I PER QUÈ NO EL CONGRÉS?
De directors frustrats, reciclats a crítics o a simples articulistes de cinema, el món n’és ple. Jo el primer i no me n’amago. El problema ve quan tens un té un mal dia i ho paga el primer cineasta que passa per allà i rep de ple amb la teva ridícula ploma retallada. L’hemeroteca té això, que no deixa que les paraules se les emporti el vent i, tot sovint, d’un rebuf, et poden esclatar a la cara. Sense anar més lluny, això és el que passa amb la crítica que va sentenciar la pel·lícula que avui m’agradaria comentar amb un ras i curt “crònica irrealista que desemboca en la pura abstracció d’una venjança”.
Ni Joker podria riure tan sarcàsticament tenint en compte que el terraplanista que escrivia això –sí, tiro la pedra i amago la mà no citant-lo, perquè no va ser ni de bon tros l’únic– fa referència a Assalt a la comissaria del districte 13, la segona pel·lícula de la filmografia de John Carpenter, amb la qual definiria una manera de narrar i encarar gèneres clàssics.
M’imagino que a finals dels setanta, el caos i la violència més absolutes que es vivien en alguns barris de les grans metròpolis dels Estats Units ens quedava massa lluny als que aquí disfrutàvem d’una Transició ideal i pacífica amb els grisos repartint floretes pels carrers. Ara, en canvi, sí que ens esverem contemplant per les notícies l’assalt no d’una simple comissaria de policia mig abandonada d’un gueto de Los Angeles –com succeeix a la pel·lícula–, sinó ni més ni menys que el Capitoli de Washington DC, seu del Congrés i considerat un dels llocs més segurs fins que una massa ultradretana conformada per friquis perillosos adoradors d’un actor –frustrat– com Donald Trump la va assetjar i assaltar amb total impunitat.
Gairebé res, com deia aquell crític, que ja no deu recordar el que va escriure o que es deu haver fet l’harakiri: “Crònica [d’un assalt] irrealista que desemboca en la pura abstracció d’una venjança”.
Bé, tampoc cal ser tan rancorosos, així que centrem-nos en el film en qüestió. Després del seu debut talentosament esperpèntic, la marcianada (literal) de Dark Star, Carpenter sense un duro a la butxaca per fer un western, va i s’inventa el concepte de western urbà fusionant, de passada, elements d’altres gèneres com el thriller d’acció i el de terror amb tota la naturalitat del món per narrar un relat propi sobre les vicissituds amb què es troba un grup de policies i reclusos d’una comissaria assaltada per una munió de gangs que han alçat les armes contra les forces de l’ordre. El perquè: busquen venjar la mort del cap d’una de les bandes, assassinat per un pare venjatiu que s’hi ha refugiat. Aquí, el desencadenament narratiu està precedit d’una escena clau, la que mostra –com poques vegades s’havia vist en pantalla– al pare i a la filla que s’aturen a comprar un gelat en una furgoneta mòbil, una escena que acaba amb la tràgica mort de la petita, una plantofada que produeix un curtcircuit emocional necessari per al desenvolupament dramàtic i per refermar a l’espectador la sensació que a partir d’ara tot és possible.
La pel·lícula evoca el bo i millor d’obres referencials com Rio Bravo, de Howard Hawks (a la qual cal sumar El Dorado) i La nit dels morts vivents, de George A. Romero. Ja fossin vaquers sicaris o zombis afamats de sang i fetge, el cas és que Carpenter situa el seu film en un interior (la comissaria en qüestió), on també un grup humà es blindarà davant l’amenaça exterior, seguint els principis hawsquians, coneixedors que la unió, ni que sigui per les circumstàncies extremes, fa la força.
Fosca, per convicció i per pressupost, va ser un fracàs a la taquilla. Malgrat això, Carpenter va repetir més d’una vegada aquest plantejament fins a establir un veritable cànon propi que va marcar el seu estil i la seva forma de narrar, com deixen patent títols com La cosa, La boira, Halloween i El príncep de les tenebres. Savis com José Luis Guarner, per recuperar veus més acreditades en el camp de la crítica, sí que van veure el que avui dia pocs s’atreveixen a contradir: “Un thriller despullat, harmoniós, perfecte, l’inventiva del qual i la concisió fan pensar en les primeres pel·lícules de Don Siegel i Richard Fleischer.” Amén.
I recordeu allò que hauríem d’emmarcar: la realitat (sempre) supera la ficció.