Lletres

Lectures escollides

Històries d’amor i sense

Els amors prohibits reben aquest nom fonamentalment perquè són els amants els primers a prohibir-se’ls, ocultant-los i alhora dilatant-ne la solució de continuïtat, com exposen amb diferents històries les novel·les de Sandro Veronesi i Billy O’Callaghan

La relació d’amor entre dues persones no s’explica amb cap fotografia. És una pel·lícula, un pla seqüència en què va variant la intensitat de la llum, la profunditat de camp, l’enquadrament, els paisatges, l’ànim. Ningú, encara que algunes persones ho creguin, fins i tot ho pensin sincerament, no estima de la mateixa manera el primer dia d’una relació que l’últim, ni durant tots els que passen entremig. De vegades, la majoria de vegades, els amants van escalant en la devoció extàtica fins a assolir un cim a partir del quar es davalla més o menys delicadament o s’entra en una vall monòtona amb lleus ondulacions. En ocasions és viatjar en una muntanya russa. Sovint, un dels dos protagonistes baixa de la vagoneta mentre l’altre continua aferrat a la barana desbordant adrenalina en cada revolt. La vida és canvi i evolució, i l’amor canvia i evoluciona amb ella. Les relacions poden ser matrimonials o no matrimonials. O fora del matrimoni. O una mica de tot plegat. Com deia un escriptor antic, Alexandre Dumas, el matrimoni és una cadena tan feixuga que de vegades calen més de dues persones per arrossegar-lo. Amb aquesta idea podríem definir el marc general de les dues primeres novel·les d’aquesta tria, amb un element més en comú: parlem d’aventures extramatrimonials.

EL COLIBRÍ

El colibrí (Edicions del Periscopi), de Sandro Veronesi (Florència, 1959), tracta sobre un amor impossible en què convergeix la tragèdia personal i familiar d’un protagonista que gestiona la seva vida d’una forma emocionalment immòbil que recorda el vol estàtic de l’ocellet que dona nom al llibre.

La novel·la se centra en l’entorn burgès del protagonista des dels anys seixanta del segle XX fins a l’any 2030, amb el paper central de la misteriosa relació epistolar entre Marco i Luisa, un intercanvi disposat en forma de vels que van destapant la història d’un romanç impossible. Una relació plena de giragonses que queda sintetitzada en una de les frases escrites per ella en una de les comunicacions: “Ho saps, que això és la descripció del nostre amor, això que jo no sigui mai allà on ets tu i tu mai allà on soc jo?”

El colibrí és una proposta d’arquitectura narrativa complicada, de prosa fluïda i amb una traducció natural i fresca del mestre Pau Vidal. Un trencaclosques d’anades i vingudes cronològiques narrades amb el punt just d’ironia per no incórrer en la carrincloneria sentimental i la profunditat psicològica necessària per construir un relat polièdric, sòlid i tens que només perd consistència en un final innecessàriament naïf.

vistes a WONDER WHEEL

La segona història d’amor recomanada en aquest article és Els amants de Coney Island (L’Altra Editorial) de l’irlandès Billy O’Callaghan (Cork, 1974) i traducció de Ferran Ràfols Gesa. El lector hi trobarà una mirada molt més unidireccional focalitzada en la relació secreta d’un home i una dona en paral·lel als seus matrimonis respectius. Es troben invariablement una vegada al mes durant diverses dècades per compartir el dia. En el lapse d’una sola cita en una habitació tronada d’un hotel per hores a Coney Island, lluminós espai de lleure on el temps i els canvis generacionals han deixat pas a una desolació de costa en temporada baixa, desfilen la progressió biogràfica dels sentiments mutus, de les vides paral·leles i dels cossos progressivament decadents. Trobem els amants en un moment en què la relació comença a relliscar per la part més estreta de l’embut del destí. Si a El colibrí la impossibilitat de l’èxit en la relació de parella és atribuïble a un cúmul de decisions personals, girs de guió imprevistos i efectes col·laterals, en la història de la Caitlin i en Michael és la combinació letal de la covardia i la rutina conformista de l’engany el que marca l’evolució de la parella. Igualment, hi ha un paràgraf del llibre que ho descriu amb precisió mil·limètrica en boca d’ell: “El temps ens fa porucs. Potser és que pel camí anem acumulant massa àncores.”

Dos llibres, doncs, amb sengles històries sobre amors impossibles o, més ben dit, sobre amors perfectament possibles i desitjables que el temps i les circumstàncies acaben convertint en inviables.

un llibre que corprèn

L’última recomanació d’aquest article ho és en l’ordre però no pas en l’interès, al contrari. Es tracta de Jo, que no he conegut els homes, una novel·la impactant de la belga Jaqueline Harpman (1929-2012). Publicada el 1995 els editors d’Edicions del Periscopi han tingut l’encert d’oferir-la als lectors catalans, amb traducció d’Anna Casassas Figueras. L’argument que desenvolupa l’autora, una psicoanalista belga d’origen jueu marcada per la persecució nazi, és aparentment senzill però de desplegament altament complex: quaranta dones viuen durant anys recloses i vigilades per uns guàrdies en un soterrani de no se sap on fins que un dia per un fet misteriós surten a l’exterior, un paisatge ignot on tothom ha desaparegut.

L’experiència està narrada per una de les captives, l’única que no recorda com era el món abans de la presó perquè va ser engarjolada de molt petita. Aquesta mirada verge, tot just guiada pels records de les més grans, va conduint el lector per una trama absolutament hipnòtica, a cavall entre la ciència-ficció i la distòpia mil·lenarista, en què s’entra amb prevenció atesa l’estranyesa de la proposta i al cap de pocs paràgrafs es perd peu per començar a rodolar per un pendent de 227 pàgines escrites d’una tirada, sense cap final de capítol a què agafar-se, sense cap pausa per recuperar l’harmonia i la relaxació. Assistim al descobriment d’aspectes de la vida tan ordinaris per part d’una persona que n’ha estat privada, coses tan corrents com les estrelles, els núvols, la pluja o submergir-se a l’aigua i nedar. Una narració que, tot i la intensitat emocional que transmet, flueix inexorable però lenta, amablement, sense estridències, en contrast amb el panorama terrible i devastat, de profunda angoixa existencial, que descriu amb una naturalitat gairebé anestèsica, amb una progressió absorbent com l’ascens imperceptible però implacable d’una marea. Una lectura que es devora amb avidesa i es digereix reposadament, que impacta sense atordir, que sacseja sense incomodar. Una al·legoria en què l’absència dels homes, bàsicament perquè l’amor i el sexe tenen vies alternatives d’expressió, és només important des d’un punt de vista utilitari per la impossibilitat de regeneració que se’n deriva. Una falta d’expectatives que converteix la immensitat del món obert en un espai a la pràctica tan tancat com la presó. Sense futur el món no és altra cosa que una immensa garjola. Un llibre que corprèn i que arriba per marcar una gran fita de l’anyada llibresca.

EL COLIBRÍ Autor: Sandro Veronesi Traductor: Pau Vidal. Editorial: Edicions del Periscopi Pàgines: 344
ELS AMANTS DE CONEY ISLAND Autor: Billy O’Callagan Traductor: Ferran Ràfols Gesa Editorial: L’Altra Editorial Pàgines: 256
JO, QUE NO HE CONEGUT ELS HOMES Autora: Jacqueline Harpman Traductora: Anna Casassas Figueras Editorial: Edicions del Periscopi Pàgines: 227
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)