si tenim llum elèctrica? Ens agrada l’olor de la cera que crema, volem l’espelma. El calendari ve a ser el mateix. Té el valor de tradició i la gent es fia més del calendari de tota la vida que de trobar informació dispersa per tot arreu.”

CARINA FILELLA

cfilella@lrp.cat

HERÈNCIA FAMILIAR

CARINA FILELLA

Antoni M. Morera Colom (1820-1893), que era pèrit mercantil, revisador de llibres de comptabilitat, pèrit dels tribunals de comptes i agrimensor, és el rebesavi de l’actual editor del Calendari de l’ermità, Norbert Tomàs. Morera va iniciar la publicació d’aquest almanac l’any 1876, inicialment en castellà (Calendario del ermitaño de los Pirineos. Por el astrólogo fray Ramón). La seva publicació ha estat ininterrompuda, i va anar passant de pares a fills, nets i besnets, fins que va arribar a les mans de Norbert Tomàs. “La particularitat és que és l’únic que s’edita al nostre país del qual coneixem, per herència familiar, el relat de la seva història”, indica Tomàs.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor