Opinió
LA FOTOGRAFIA I ALTRES PREGUNTES
El futur apareix marcat per la temptació de fer passar l’exploració de la forma i el mitjà més enllà del contingut
La fotografia és una de les belles arts que ha passat de ser una negativa violenta en temps dels avis a una afirmació indiscutible en els dels pares, i que avui segurament ja no interessa a ningú, perquè a la majoria se’ls en fot la realitat de les belles arts –una dimensió a la qual no correspon cap realitat de futur–. Amb l’evolució tècnica –des de les primeres plaques fins a la immediatesa i la facilitat actuals del telèfon mòbil–, apareixen en l’actualitat força ben perfilats –és a dir eruditament discutibles– els diversos períodes i localitzacions clàssics, amb els grans glossadors, a gust del consumidor.
El d’aquest cronista arrancaria amb els textos de Baudelaire –en aquesta matèria, l’avi–, Walter Benjamin –el pare–, els tres clàssics de referència –Susan Sontag, Roland Barthes i John Berger–, i aniria a parar als profetes de la postmodernitat, és a dir del futur: Vilém Flusser, Paul Virilio, Lev Manovitx.
Quins són els fotògrafs preferits? Vet aquí una qüestió assimilable a la tria dels poetes, dels compositors, dels pintors, en què el gust personal sol quedar llastat per les responsabilitats històriques, tan esques de fílies i fòbies, una cosa com l’altra. Émile Zola, Juan Rulfo –sí, els poetes fotògrafs són una categoria–, Ortiz Echagüe, Diane Arbus, Helmut Newton, Mapplethorpe, Cartier-Bresson, Bill Brandt, Frederic Fontenoy, Joel-Peter Witkin.
Diu Baudelaire: “La neciesa i la ximpleria modernes tenen una utilitat misteriosa, i sovint, per obra d’una mecànica espiritual, allò que ha estat fet pel mal es torna un bé.” L’expressió artística passa una època d’esplendor o de caos? El futur apareix marcat per la temptació de fer passar l’exploració de la forma i el mitjà més enllà del contingut, tornant a acceptar la separació dels dos aspectes, o un fantasma de la seva dimensió pretèrita. Exigeix l’evolució del vídeo i la instal·lació multimèdia, l’herència de Bruce Nauman, Nam June Paik i Bill Viola? Plastificar cadàvers com Gunther von Hagens? Tallar-se un braç? Plorar despullat entre el públic com Marina Abramovic? Dominar fatalment el mercat, és a dir la línia Jeff Koons? Enriqueix el debat, però no el clarifica, il·luminar-se acollir-se en la música. El camí de Boulez, Nono i Stockhausen duu més lluny que el de Ligeti i Berio?
Caracteritzem les modernitats en funció del moment històric de referència? Marca de manera específica la preferència pel món grecollatí? Per l’edat mitjana? Pel Renaixement? Pel barroc? Pel Romanticisme? L’odi a una cultura del passat correspon a l’odi a un aspecte d’un mateix.