Lletres

ENRIC PUJOL I CASADEMONT

HISTORIADOR

“Soldevila s’ha convertit en un clàssic”

Enric Pujol i Casademont, un dels millors coneixedors de la trajectòria i les aportacions de Ferran Soldevila, ens parla del seu llegat amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort

REVISIÓ CONSTANT
“Era una persona molt autocrítica. Ell deia que un dels elements de la ciència historiogràfica és que ha de ser més oberta que qualsevol altra”
Han passat cinquanta anys d’ençà de la mort de Ferran Soldevila. Els seus llibres encara es publiquen i segueix sent un historiador popular. A què es deu això?
Perquè s’ha convertit en un clàssic. I, com a tal, també en un referent. En el seu cas, va ser decisiu el centenari del seu naixement, perquè va representar un punt d’inflexió. Durant uns anys havia estat un passat de moda, però a partir del 1994 es va començar a estudiar-lo, es va publicar bona part de la seva obra inèdita i es va prendre consciència de les seves aportacions. I això, a més, es va fer d’una manera menys apassionada, amb més coneixement de causa.
Resulta sorprenent comprovar que els seus llibres es trobaven entre els més venuts durant els anys trenta del segle passat...
Una de les característiques dels clàssics és que encarnen un moment de la cultura, de la història... A part de la seva vàlua personal, Soldevila ajunta els ingredients de ser un bon escriptor i un bon historiador, la qual cosa facilita que la gent el llegeixi i en gaudeixi. També aconsegueix fer una síntesi, que és la Història de Catalunya, editada el 1934/35, que molta gent veia com a impossible. I realment aconsegueix una síntesi extensa, en tres volums, en què combina la interpretació amb el rigor científic. I es converteix en un model molt nou, molt àgil, molt acostat al periodisme, perquè ell també és periodista i ensopega amb un model de prosa que connecta molt bé amb la gent. Ell explica una història que enllaça molt bé amb el seu present, amb un moment en què Catalunya assoleix les aspiracions d’autogovern.
És per aquest motiu que en alguna ocasió ha definit les síntesis de Soldevila com “l’expressió més reeixida de la reconstrucció nacional des de l’anàlisi del passat”?
Exactament. El que passa és que després del 1939, identificar-te amb tot el que hi havia abans de la guerra és un handicap. Li cauen moltes crítiques. En Gaziel, per exemple, diu que més que la seva història de Catalunya era la història del somni de Catalunya. Soldevila se n’anirà a l’exili el 1939, però tornarà el 1943 i s’incorporarà a la resistència cultural. Tot i aquesta posició, encara serà una persona que ven, un historiador de referència. De fet, en els anys cinquanta aconsegueix publicar una Història d’Espanya des d’una visió catalana que és un èxit editorial brutal a Catalunya. Fora de Catalunya no. Per contestar les crítiques que rebia de romàntic o bufanúvols, farà la segona edició de la seva Història de Catalunya, adequant-la al seu moment i fent un estat de la qüestió dels avenços historiogràfics que s’han produït des dels anys trenta fins als anys seixanta. Hi tocarà coses importants, però en mantindrà l’essència. I el llibre, novament, serà un èxit.
Encara avui, hi ha qui el defineix com un historiador “romàntic” en un sentit despectiu. Què en pensa?
Es tracta d’una desqualificació com qualsevol altra. Ell no és romàntic, és noucentista, que precisament són els antiromàntics! Ell forma part d’aquesta segona generació de noucentistes que ja no estan fascinats per l’Eugeni d’Ors, que ja no busquen un llenguatge allunyat de la gent, sinó tot el contrari. Tots estan implicats en el periodisme, a fer llibres adreçats tant a la mainada com als erudits, a demostrar la idea de Pompeu Fabra que el català és indefinidament apte. Romàntic és Víctor Balaguer, per entendre’ns, però Soldevila fa tot el contrari i intenta fer una historiografia que estigui equiparada a les més avançades d’Europa. Ell, precisament, farà bandera de l’element de projecció europea, estarà vinculat a l’Institut d’Estudis Catalans, que comença a assistir al Comitè Internacional de Ciències Històriques. Bàsicament amb la vocació que Catalunya sigui un agent més en el món, que sigui tinguda en compte culturalment i políticament. Aquesta era la idea, que, de fet, no difereix gaire de la que podem tenir avui.
Vostè ha dedicat una part de la seva recerca a Ferran Soldevila. Si hagués de resumir els seus trets principals com a historiador, quins destacaria?

El primer de tot seria la desprovincianització historiogràfica. La idea que Catalunya té una història pròpia i que està incardinada en el que seria el desenvolupament general d’aquesta banda d’Europa. Per això cal aquest rigor, però també cal que sigui llegida per molta gent i que contribueixi a la conscienciació col·lectiva. Sense aquest coneixement del passat, rarament podràs entendre el present ni fer perspectives de futur. En l’aspecte més personal, destacaria el lligam que aconsegueix establir entre ciència i art, entre historiografia i literatura. Un altre dels elements clau de Soldevila és la necessitat de democratitzar la cultura i específicament la història. Dit en altres paraules, com sent absolutament rigorós pots emprar un llenguatge amè.

Un aspecte molt remarcable de Soldevila és la revisió constant dels seus textos...
Era una persona molt autocrítica. Ell deia que un dels elements de la ciència historiogràfica és que ha de ser més oberta que qualsevol altra. Un historiador ha de ser capaç d’estripar allò que ha escrit i refer-ho de dalt a baix. Això no només ho diu, sinó que ho aplica. El canvi de la primera a la segona edició de la seva Història de Catalunya n’és un bon exemple. Hi ha parts que les canvia completament.
Un dels aspectes que més sobten és la capacitat per convertir els esdeveniments més immediats en història. Ho dic per la seva Història de la proclamació de la República a Catalunya, escrita pocs dies després del 14 d’abril del 1931...
És un text fantàstic. El més impressionant de tot és que en el número de la Revista de Catalunya en què apareix justifica que està fent història i explica el perquè: hem recorregut als documents, hem intentat construir un text desapassionat, amb una certa distància... Això és molt útil per als historiadors actuals, perquè ens ajuda a entendre com ho veien els mateixos protagonistes en el moment en què estava passant, encara que nosaltres sapiguem més coses que les que ells sabien en aquells moments o que per imposició o prudència no explicaven. Poca gent més ha fet això. De fet, els historiadors d’ara tampoc ho fan. Si fins fa poc no hem tingut una visió crítica de la transició política de l’any 1975!
A banda de l’activitat com a historiador, hi ha altres vessants en què Soldevila també sobresurt, per exemple com a periodista. Què aporta en aquest sentit?
Ell feia més col·laboracions que no pas cròniques. Però, d’una banda, intervindrà molt a La Publicitat i a la Revista de Catalunya, en què publica centenars i centenars de pàgines de crònica cultural i en serà director durant els anys trenta, un dels períodes més brillants de la publicació. Aquesta faceta de periodista implica que has d’usar un llenguatge àgil, entenedor. A les col·laboracions que fa a la premsa hi ha un element molt característic d’ell, que és l’intent de lligar el present amb el passat. És una llàstima que no hi hagi un recull de tots els seus articles periodístics, però la veritat és que és immens.
Aquest és un dels seus aspectes més desconeguts?
En general, el d’historiador ha eclipsat tots els altres. Ell és un dramaturg molt bo, és poeta i fins i tot té una novel·la inèdita. Al meu entendre, un dels aspectes que ara va emergint és el dels dietaris, que hem anat descobrint a batzegades. En vida, només publica Hores angleses, que tindrà un gran impacte. I també Al llarg de la meva vida, que publica al final i en què hi ha informació preciosa sobre els anys de la República i la guerra vistos des de la rereguarda. En el darrer volum, que acaba d’aparèixer, publiquem uns quadernets petits que van aparèixer el 2011 i que parlen de la seva etapa de joventut i de vellesa.
Què espera d’aquest cinquantenari?
Estaria bé que servís per fer emergir tota la complexitat del personatge, per exemple el seu vessant com a intel·lectual i pensador polític, aspectes que tindran un gran pes.

.

RECUPERAR LA VEU DE SOLDEVILA

Enric Pujol i Casademont (Figueres, 1960) és el millor coneixedor de Ferran Soldevila. Li va dedicar la tesi doctoral, ha publicat alguns llibres i articles sobre ell i n’ha recuperat la correspondència, els articles i els dietaris. El primer llibre duia un títol ben revelador: Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia catalana contemporània (Afers, 1995) i fa pocs anys en va publicar un altre en què el situava al costat de dos pilars “imprescindibles” de la historiografia catalana contemporània, Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015). La darrera descoberta han estat els Dietaris de joventut i de vellesa (1922-1966), lliurats per la vídua de Ferran Soldevila el 2011, durant una estada que va fer a Barcelona i publicats per l’Institut d’Estudis Catalans el desembre passat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor