Lletres

Crítica literària

ÉS AIXÒ, POTSER, LA MORT?

Quatre anys després del recull de contes Quan arriba la penombra (i deu més tard de la seva última novel·la, Jo confesso), Jaume Cabré publica aquesta nouvelle amb elements de thriller que té alguna cosa de divertiment i, potser, de feliç raresa. Fixeu-vos que he començat consignant un llibre de contes, el penúltim títol de ficció de l’autor, abans que la seva darrera novel·la. I és que, a mesura que anava llegint Consumits pel foc, no em podia treure del cap la idea que l’obra sembla més aviat un conte llarg, o, potser més justament, un relat que enfonsa les arrels en aquell recull del 2017, amb un inici brillant i un desenllaç a parer meu precipitat. En l’epíleg de Quan arriba la penombra, l’autor afirmava: “Normalment, estic embarcat en una novel·la [...]. Però, de tant en tant, com qui per fer un descans atraca en una illa desconeguda, escric algun conte.” En aquesta mateixa obra de fa quatre anys, a més, la primera història tractava d’un nen, un marrec que era carn de canó social, a qui son pare ingressava en una institució per a menors (els temibles internats). I l’última anava d’un home vell, que ja no en tirava cap a la borrassa, a qui el seu fill ingressava en una residència. Era com un tancament del cercle vital, i moral.

Deu ser una mera casualitat, però en els primers compassos de Consumits pel foc el protagonista ingressa en un pis tutelat: també és carn de canó, com el protagonista del conte que deia, i amb prou feines sap (o, més aviat, sabem) com es diu: “Digueu-me Ismael”, suggereix. L’ascendència literària del nom és com una mena de benedicció o d’ennobliment per a algú que està condemnat, des del naixement, a l’anonimat i a la indiferència, i també al dolor sense remissió: l’Ismael és un “home sospitós que de vegades es feia el desmemoriat i que adoptava un posat d’haver perdut la vida”. Al llarg de la història el protagonista rebrà algun altre nom, perquè la de la identitat és una de les qüestions centrals de l’obra. Ell mateix n’atribuirà uns quants, també, als personatges amb qui es va trobant; noms, tots ells, que tenen a veure amb la seva afició lectora o musical. Això és l’inici. El final ens presenta, també, una residència, en aquest cas per a malalts psíquics (una altra institució, per tant, on es reclou aquelles persones que ja no es poden valdre per elles mateixes). L’atmosfera del llibre, doncs, recorda força la de l’anterior llibre de relats: el d’ara és protagonitzat per un personatge extrem, una mena de representant de la malastrugança universal. I recorda alguns dels personatges de l’obra precedent.

En la seva novel·la per mi més atractiva, Les hores detingudes (1993), Ramon Solsona ens presentava el relat dolorós d’una parella que feia un viatge a Itàlia, a Ostia, cinc anys després d’haver-se casat. El relat del viatge i de moltes altres circumstàncies de la vida d’ells dos avançava paral·lelament a un altre relat, format per uns parèntesis exigus però substancials, en què es donava compte de l’existència d’un escurçó a qui havia tocat fer el paper de botxí: la dona moria de resultes d’una picada letal del rèptil. Ja és mala sort! Hi he pensat ara perquè Cabré, en l’obra que comento, també se serveix d’uns animals —una família de porcs senglars— que faran un paper determinant en l’argument. Un d’aquests, el més petit i gansoner, se salvarà d’un gran patac i ens farà veure la història des dels seus ulls i el seu enteniment. Godallet, es diu, i està molt interessat en la fletxa del temps: quin sentit pren, per exemple (si sempre endavant, si podria prendre el sentit contrari). També s’entreté amb tot això, el petit senglar: “Quan em poso a rumiar mentre camino pel bosc, em passa que acabo descobrint paratges desconeguts i em falta Déu i ajuda per orientar-me.” A banda l’assumpte de la identitat que apuntava més amunt, Consumits pel foc és, com Les hores detingudes, una història sobre l’atzar de l’existència i la inexorabilitat del fat. Qualsevol possibilitat d’esmena d’aquest guió predeterminat sembla fal·laç: “Va baixar l’escala amb una sensació de poder començar un ordre impossible en la seva vida desordenada.” Pura il·lusió, mentida podrida: l’Ismael està condemnat d’entrada. La mort, a més, pot irrompre tot d’una, sense cap mena de preparació. Dit i fet!

Al pis tutelat on anirà a raure, el protagonista adquireix l’hàbit de llegir. De llegir, a més, literatura amb majúscules. En sortirà, i comença a sortir-se’n a la vida tot fent de professor de llengua i literatura. Però el fan fora de l’escola on treballa perquè un dia ha transcrit una poesia de Josep Carner a la pissarra. És un condemnat. Retroba una vella amiga de la infantesa, la Leo, i sembla que la relació entre ells dos va progressant adequadament. Però llavors un element inesperat estronca no tan sols aquesta possibilitat de vida amorosa, sinó la possibilitat d’una vida tranquil·la i endreçada per al protagonista. És —hi insisteixo— un condemnat. Hi podria haver fet més? Segurament que sí, però el lector segueix la fatídica cadena dels fets, i va entenent que les reflexions del porc senglar tard o d’hora es trobaran amb les que el narrador omniscient atribueix a l’Ismael, que diu: “El futur ningú no el sap. I jo amb prou feines recordo el passat.” Sí, el protagonista no recorda el passat, si més no immediatament, per un fet desgraciat que ha viscut (i més desgraciades que en són les conseqüències i, encara més, el que va precedir aquell fet). La frase apunta en la direcció dels dubtes del godall sobre la fletxa del temps. Sigui com vulgui, l’Ismael té un problema gros amb el temps: a part de ser un condemnat, és, també, un home desplaçat respecte a l’època que li ha tocat viure. El seu pare, que era copista de partitures i particel·les i amic personal de Jean-Pierre Rampal, ha estat el primer a condemnar-lo. L’home s’ha guillat. Però aquesta titlla paternal ja no abandonarà mai més l’Ismael.

Hi ha moments en què Consumits pel foc recorda L’estrany de Camus. No arriba tan enllà, és clar. Al meu entendre, l’element de thriller, que deia més amunt, distreu l’autor d’aquest propòsit. Però, com Mersault, l’Ismael no entén què ha fet, cap on va, i aquest és el seu drama. En el moment climàtic de la història, pren un protagonisme inoït una frase en llatí que pronuncia una de les víctimes. És un brillant cop d’efecte de l’argument, que cal llegir irònicament (una frase difícil en una llengua morta pot assegurar la vida del protagonista). Sí, Consumits pel foc és una novel·la certament arriscada. En menys de dues-centes pàgines, l’autor hi fa diversos experiments notables amb la veu narrativa. Ens commogui més o menys aquesta història, ens interpel·li poc o molt, cal celebrar que un narrador tan consagrat com Jaume Cabré gosi arriscar-se, encara, i deixar amb un pam de nas tants crítics del país.

Consumits pel foc Autor: Jaume Cabré Editorial: Edicions Proa Pàgines: 192
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.