Pantalla

PRÍNCEP DE LES TENEBRES

El mite dels vampirs és universal. Des dels seus orígens folklòrics ha deixat rastre en totes les cultures i continuen persistint com a poderoses criatures mitològiques, pel seu gran poder de fascinar i aterrir al mateix temps. Pot ser perquè ens hi podem reflectir i ell no, al mateix mirall?

Ningú neix vampir, sinó que s’hi torna. En un altre temps, tots van ser homes i dones i per això coneixen tan bé les víctimes humanes: quan el sol ja s’ha post, surten dels seus taüts o de la seva cripta per escrutar els humans, barrejar-s’hi, hipnotitzar-los i mossegar-los per xuclar-los la sang, convertint-los així en vampirs. El contagi –quina paraula tan actual–, la condició fonamental de la seva immortalitat.

De vampirs en el cinema –un dels mitjans amb els quals s’ha expandit més la seva aura juntament amb la televisió– n’hi ha hagut en totes les èpoques i en tots els gèneres (molt més enllà del propi). Un dels primerencs i més influents, Nosferatu (1922), de Murnau, està a punt de complir un segle, i del més clàssic de tots, el Dràcula de Tod Browning, en celebrem els 90 anys. I a punt de complir-ne 30 de la seva estrena, avui recordem el Dràcula de Bram Stoker, de Francis Ford Coppola, el millor de totes les adaptacions que s’han fet, per moltes raons.

L’autor de la lloada saga d’El padrí va sorprendre tothom quan la dècada dels noranta va adaptar el més conegut dels vampirs literaris i cinematogràfics, el Dràcula de Bram Stoker, partint de forma fidel al llibre però aportant més elements de caire contextual, homenatjant els seus referents i, de pas, l’art cinematogràfic, que es va desenvolupar en l’època en què l’escriptor irlandès va escriure la novel·la (el 1897). De les adaptacions del príncep de les tenebres ens havíem de remuntar a la de John Badham el 1979 per trobar la més recent i als (sublims) productes exploit de la Hammer, però la raó per la qual va embarcar-se en aquest projecte ho va respondre ell mateix en una entrevista: era el relat que llegia als nens de 9 anys que tenia al càrrec quan treballava de monitor de campaments. Preneu-ne nota, caps i quel·les dels caus, els vostres llops i daines volen més canya i menys jocs de cucanya.

Amor, sang i sexe. Coppola va partir d’aquesta fórmula per oferir una visió romàntica de la història, no obviant la sexualitat i la violència que conté. No sense risc, ja que, tossut ell, ho va fer rodant íntegrament la pel·lícula en estudi, com va fer amb Història d’amor (One from the Heart) (1982), malgrat el rotund fracàs de taquilla d’aquell film tan estrany com encisador. A més, doncs, de requerir un treball de direcció artística i de fotografia suggeridor, el bon home va i, en plena època que podríem situar entre Terminator 2 i Parc Juràssic, decideix fer ús d’efectes especials artesanals. Parlem d’efectes de càmera i il·lusions òptiques en la línia dels primers mags del cinema, com ara Méliès, tècniques d’aquells pioners que remetien, com dèiem, als anys en què el relat va ser escrit i ambientat. Sense anar més lluny, al mateix pròleg, paradigmàtic i amb el qual ens relata el destí fatal que portarà el comte romanès Vlad Dràcula Tepes a restar eternament desenganyat amb l’Església catòlica per la qual va lluitar contra els otomans després que, per un equívoc, la seva estimada Elisabeta se suïcidés pensant-se que ell havia mort en batalla (mostrada amb sublims ombres xineses).

Aquí se’ns presenta un Dràcula multifacètic, expansiu (Gary Oldman, superb), tant en la seva condició de bèstia com quan es mostra més humà, afligit i maleït a restar eternament enamorat d’un fantasma que Mina Harker (Winona Ryder) ressuscita fins a un destí fatal. “He creuat oceans de temps per trobar-te.” Un Dràcula que amb el seu ball de disfresses (vestit per Eiko Ishioka) ens remet als de Murnau, Browning o Fisher, però amb la capacitat de crear quelcom nou, bell, etern. Una altra demostració més del poder vampiritzador del cinema.

Dràcula de Bram Stoker Direcció: Francis Ford Coppola Producció: Francis Ford Coppola, Fred Fuchs, Charles Mulvehill Guió: James V. Hart País: Estats Units Any: 1992
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)