Pantalla

JO SOC LA LLEI

Una de les criatures fantàstiques més extraordinàries de tots els temps és Frankenstein. El personatge, creat per Mary Shelley el 1818 quan tan sols tenia 18 anys, m’ha fascinat des d’aquella primera aparició que tant em va impactar de ben petit quan va irrompre a la pantalla de la televisió en una d’aquelles sessions de tarda de cine en què, temps era temps, no emetien telefilms alemanys sinó clàssics, com l’adaptació que en va fer James Whale (1931). Aquell monstre –el primer tangible, ja no oníric, que formaria part del meu Olimp particular forjat a Universal Pictures– ens va seduir més enllà de l’estètica –un prodigi de disseny, a càrrec de Jack P. Pierce–, perquè en el fons hi vèiem reflectit un nen que desconeix la diferència entre el bé i el mal, una criatura innocent obra del doctor i demiürg que li dona nom.

Shelley no feia més que evocar el mite de Prometeu (modern, com apareix al subtítol del llibre), aquell que arrabassa el foc sagrat de la vida a la divinitat. I com bé sabem, els mites revenen i les pel·lícules, al llarg dels anys, els adapten –com ho fan les narracions de la literatura universal– i utilitzen des d’una perspectiva nova. I és aquí quan entra en escena Robocop, una altra aparició –en aquest cas ja a la pantalla gran i en els anys vuitanta– que ens produiria un sotrac similar refermant-se com el Frankenstein modern: un home màquina de fi de segle, també reconstruït de restes humanes –ja amb xips i connexions hi-tech– i marcat per una tragèdia.

Trenta-quatre anys després de la seva estrena, manté intactes aquelles qualitats que el fan un film irrepetible, un referent indiscutible del cinema de ciència-ficció i una de les obres de capçalera del realitzador holandès Paul Verhoeven. Orion Pictures, que havia fet saltar la banca amb Terminator el 84 i buscava un nou èxit de característiques similars, va oferir a l’holandès errant (que estava fart de les crítiques que rebia sempre al seu país) debutar a Hollywood dirigint la història d’un home reconvertit en robot, un agent de policia que no dura ni un telenotícies quan l’envien a un nou districte de Detroit hiperviolent, però que esdevindrà símbol dels temps moderns i l’emblema contra el crim un cop reanimat.

Robocop remet als replicants de Blade runner –éssers creats per l’home que es qüestionen el que van ser–, però sense tanta pseudofilosofia, i en el cas d’Alex Murphy (Peter Weller), torturat per un passat del tot humà. També al Jutge Dredd dels còmics i a la seva distòpia urbana ultraviolenta, en què la policia té la facultat d’arrestar, jutjar i, si es dona el cas, executar.

La gran dosi de sàtira social que hi va impregnar Verhoeven és el que atorga aquest plus a una pel·lícula d’acció impecable. Crítica ferotge a la privatització dels serveis públics i a l’Amèrica dominada pels yuppies (quina paraula tan vintage, o boomer per a segons qui) i en declivi industrial per la irrupció de les noves tecnologies (un visionari del Detroit crepuscular actual). Amb uns EUA governats per l’administració Reagan, hi ha un moment al film en què s’emet un butlletí de notícies que informa que un làser d’un sistema de defensa amb míssils situat a l’espai exterior (recordeu del programa La guerra de les galàxies, endegat per Reagan?) ha destruït per accident una zona residencial de Santa Barbara i ha provocat la mort de dos expresidents... Sabeu qui residia allà mentre va tenir lloc el rodatge? Sí, ho heu endevinat: Ronald Reagan i Richard Nixon. Humor d’allò més negre.

Robocop serà recordada pel seu brutal tractament de la violència, suavitzada per no ser qualificada X. Verhoeven, sempre polèmic, sempre un dels nostres. Un cineasta que ara me l’imagino pixant-se de riure veient les imatges de les manifestacions i com les forces de l’ordre, amb la Brimo al capdavant –com el fallit prototip ED-209, per un error de programació–, aplaquen els manifestants. I ell pensant: “A aquests sí que els falla el sistema que els ha programat per ser íntegres moralment, fidels a la llei i al poble.”

ROBOCOP Direcció: Paul Verhoeven Producció: Jon Davison Guió: Edward Neumeier i Michael Miner País: Estats Units Any: 1987
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor