Articles

Salvador Alsius

PERIODISTA

“INTENTAVA IMPRIMIR UN ESTIL ALS TELENOTÍCIES”

TV3 tot just naixia, i allà estava ell, Salvador Alsius, per fer les primeres passes. Al títol ‘Com TV3 no hi ha(via) res’ posa per escrit aquells anys de novetat. Vol ser la seva pròpia visió, no pas l’oficial. La idea era tenir una televisió pròpia, contemporània

ETIQUETES A TV3
“«Allò d’abans sí que ens agradava!», «són tots uns venuts a ERC»... Hi ha molts prejudicis respecte a qualsevol mitjà!”
LA PRIMERA
“Volíem que no calgués anar a TVE per veure què havia passat al Líban. I que els espectadors, a la vegada, sabessin què havia passat a Sant Feliu de Guíxols”

Aquest 2020 que hem deixat enrere, Salvador Alsius (Barcelona 1948) ha decidit plegar de tot arreu. Plegar, però, vol dir que ha tret llibre Com TV3 no hi ha(via) res (Pòrtic, 2021) i gairebé es podria dir que és fill de la pandèmia. El març del 2020, quatre dies abans de viatjar al Canadà per visitar la seva filla i fer-hi una estada ben llarga, el confinament va posar fi als seus plans. I de passada es va contagiar. Va passar la malaltia a casa: “Estava planxat”, recorda. Un cop superada, va decidir que faria unes vacances “de nen”, diu, des del juny fins passada la Mercè. El 25 de setembre va parlar amb l’editor, i al cap d’uns dies, Alsius ja tenia un capítol escrit. I setmana rere setmana, com qui va fent una jornada laboral de vuit hores, l’ha anat tirant endavant. A la portada, ell mateix. Per què? Perquè, de fet, és la seva aportació sobre el naixement de TV3. La seva. Aquella TV3 que va portar informatius propis i va donar l’oportunitat de sentir parlar en català algú tan infame com JR (sèrie Dallas).

Llegint el llibre, i amb la perspectiva dels anys, coincidim que TV3 va sorprendre propis i estranys. Volien fer una televisió seriosa, competitiva, i alhora, arribar a tothom, ser propera. Anaven a França, a aprendre’n, contractaven especialistes comunicadors nord-americans... Com es fa per ser innovador i a la vegada no deixar de banda l’arrel catalana?
Per evitar el perill d’acabar sent una televisió antropològica, que és el que volien a Madrid, t’enfrontaves a un altre perill, el de menystenir tot allò que és nostre autènticament. Per tant, es tractava de buscar un equilibri complicat entre la visió i el llenguatge universals i allò, diguem-ne, particular i específic. Aquesta és la raó, per exemple, del santoral, la secció que vaig incorporar al telenotícies que dirigia. A part de viatjar a París i Nova York, vaig estar veient telenotícies de tot el món. No era tan fàcil com ara, que tenim internet, aleshores t’havien de fer arribar cintes i tota la pesca. Vaig veure un informatiu de la Polinèsia, on el presentador sortia amb una camisa virolada i una flor a l’orella. Fantàstic! I pensava: “Quina ha de ser la meva flor a l’orella?”
Tot i els cànons estètics, de vestimenta, volia la seva “flor a l’orella”.
La flor a l’orella per mi era baixar del to més distant, informatiu, per anar a trobar-ne un de més pròxim. Marcàvem una diferència lingüística. Per exemple, al llibre parlo del terme enguany, que mai l’hauria fet servir a les notícies, però que l’utilitzava al santoral. I des del punt de vista temàtic, la gràcia era poder dir: “Aquesta televisió serà autosuficient des del punt de vista informatiu.” Volíem que no calgués anar a Televisió Espanyola per veure què havia passat al Líban o al Perú. I que els espectadors, a la vegada, sabessin què havia passat a Sant Feliu de Guíxols, i això no ho podria trobar enlloc més.
Llàstima que de vegades la dinàmica informativa porti a fer el mateix que fa tothom.
Doncs mira, va arribar un moment que el model de TV3 va penetrar tant que va ser al revés: es va convertir en un punt de referència. Durant uns anys vaig ser jurat en uns premis de comunicació local; m’agradava molt fer-ho. Em mirava informatius de televisions locals de tot arreu i em vaig fer un tip de veure Àngels Barceló i Mòniques Huguet... Pensaves: “Aquesta noia ho fa bé, però té al cap la manera de moure’s, la manera de parlar, de dir, de TV3.” I tampoc és això. Fes de persona de Valls, de Badalona! Busca la teva manera de fer i de dir! Però vaja, és una mica inevitable.
Quan vaig llegir el títol del seu llibre, Com TV3 no hi ha(via) res, vaig pensar que potser es tractava d’una crítica.
Anem a pams. Primer la portada. No podia sospitar que em posarien al davant! Vaig proposar posar el primer logo de TV3, però no hauria funcionat, donava una imatge institucional. Es tractava de parlar de la meva visió. Així que em van convèncer. Ara el títol. Estava d’acord amb l’editor, en Josep Lluch, que té molta experiència, que hi havia un element que havia de formar part del títol, imprescindible: TV3. Vaig començar a rumiar... I vaig pensar que tot i que no es va fer servir mai com a eslògan, això del “com TV3 no hi ha res”, s’hi prestava, per la semblança amb la frase de Pere Quart “com el Vallès no hi ha res”. “No hi ha res” tot sol, però, era equívoc, era com si en fes una defensa. I, d’altra banda, posar-hi “no hi havia res” era una llàstima, perquè perdíem l’altra part. Hi vam anar donant voltes fins arribar aquí. És un títol volgudament polisèmic, però l’única intenció que no té, i érem conscients que hi podia fer pensar, era precisament dir: el que es feia abans era genial i el que es fa ara no val res. Ho dic de totes les maneres possibles: aquesta no és la idea del llibre.
Però, d’entrada, es pot pensar.
Deixant de banda el llibre, de vegades a les xarxes trobes gent que ho diu: “Ai, allò d’abans sí que ens agradava, i no el que fan ara!” o: “Són tots uns venuts a ERC”... Vinga! Hi ha molts prejudicis respecte a qualsevol mitjà de comunicació! Recordo un paio que una vegada pel carrer que em va dir: “Ja ens veurem algun dia pel carrer Provença.” M’estava parlant de la seu de Convergència! Ho donava per fet, que jo era convergent. Si això pensava un convergent, imagina’t els d’altres partits! A veure, com és obvi, en una televisió pública sempre hi ha pressions, però els anys que vaig fer el Telenotícies migdia vaig treballar amb un marge suficient per estar còmode, excepte en moments concrets. El temps ho endolceix tot, però recordo haver patit. Setmanes concretes, moments concrets.
El mateix periodista es pot censurar.
De vegades, les sospites cap a tu, quan són publicades o són manifestades, en el sentit que allò que fas és tendenciós, t’esperonen encara més. De la mateixa manera que al llibre parlo del cas Banca Catalana, també explico que hi havia crítiques sobre les cobertures dels viatges que feia Jordi Pujol per Catalunya. I deies: “Si un dia va a un poblet perdut, a veure si no és l’oportunitat que té aquest poble d’existir!” Recordo perfectament un alcalde plorant al telèfon –i no és metafòric– perquè per una raó tècnica ens havíem hagut de saltar el seu poble. I no sabia què dir-li. El Pujol abusava d’això? No ho sé, són maneres de veure-ho. A mi, això, no m’havia preocupat mai. També és cert que a una de les persones que seguia sistemàticament Pujol se’m va escapar dir-li: “Xaval, ets més pujolista que en Pujol.”
Ara no es fa un seguiment tan exhaustiu.
Hi ha controls que impedeixen, encara més que abans, que hi hagi cap arbitrarietat en les cobertures. Hi ha el comitè professional, el comitè d’empresa, el Parlament...
Però s’insisteix en el sectarisme.
Una anècdota. Vaig començar la meva vida periodística al Diario de Barcelona. Aquells anys, va passar de ser un diari molt pròxim al porciolisme de l’Ajuntament –en el franquisme–, a ser un diari progre, després de la mort de Franco, i el compraven els universitaris. En els meus primers anys de vida periodística vaig viure diferents etapes, però totes relacionades amb la política del moment. La gent em deia, “Ah! Diario de Barcelona... és monàrquic, no?” I jo: “Què vols dir?”, perquè no es referien a Joan Carles. Tenia l’etiqueta de monàrquic des de l’època del carlisme! Des més d’un segle abans! Això és un exemple de com s’instal·la un prejudici sobre un mitjà. I quan estava a TV3 em posaven l’etiqueta de convergent, perquè el govern ho era.
Tothom arrossega etiquetes.
Tinc pocs contactes amb els que hi treballen ara, però estic convençut que si hi parlés em dirien: “Ens pengen això, ens pengen allò altre.”

Periodisme manual

Ha tingut la sort de viure una transformació increïble dels mitjans de comunicació. En algun moment comenta que es podria haver posat un rètol que digués “fet a mà”. I ara, déu-n’hi-do, els canvis.
Recordo quan fèiem l’escaleta dels telenotícies. Teníem unes màquines d’escriure de lletra grossa, perquè després, en passar-ho al prompter es pogués veure bé. Les instruccions dels conductors anaven amb un munt de fulls d’autocòpia, perquè no hi cabia tant paper carbó. Nosaltres escrivíem sobre el primer paper, blanc, que anava al teleprompter. Una còpia anava al cap d’informatius, una altra a les seccions… fins a set còpies! Això, ara, no s’ho poden ni imaginar.
Igualment, ha viscut la transició d’una època sense internet a l’actualitat. Val la pena recordar que, fins fa quatre dies, no hi havia el recurs de buscar informació de cap mena a la xarxa. Disposava de les fonts orals –les persones– i de les escrites.
Es prestava a qualsevol incident, involuntari, o volgut. Sempre he dit que un grup de persones alliberades, dedicades exclusivament durant sis mesos a engaltar boles, motos –fake news, ara–, als mitjans de comunicació, déu-n’hi-do, què hauríem format, perquè estàvem desprotegits.
Té una anècdota.
Als alumnes, a la universitat, els l’havia explicat. Quan estudiava periodisme, uns alumnes de dos cursos darrere meu, tenien de professor de redacció, en Llorenç Gomis, que era director a El Correo Catalán. “Tal dia em porten una notícia.” Això, en el context de la classe volia dir que portessin una notícia redactada. Ells, van anar al bar, i amb una cervesa a la mà, van pensar a agafar-s’ho textualment i fabricar-li una notícia. Aquella nit, van trucar al periodista que hi havia de guàrdia a El Correo. “Estic en un balcó, al carrer de Balmes, i estic veient una llum al Tibidabo molt estranya…”, i li van descriure un ovni. El periodista no en va fer cas. Una altra trucada, fins a vuit o deu. El periodista va trucar a l’Observatori Fabra, però no van contestar. I ho va colar a la portada. Ningú en va saber res més, d’aquella llum. I el dia de l’entrega, en Gomis els va demanar si havien fet la notícia, i aquella colla li van ensenyar la portada del diari que ell dirigia. Meravellós!
En el seu llibre apareix Alfons Quintà, que estava al darrere del projecte de TV3. Un personatge ben fosc. I vostè parla de la inquietud que va sentir en un principi.
Més que pel mateix Quintà, la inquietud era per qui l’havia posat allí, i per què l’hi havia posat. La trajectòria que tenia Jordi Pujol de tracte amb els mitjans era més aviat inquietant. Em preguntava: “Què em trobaré?” I em vaig trobar un projecte que aparentment estava molt bé, amb una base molt sòlida i que aviat ens va engrescar. Com tantes altres qüestions, la figura de l’Alfons Quintà no es pot jutjar a posteriori, en el sentit de dir “ja ho veia a venir, que era un assassí”. No! Perquè és clar, no hauríem treballat amb un assassí! Ara, que era un mal bitxo, sí. I tot el que tenia de mal bitxo ho tenia de líder. I ho suportàvem com podíem. Vaig tenir la sort que sempre em va respectar molt. Ara bé, sí que ho feia, humiliava. I intentàvem, precisament, defensar els que ho patien. D’altra banda, quan t’adones que estàs fent camí amb una persona tòxica no saps si apartar-te’n a la primera bifurcació o esperar una mica. És difícil. “Per què no li posàveu límits?” És fàcil de dir, quaranta anys després.
Ara mateix ningú se sorprèn que els periodistes es posicionin, però a vostè li havien dit que feia opinió, als telenotícies. Tothom té present que era com un telenotícies de marca, el seu.
Es pot discutir molt sobre els programes de TV3, a uns els agradaran, a d’altres no, per la temàtica, pel que sigui. És molt esbiaixat, això. Ara bé, els telenotícies han mantingut sempre una tònica de mitjà solvent. Només has d’escoltar les cròniques de la Txell Feixas [corresponsal al Pròxim Orient], per posar un exemple entre mil de possibles, o del Francesc Canals [Pequín]. En aquell moment, es van posar les bases perquè els telenotícies fossin el que són ara. Després hi havia matisos, perquè com que volíem atraure un públic molt ampli calia veure quines concessions havies de fer per enganxar-lo, per fer-te’l teu. El Telenotícies vespre va ser innovador en molts aspectes formals, però no deixava de mantenir-se dins d’un llenguatge més típicament informatiu.
En canvi, el del migdia va ser diferent, en part per falta de recursos, segons explica al llibre, oi?
Exacte. No teníem garantit disposar d’imatges. Havia de ser més llarg perquè volíem competir amb TVE, Madrid i Sant Cugat. La manera de fer el Telenotícies migdia va ser una decisió de l’empresa, pensada.
No era clar que l’hagués de presentar.
S’havia de discutir. I es va decidir que sí. Volia dir doble feina, la de dirigir l’edició i la de presentar-la. Calia pensar en moltes coses i a sobre escriure el guió del santoral. Intentava imprimir un estil als telenotícies. Em deien: “És que tu ets molt personalitzat, fas opinió.” I jo aleshores –i ara– deia: “Endevina a qui voto!” I no, no es podia saber! Per tant, no feia opinió, es tractava de fer-lo personal. Sempre intentava posar-me a la pell de l’espectador. Però de quin espectador parlo? Bona pregunta. Havies de fer una mena d’abstracció, perquè no volia adreçar-me només a la meva tieta, ni adreçar-me només a l’estudiant universitari.
Aleshores?
El més important és parlar amb naturalitat. I ho intentava fer així, i per fer-ho tenia els meus trucs, que depenien, en bona part, de la sintaxi. Tenia la mania, i la continuo tenint, que als mitjans audiovisuals s’escrivia l’estàndard periodístic típic de la premsa escrita, pel que fa a l’ordenació de la frase. Als alumnes de la universitat sempre feia l’exercici d’explicar-los un esdeveniment en llenguatge periodístic escrit: “Un quilo de rovellons he comprat aquest matí al mercat de la boqueria? Oi que penseu que és estrany? Penseu com ho diríeu.” El problema és “aquest matí”, que quan parlem el diem al principi. Als diaris es parla d’ahir, i com que el pretèrit és ambigu, perquè no comencin totes les notícies amb ahir hi ha una convenció antiquíssima segons la qual aquest complement de temps es posa al darrere.
És de les primeres coses que ens expliquen a l’hora de redactar.
Un dia, remenant un manual nord-americà de redacció per a televisió vaig veure un epígraf que deia: “Today.” I tractava d’això. Hi havia un professor nord-americà que deia el mateix. “Quatre morts, sis ferits, és el balanç d’un accident que s’ha produït avui a l’Hospitalet”, i quan la gent sent l’Hospitalet diu, “Eh?! Què ha passat a l’Hospitalet?” Tot el que has dit s’ha perdut pel camí. Per tant, al davant de tot, abans que res, situa les persones amb una frase curta: “Greu accident a l’Hospitalet.” És un tema d’ordenació dels elements de la frase. És elemental, però no es fa. Quan alguna vegada em demanaven un consell per presentar telenotícies, si m’insistien molt, els deia que escrivissin la primera frase i que miressin si li ho explicarien així a la seva mare a l’hora de dinar.
Així de senzill, el secret de com presentava amb el seu estil.
Sí. I tenia altres trucs. Per exemple, em fabricava imperfeccions, perquè la comunicació oral és imperfecta. Un text perfectament estructurat i perfectament dit potser no arriba bé. En el meu escrit del teleprompter em deixava uns punts suspensius, o una marca, que per a mi volien dir “aquí, fa la sensació que estàs buscant una paraula, ens dius una i en penses una altra de més satisfactòria i la dius”.
Ho tenia ben pensat! Diu que al 2020 va decidir plegar de tot. Un periodista, però, plega?
Algú m’ha preguntat si tinc mono. De mono de pantalla, gens, perquè ja hi vaig entrar gran, en aquest món, i per tant, estar fent pantalla era com un complement. Jo ja feia temps que exercia de periodista. En canvi, quan vaig deixar la televisió –i en qualsevol altre mitjà en què hagués treballat– per dedicar-me només a la universitat, aleshores sí que vaig tenir mono. El mono d’estar en una redacció i que arribi una notícia. Recordo moments, a la biblioteca de la universitat, que pensava: “Què faig, remenant llibres amb tot el que està passant?” El periodista viu d’aquestes emocions. Quina bestiesa, d’altra banda!
Com TV3 no hi ha(via) res Editorial: Pòrtic Pàgines: 330 Preu: 18 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)