Articles

AIXÒ ÉS UN INFERN

Rambo és la icona bèl·lica per antonomàsia, el veterà del Vietnam per excel·lència. Figura consagrada en els anys vuitanta, va esdevenir el braç armat del reaganisme, figura essencial del revisionisme neoliberal i estendard, encara avui, dels proud boys que ha consagrat el trumpisme. També, abans que se l’apropiessin, emblema d’un cinema d’acció que va marcar més d’una generació, fins i tot aquells a qui els traumes que va causar aquella guerra nefasta ens quedaven lluny.

Tota aquella síndrome del Vietnam que va marcar molt del bon cinema que es va fer durant la segona meitat dels setanta, amb pel·lícules emblemàtiques que van reflectir frontalment aquell desassossec –Tornar a casa, de Hal Ashby; El caçador, de Michael Cimino, o Taxi driver, de Martin Scorsese–, va ser esborrada pel president Reagan quan va assolir el poder. Amb el suport de Hollywood, va reconvertir el pessimisme en un orgull desmesurat, l’arma amb la qual a l’Oncle Sam li agrada marcar paquet quan enyora ser una superpotència. L’apoteosi va venir amb Rambo 2, el 1985, en què les autoritats decideixen alliberar el guerrer de la presó perquè torni al Vietnam a rescatar els presoners que hi podrien haver quedat vius... Reagan, en un discurs al cementiri d’Arlington, no es va estar d’afirmar: “Els veterans del Vietnam mai van ser vençuts.” Perdó!? A aquest bon home, segur que ja el va començar a afectar abans d’hora algun tipus de demència senil, perquè no devia recordar (o no volia) l’estranya evolució del personatge al llarg de la tetralogia de John Rambo: de ser un fugitiu i un incomprès denigrat pels seus propis paisans quan torna de la guerra, a defensor no només de la pàtria sinó del bé i la justícia, impartint-la amb els seus mètodes de plom, foc i destrucció.

Per això, almenys un servidor, es queda amb la primera entrega, Acorralat, un drama d’acció dirigit amb saber fer i sobrietat per l’artesà Ted Kotcheff, que treu el màxim partit dels magnífics escenaris naturals del Canadà, dels superbs treballs de fotografia d’Andrew Lazslo –que remeten a Deliverance–, del muntatge de Joan Chapman i d’un Jerry Goldsmith molt inspirat que equilibra el lirisme amb la intensitat. L’adaptació, bastant lliure, parteix d’una decent novel·la de David Morrell (Primera sangre), de la qual Stallone va reclamar ser el protagonista, cansat de fotre cops de puny al ring després de tres Rocky.

Tornar a veure-la, quatre dècades després de l’estrena, és apreciar que no ha envellit gens. Continua sent vertiginosa i trepidant, i el drama pesa sobre aquest home demolit per la guerra que veu com el món que coneixia el repudia. Fins i tot en un poble (quina mala llet que es digui Hope, ‘Esperança’) que dona la benvinguda a tothom, però que a ell no només li gira l’esquena, sinó que té un xèrif que el vol caçar. Bé, qui caça a qui ho descobrirem aviat.

El començament és extraordinari. John Rambo descobreix que el seu vell amic de la unitat de les forces especials ha mort de càncer i es deixa caure per Hope, on el xèrif local (Brian Dennehy) no el deixa tranquil fins que el treu de polleguera. Assetjat per la brutalitat policial, es fuga al bosc, on desplega els coneixements de supervivència adquirits (riu-te’n tu de MacGyver) i, com més el pressionen, més augmenta el reguitzell de ferits i morts. Terror pur i pura devastació. “Això és un infern!” (frase que, per cert, mai es diu a la pel·lícula).

Acorralat és segurament la millor interpretació de Stallone. Sublim en el monòleg final, amb el qual ens podem sentir identificats, quan es desboca, ens revela quines són les conseqüències de la violència i la brutalitat, tot i que sigui en defensa pròpia.

El que vindria després és... l’horror. Pura pornografia per als amants dels bíceps hormonats i per als que no en tenien prou amb veure morir comunistes a la selva que volien més crispetes per veure com el bo de John sotmetia els soviètics (la versió anti-Rambo, la russa, era millor!).

Jo em quedo a Hope, si se’m permet.

ACORRALAT /FIRST BLOOD Direcció: Ted Kotcheff Producció: Buzz Feitshans Guió: Michael Kozoll, William Sackheim, Sylvester Stallone País: Estats Units , Canadà Any: 1982
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)