Pantalla

Cartellera

FORÇA BRUTA I VISUAL

Dotze anys ha trigat Valhalla Rising a arribar a les pantalles de casa nostra. No obstant això, aquesta producció danesa del 2009 impacta amb la mateixa força visual, ja que és una pel·lícula en què la narració és el menys important i en què l’expressivitat de la imatge no deixa ningú indiferent. L’acompanyament musical també ajuda a mantenir la intensitat en aquesta obra de Nicolas Winding Refn, l’autor de Drive (2011). En aquest cas, el director danès ens fa arribar una història èpica i relativament simple: un extraordinari guerrer mut anomenat One-Eye s’allibera dels seus raptors després d’anys guanyant diners en baralles i fuig amb un nen. En el seu camí es trobarà uns nòrdics cristians i s’incorporarà a la seva croada fins a una terra desconeguda, a través d’un dramàtic viatge en un vaixell víking.

En la potència visual del relat, hi tenen molt a veure l’excel·lent fotografia i el to brutal d’algunes escenes de violència. El director danès es mostra influenciat per l’estilisme narratiu de Stanley Kubrick per intentar arribar a l’espectador, amb una història d’aventures que bé podria ser de samurais o un spaghetti western. També la visió cinematogràfica de Terrence Malick a L’arbre de la vida (2011) i El nou món (2005) és ben present en aquest film, que no deixa de ser un viatge de revenja fins a la redempció amb tot un personatge central. Una figura que representa el conegut Mads Mikkelsen, que després de l’Oscar per la magnífica Otra ronda (2020) es manté en un gran moment professional. Mikkelsen torna a explotar tota la seva capacitat i força expressiva sense haver de dir ni una sola paraula. Això no li impedeix transmetre la figura d’un protagonista complex i en conflicte constant. Igual que a Polar (2019), amb un ull en té prou per carregar-se tot bitxo vivent i mostrar una personalitat d’acer i infranquejable. La mateixa duresa i capacitat per a la supervivència que a Lluita de titans (2010), King Arthur (2004), Arctic (2018) i Casino Royale (2006), en què aconsegueix construir i modular Le Chiffre, un dels dolents més interessants dels darrers James Bond. La majoria d’aquestes produccions de Hollywood, com Rogue One (2016), han donat a conèixer l’actor danès al gran públic.

Igual que en l’excel·lent Drive, Nicolas Winding Refn hipnotitza amb la seva proposta escènica, amb un antiheroi com a eix central. Ryan Gosling també reflectia dolor i un passat sens dubte fosc. En aquest cas hi ha molta reflexió al voltant del cristianisme, la guerra i l’obsessió. El fanatisme i la religió tenen un paper preponderant per tancar aquesta història d’horror i creença. Amb pocs recursos, aquesta austera pel·lícula impacta visualment, amb la violència com a nus conductor. Una violència sense filtres i en què el poc que es diu vol ser, això sí, excessivament transcendental i poètic. Res ha de ser lineal ni formal. Els excessos ajudaran a explicar aquesta història potent i enigmàtica per a l’espectador. Una aposta arriscada de Nicolas Winding Refn, que no ha descartat fer una seqüela en un altre escenari, lluny dels espectaculars paratges escocesos on ens submergeix aquesta pel·lícula diferent.

VALHALLA RISING Direcció: Nicolas W. Refn Guió: N.W. Refn, Roy Jacobsen Música: P. Kyed, P. Peter Fotografia: Morten Soborg Productora: Nimbus Film P. País: Dinamarca
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)