Teatre

TREMOLA, ‘STATU QUO’

Aquest nou Ocaña juga amb la bogeria més provocativa d’aquest pintor de rostres desproporcionats i ulls hipnòtics, que va escandalitzar Rambla amunt i avall, tot just morir Franco
Cedó escriu amb intel·ligència que a l’angúnia de després del “xim-pum!” se la supera amb la il·lusió de “tatxan!”
Cada etapa convida a noves experiències sense necessitat d’anul·lar les anteriors: un adult és un infant que s’ha fet gran

Sigui des de la comèdia o bé des d’una ficció més amarga, el teatre ajuda a minar el poder de l’statu quo. Va ser un Santiago Rusiñol qui va caricaturitzar els agents de seguretat través d’una figura patèticament còmica (ser policia per defecte i provant de no detenir mai ningú, perquè es confia en la tesi de Jean-Jacques Rousseau: la humanitat és bona per naturalesa). Dos homes comparteixen sostre i l’educació dels fills d’un d’ells a El bon policia. A Les croquetes oblidades són dues mares les que procuren protegir una filla de la mort de l’àvia, però ella els donarà una lliçó preciosa. A Solitud a Stromboli es dona l’oportunitat que la deixeble es rebel·li contra el mestre. Potser en la comèdia musical romàntica Barcelona 24h els cànons semblen respondre al tipus clàssic però, en realitat, és un cant a trencar i a transgredir. Finalment, l’Ocaña que serveix Joan Vázquez és tota una icona de la Rambla de la Transició. Potser si fos viu, se sumaria a les protestes dels més joves. Algú defensa que Ocaña donaria per bo l’statu quo d’aquest 2021?

Intèrprets: Ricard Farré, Arnau Puig

Lloc i dia: El Maldà. Dimecres, 10 de febrer (fins al 10 de març)

EL BON POLICIA

La proposta que Ricard Farré i Arnau Puig proposen al Maldà aquests dies és ben esbojarrada i fresca. Han agafat la comèdia de Santiago Rusiñol, s’han calçat espardenyes de set betes i s’han posat uns elàstics per subjectar uns pantalons amples i amagar el divertit artifici darrere d’una paret de parets de reixeta. Farré ja va protagonitzar una incansable temporada i una gira similar amb Les dones sàvies. Ara repeteix format sense vergonya: dos actors es desdoblen en una pila de papers (aparentment, provant de despistar el públic però, en realitat, jugant-hi des de la primera escena). El treball del duet és molt contagiós. Passant-s’ho bé, dient barbaritats, traspassen les ganes de riure i fer comèdia alhora que deixen algunes petites picades d’ullet a l’actualitat, com quan parlen del “virus de la crisi” (la covid) o quan, dins del calabós, esmenten que hi ha innocents que estan condemnats “pel que diuen que anaven a fer” (una referència evident als presos polítics de l’1-O).

El tercer personatge de la peça és l’espai. Una paret que es transforma i que va quedant esquitxada de retrats modernistes i de detalls de l’època, com la ràdio, el ventilador, el mapa o cartells de consignes revolucionàries. En aquest món de donar-se ínfules d’important, el sediciós espera que el detenguin perquè augmenti la seva vàlua dins l’hampa. I, en canvi, els robadors de rellotges proven prou de perdre l’hora a la presó, d’escapolir-se’n: cap solució és prou bona per entrar-hi i redimir-se dels seus petits crims.

Rusiñol va escandalitzar en la seva època, en part per posar dos homes com a parella de fet, sense necessitat de cap tic estigmatitzador. Va construir un disbarat dispositiu per fer escarni de l’autoritat i de la moral. Un divertiment, en realitat, molt blanc. Deuria empipar més els extrems de la societat catalana amb Els Jocs Florals de Canprosa i L’Hèroe, estrenats fa ben poc al TNC i amb una notable celebració entre el públic d’avui.

Autoria: Clàudia Cedó

Companyia: Les Bianchis

Lloc i dia: Sala Beckett. Divendres, 12 de febrer (fins al 7 de març)

LES CROQUETES OBLIDADES

Les Bianchis estrenen una comèdia fantasiosa amb alguns tocs d’emoció. Hi ha una aventura contínua, que podria recordar l’Alícia al país de les meravelles, a La història interminable, o el Jumanji, des anys noranta. De rerefons, però, hi circula la pèrdua. La peça, àgil i imaginativa, convida a recordar les tardes meravellosament perdudes a l’habitació de casa jugant. I, d’altra banda, ensenya com els infants poden rebre amb molta més naturalitat i enteresa la mort de l’àvia. Les Bianchis (Les clinck, va ser la seva peça anterior) insisteixen en un món carregat de fantasia en què també coincideixen amb Càudia Cedó (Una gossa en un descampat, Tortugues: la desacceleració de les partícules, i L’home sense veu), que n’ha estat la dramaturga.

Les croquetes de l’àvia són un recurs tan identificable per a tothom que s’han convertit, sovint, en ganxo d’anunci de tele. Aquí, les croquetes simbolitzen la pèrdua. Ja mai més les podran celebrar, però tampoc la seva conversa tendra i pacient i els seus detalls fets a mà, com la manta suau per abraçar i dormir des que eren criatures. La màgia de Les Bianchis (el director Israel Solà sap despullar l’espai de pel·lícula en el més essencial, per reivindicar el joc imaginatiu de la criatura) permet convertir en personatge la manta perduda, però també un xumet i una Barrufeta en una mena de sala d’espera fora del temps amb una rata arxivera de recepcionista. Una fantasia grotesca que es fa present gràcies a les ganes de joc de les intèrprets.

La mort, la pèrdua, no s’ha d’amagar. Quan es fa, sovint, provoca més dolor. En canvi, sí que es pot viure la pèrdua (d’un ésser estimat, d’un objecte o de la infància) amb un punt de dolor però mantenint-la amb un somriure en el record. Cedó escriu amb intel·ligència que a l’angúnia de després del “xim-pum!” se la supera amb la il·lusió de “tatxan!”. Cada etapa convida a noves experiències sense necessitat d’anul·lar les anteriors: un adult és també un infant que s’ha fet gran. I, per tant, aquesta obra commou i diverteix tant a nens com als seus pares, tiets i avis. Aquesta és la màgia de les croquetes...

Dramatúrgia: Núria Casado

Lloc i dia: TNC en línia. Dijous, 18 de febrer (farà temporada a l’Atrium del 3 al 14 de març)

SOLITUD A STRoMBOLI

Mai les conferències acadèmiques en una escena ho són enterament. Sempre hi ha un gir final que justifica per què s’ha passat de la tarima d’un congrés d’especialistes a un escenari per a públic curiós. La relació entre Solitud, de Víctor Català, i Stromboli, de Roberto Rossellini, si no és certa, sí que és versemblant. L’actriu Fina Rius representa Nela Simani, una antiga deixeble d’un mestre a qui s’homenatja (Pere Gaya) per iniciar els seus estudis fent una comparació entre les dues peces, presentades al públic amb diverses dècades de diferència i diferent format. La tesi de Simani (una estudiosa de l’Alguer amb pare cinèfil i mare amant de la literatura catalana) és que Rossellini hauria basat la pel·lícula en el personatge central de la Mila de Solitud: va justificant pas per pas cada situació i argumentant fins a quin punt flirtejava amb el plagi, i si no hauria estat més honest haver reconegut el punt d’arrencada.

La peça és formal, però té alguns punts en què la ponent es dirigeix al públic. Té l’aire de despistada, com de perdre el fil contínuament, però és només una estratègia per fer una denúncia personal en el lloc i el moment, aparentment, menys oportuns. Ara bé, així com els personatges literaris de la Mila i la Karin (interpretat per Ingrid Bergman al film) necessiten rebel·lar-se, aquesta conferenciant reivindica poder desentendre’s del poder jeràrquic (i patriarcal). Són situacions similars que succeeixen en un segle llarg de diferència. Potser la igualtat real no avança tant de pressa com caldria... Ara, Solitud a Stromboli torna a fer la prova del cotó, i es constata que hi ha una dependència excessiva cap al mestre i que aquest, amb major o menor consciència, construeix el discurs que més li convé. De fet, pot considerar-se una crítica al relat masculí però sense la contundència d’altres peces com Hey, hermana, Fem (la llista de Lourdes) o La volta al món en 80 ties..

Autoria: Pau Barbarà Mir

Lloc i dia: Teatre Gaudí. Diumenge, 21 de febrer (fins al 28 de febrer)

barcelona 24h

Barcelona 24h respon amb eficàcia a l’etiqueta de comèdia romàntica musical, que no és poc. Aconsegueix entretenir i divertir posant a l’escenari el plànol de Barcelona rimant les cançons amb els teatres del Paral·lel, per exemple. Com la intuïció de la jove fotògrafa, li interessa retratar els ciutadans anònims, les històries insignificants però que coincideixen (amb més o menys fantasia) aamb els desitjos dels espectadors, que mantenen el somriure als llavis durant tota l’obra. No té cap mania a l’hora de jugar amb els tòpics i d’explotar-los en clau dramàtica i còmica.

El recorregut dels personatges va de la desorientació al somni i de la decepció a l’atreviment a començar de nou. S’intueix que la muntanya russa emocional serà incessant entre les dues parelles que es van retrobant per la ciutat, més enllà del final del xou. Però el públic es pot quedar amb la satisfacció d’un happy end tendre i optimista. Tot i la sensació de superficialitat, la comèdia transita enmig d’unes ganes d’agradar que atrapen, que sedueixen.

Autoria i direcció: Marc Rosich

Intèrpret: Joan Vázquez

Lloc i dia: Escenari Brossa. Dimecres, 25 de febrer (fins al 7 de març)

OCAÑA, REINA DE LAS RAMBLAS

Marc Rosich i Joan Vázquez s’havien de trobar a l’escena algun dia. Perquè l’un és un enamorat de la Barcelona canalla (Copi i Ocaña) i dels espectacles icònics amb cops de canell de musical (com el De Manolo a Escobar amb Manolo Escobar caricaturitzant-se; ¿Qué fue de Andrés Villarosa?; A mi no me escribió Tennesse Williams; i l’actual Divina Cleopatra, amb María Bayo). Vázquez també ressegueix el Paral·lel des del Flor de nit, amb Gataro. D’allà va construir Paquito forever, i més tard Ciutat de gespa (sobre Lorca i Walt Withman). Aquest nou Ocaña juga amb la bogeria més provocativa d’aquest pintor de rostres desproporcionats i ulls hipnòtics, que va escandalitzar Rambla amunt i avall, tot just morir Franco, i amb una estètica queer quan encara el terme s’havia d’encunyar. El treball que presenten (amb un recurs de vídeo, volgudament precari) contrasta la vida esbojarrada amb les petites ombres que han anat fent el personatge més humà. A l’obra s’insinua que l’hepatitis mal curada podria ser la sida, una malaltia que el 1983 començava a fer estralls. La seva mort va ser més tràgica, èpica, en la línia del vodevil que ell preferia. L’acompanyament a la guitarra de Marc Sambola és deliciós. S’escolten i viatgen davant d’un públic que s’emociona pel fil de veu i que venera més el personatge (per a molts desconegut) que les seves ganes de festa.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)