Teatre

El teatre que defensem

L’anàlisi dels seixanta podis que els joves amants de les arts escèniques de Novaveu han signat a les pàgines de ‘La República de les Arts’ durant els últims dos anys i mig descriu quin és el teatre que defensen i que recomanen

AI, ELS NO NOMINATS
Des de la primera editorial, Novaveu ja va advertir que els que no apareguessin al podi es preocupessin

Des de l’octubre del 2018, un cop al mes (exceptuant vacances, pandèmies i notícies sobtades de l’actualitat), des de Novaveu hem anat publicant a La República el nostre particular espai de recomanació mensual en què destacàvem tres propostes escèniques d’entre les desenes que ocupen la cartellera. Per a fer-ho, sotmetíem la llista d’estrenes a una votació i, en cada ocasió, una desena aproximada d’integrants, que hem anat canviant amb el temps, donàvem la nostra visió. Després, ens repartíem les obres amb més vots en funció dels gustos i la disponibilitat dels membres. En total, hem fet més de seixanta podis i quasi unes dues-centes recomanacions. Es diu aviat.

Gairebé en el 90% dels casos hem recomanat espectacles fets a partir de textos contemporanis o de nova creació. Les temàtiques que més ens han acompanyat a les butaques són les de denúncia social del patriarcat, la corrupció i el capitalisme, amb una mirada molt forta cap a aquelles que situen la dona al centre. Amb tot, hem estat força paritaris, amb un nombre similar de produccions escrites i dirigides per homes, dones i col·lectius mixtos. Hi ha companyies que per a nosaltres són imprescindibles i que hem recomanat en més d’una ocasió. Artistes joves –no pas emergents–, amb trajectòries sòlides, consciència social i llenguatges que sovint uneixen el teatre amb altres disciplines com la música i la dansa. Les Impuxibles, La Calòrica, José y sus Hermanas i Els Pirates són algunes de les que han ocupat més espai. Entre els noms propis de l’autoria i la direcció, hem destacat diverses vegades gent tan diferent com Marc Rosich, Carla Rovira i David Selvas.

En general, durant aquestes recomanacions hem volgut prioritzar els espectacles de petit format, a sales com el Maldà (que hem recomanat en vuit ocasions), el Tantarantana, l’Escenari Brossa, la Sala Atrium o la Flyhard. Més d’un cop hem fet la reflexió interna per, en cas en dubte entre dues o més peces, triar aquella que té més difícil aconseguir l’atenció dels mitjans convencionals. El Lliure i la Beckett són les excepcions que confirmen la regla: fins a divuit cops hem recomanat propostes exhibides en alguna de les sales d’aquests equipaments, siguin produccions pròpies o reposicions d’espectacles que havíem vist anteriorment en sales més petites. En el cas del Lliure, sis de les deu opcions destacades són de l’etapa amb l’equip de Juan Carlos Martel a la direcció.

A l’hora de votar, el criteri d’elecció sempre ha estat molt lliure i personal. De vegades, triàvem obres que ja havíem vist i d’altres, espectacles pendents d’estrena que pel seu equip o plantejament pensàvem que podien resultar interessants. També hem de fer autocrítica: tenim tendència, per desconeixement, a deixar de banda disciplines com el circ i la dansa i a centrar-nos en Barcelona, la ciutat que la majoria de nosaltres més coneixem. És clar que no tot el que ens agrada ha pogut sortir al podi, ja sigui per dates –triàvem espectacles que estiguessin en cartell en el moment de la publicació del setmanari– o per tenir un espai limitat. En tot cas, totes les propostes que hi han sortit ens han aportat alguna cosa a nosaltres, que el que tenim en comú és que som joves d’entre 18 i 30 anys.

Teatre per a joves?

Un debat latent dins del grup és si existeix o no allò que sovint s’anomena “teatre per a joves”. Personalment, crec que cada persona és un món i que l’edat és només una de les moltes característiques que la defineixen. I que contra gustos, no hi ha res escrit. Ara bé, sí que hi ha determinats temes o formats que poden agradar més a un determinat públic, per exemple gent jove, perquè comparteixen els seus referents i llenguatges o perquè parlen de les seves inquietuds. El problema que acostumen a tenir aquests espectacles és que sovint passen desapercebuts o, fins i tot, són menyspreats.

Normalment, les persones decideixen si els interessa o no el teatre a partir de la imatge que se’n fan, un model estàtic sovint vinculat a una primera experiència mal triada durant l’etapa escolar. Per això, quan una persona jove (o no tan jove) descobreix que José y sus Hermanas li fan pensar en el que (no) ha suposat la transició espanyola amb un humor àcid a ritme de cançons de l’estiu, o quan Les Impuxibles li parlen d’uns trastorns mentals des de la seva pròpia experiència, de cop se li obre un món de possibilitats. Li poden agradar més o menys, però en tot cas s’adona que el teatre és molt més extens del que es pensava. Per arribar a fer aquest salt, però, necessita saber que aquestes propostes existeixen. Li han d’arribar a través dels seus canals i llenguatges. I qui més coneix i controla aquests llenguatges som els mateixos joves.

Des del col·lectiu Novaveu, amb aquestes planes d’‘El Podi’ i també des del blog, el fanzine Fila Zero, els vídeos que fem i les accions que organitzem, intentem col·laborar en la mesura de les nostres possibilitats en aquesta difusió. L’editorial del primer podi que vam publicar es titulava “Que es preocupin els que no surtin nominats”. La frase, treta del discurs que vam fer en l’entrega del primer Premi de la Crítica Jove (actualment Premi Novaveu), és una resposta a aquelles persones que consideren que les úniques veus que interessen són les de sempre. Dos anys i mig després, des de Novaveu seguim defensant que els joves gaudim als teatres quan aquests compten amb nosaltres i, sense caure en el paternalisme, ens donen veu i ens escolten.

60

podis
en dos anys i mig i prop de 200 recomanacions.

90%

dels muntatges
que hem destacat corresponen a textos contemporanis i a obres de nova creació.

8

títols del Maldà,
el més valorat amb el Tantarantana, l’Escenari Brossa, la Sala Atrium i la Flyhard.

Editorial

L’últim editorial

Col·lectiu Novaveu

Després d’aquests dos anys i mig de recomanacions teatrals, hem decidit posar punt final a la nostra col·laboració amb La República. No ha estat una decisió fàcil, però ens trobem en un moment amb molts projectes que ens agradaria fer realitat i malauradament no tenim tot el temps que voldríem. Malgrat que ens pesi, deixem aquest espai que ens ha cedit La República i comencem una altra etapa en què seguirem desmentint allò d’“els joves no van al teatre” des d’altres canals.

I volem aprofitar aquest últim espai per explicar una mica el que fem i per què ho fem. Triar un espectacle no sempre és fàcil, i més sent conscients que al darrere de cadascun d’aquests muntatges hi ha molts mesos –o fins i tot anys– de feina i d’il·lusió de moltes persones. Així doncs, nosaltres ens acostem durant uns noranta minuts al resultat –temps aproximat de durada d’una obra–, a la superfície d’aquest iceberg de la creació, i el passem cadascun pel seu filtre. Llavors, dediquem unes hores a pensar-hi i expressar-nos sobre el que hem vist. Segurament hi ha molts aspectes de l’espectacle que se’ns escapen. Referències que no comprenem o trajectòries que desconeixem, entre altres coses per falta de bagatge ja que, com aquell qui diu, no fa tant encara anàvem a l’escola. Però el que és segur és que venim a aportar noves mirades i aire fresc amb la nostra manera d’entendre el món. Perquè tenim ganes d’expressar-nos amb un llenguatge propi i de fer-nos escoltar, perquè tenim moltes coses a dir.

I segurament el que més ens juga a favor és l’honestedat d’admetre qui som i què som. No pretenem que la nostra veu estigui per sobre de cap altra. Creiem en un ecosistema obert i plural, amb mirades molt diverses i on tothom tingui cabuda. Per tot això, volem agrair al setmanari La República haver-nos cedit aquest altaveu durant tot aquest temps. I també a totes els lectors que heu dedicat una estona a mirar-vos les nostres recomanacions. Si hem aconseguit despertar-vos la curiositat per anar a veure alguna cosa que no coneixíeu ja ens donem per satisfets. Salut i teatre!

En aquests dos anys i mig, en ‘El Podi’ de la República hi hem escrit l’Alba, l’Anna, l’Annie, la Cèlia, el David, l’Eva, l’Iris, la Joana, la Judit, la Júlia, la Laura, la Mar, la Maria, el Martí, el Nil, la Paula, el Raúl i la Sílvia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)