Articles

VICENTE GARRIDO

CRIMINÒLEG, PROFESSOR I ESCRIPTOR

“El ‘true crime’ és aprenentatge per a la vida”

VIDA REAL
“Els grans conflictes, que engloben les pulsions, les virtuts, les necessitats, els defectes dels humans, estan en el ‘true crime’. Traïció, poder, ambició, gelosia...”
UNA BONA VIDA
“Gràcies a la meva professió puc gaudir molt més d’allò que tantes persones donen per descomptat: la quotidianitat, la bondat, el fet que et somriguin”
ANÀLISI SOCIAL
“Aquest gènere és un mitjà perfecte per fer una anàlisi més profunda i més crítica de les qüestions relacionades amb el fenomen criminal”
CONTES DE POR
“El ‘true crime’ és com els contes antics, dels germans Grimm –no els de Disney–, en què els llops apareixen amb pell de xai”
VÍCTIMES OBLIDADES
“Les víctimes, quan estan en una situació de marginació, són poc rellevants des del punt de vista de l’interès públic”

Algú pot discutir l’èxit del programa Crims, de Carles Porta? Audiències desbordades per a TV3, veu per a les víctimes. Els productes literaris, cinematogràfics, documentals, basats o inspirats en crims reals tenen l’èxit assegurat, si són de qualitat, amb rigor i bona factura. És el gènere true crime. Està a les televisions generalistes, i a les plataformes (Netflix, HBO, Amazon Prime...), que competeixen per veure qui té el bo i millor. Amb el true crime, el gènere negre, policíac, de jutjats, floreix, també. Escric això, i un minut després, com hi ha món, descarrego un podcast de Carles Porta. El crim de la Guàrdia Urbana, capítol 1. El criminòleg i escriptor valencià Vicente Garrido analitza aquest fenomen cultural a True crime, la fascinación del mal (Ariel, 2021). No és nou, el “basat en fets reals”. No és un subproducte. Si no és true crime del bo, el nou periodisme de Truman Capote a A sang freda, què és? Garrido analitza amb ets i uts més de seixanta productes culturals de divers format.

Prop de set-centes pàgines! Déu-n’hi-do.
Va arribar un moment que vaig dir “m’aturo o arribaré a les mil pàgines!”
Com molts, porto l’afició al true crime en secret.
[Riu] Precisament per això he escrit el llibre, perquè tots els que estimem el true crime puguem dir: “Eh, ja n’hi ha prou, que no hi ha res de què haguem d’avergonyir-nos!”
M’alleuja. Tot i que més d’una persona, i més de dues, ens qüestionen: “Morbosos!”I he arribat a dubtar.
Oi que després de llegir el llibre ja no tens complexos?
Som una colla, els fans, i veig que grans referents culturals també ho han estat o ho són, com Nabokov, que es va inspirar en un segrest real per escriure Lolita.
Podria haver inclòs milions de cites dels autors que no han treballat el true crime, però que els encanta el gènere. Com a Guillermo Cabrera Infante.
Alguns aficionats ho poden pensar: “Tinc dins alguna part fosca?”
A la part final del llibre s’adonaran que no els passa res estrany.
Bé, tranquil·litzador. Atrau homes i dones per igual?
Apassiona indistintament homes i dones, amb un matís: als homes ens encanta, però a les dones us encanta més. Cito treballs de recerca en què queda evidenciat que les dones consumeixen més true Crime, tant en sèries de televisió com en llibres. A mi no em fa falta llegir aquests estudis, perquè soc professor de criminologia des de fa trenta anys i me n’adono perfectament: el 89% dels alumnes són dones. I és així arreu. A Barcelona, que hi ha diferents facultats, segur que, com a mínim, set de cada deu estudiants són dones. Una investigadora de la matèria explica que per a ella, per a moltes dones, el true crime és com els contes antics, dels germans Grimm –no els de Disney–, els dels Grimm, en què els llops apareixen amb pell de xai. És una altra manera de veure-ho: el true crime és un aprenentatge per a la vida, per defensar-nos a nosaltres mateixos i als que estimem, sobretot els nens. Per això, quan es pregunta a les dones, per exemple, per què segueixen més Serial, un podcast molt famós, o Making a Murderer, que és una sèrie documental, elles, en primer lloc, responen: “Aprenc a detectar situacions perilloses.” Descobrir les persones que aparentment no són perilloses, però que en realitat sí que ho són; és una estratègia. La raó fonamental de l’interès té a veure amb la supervivència.
I no és d’avui.
Tot allò que està relacionat amb la nostra supervivència està gravat en el disc dur del nostre ADN, perquè l’ésser humà només té 50.000 anys, però sabem que som l’evolució de milions d’anys. Si ho mirem així, només portem “cinc minuts” en una societat de dret o culta, en la qual, en definitiva, hi ha una protecció institucionalitzada de les persones. La resta del temps de la nostra evolució, la nostra supervivència i la de la tribu han depès de la nostra capacitat per identificar el perill. Per això a tu i a mi ens fan por les aranyes peludes o les serps, encara que mai les haguem vist.
Curiós.
No és curiós, és que portem milions d’anys en els quals sobreviure depenia d’identificar els perills.
Segueixen sorprenent, però, el nostre ADN i la nostra evolució. Com aquell qui diu, ahir anàvem de quatre grapes.
És així. El temps que acumulem en entorns que es poden anomenar de civilització és molt poquet. En el segle XIX, l’imperi anglès es menjava tots els països, i en el segle anterior ho feia Napoleó, i a l’anterior, Espanya… En realitat, fa poc, d’aquesta època que nosaltres coneixem, i que és un oasi, perquè Europa, comparada amb altres zones del món, és com un miracle. Quant temps fa, però, d’aquest miracle? Molt poquet, setanta anys, des que va acabar la Segona Guerra Mundial. Si ho posem en context, és com un parpelleig de la història.
De fet, les llegendes, les històries explicades a la llar de foc són a prop.
Quan em diuen: “Ets morbós!”, jo els contesto: “No, el que és estrany és que matin un veí del teu carrer i no t’interessi. Això sí que no és normal!” Normal és que t’interessi tot allò que pugui ser útil per a la teva supervivència.
També hi ha persones que potser ja les han vist de tots colors, i no volen dedicar ni un minut a aquesta part de la realitat.
És cert, però tingues present que la majoria de persones del nostre entorn no tenen experiència directa amb la violència, i per això només poden aprendre de manera vicària, a través de l’experiència d’un altre, és a dir, mitjançant el true crime.

‘Psicosi’, abans i després

I aquesta passió seva, com li ve?
A través de la literatura i el cinema. Sempre m’ha semblat fascinant, aquesta part més inexplicable de la persona. Em va influir molt Psicosi, de Hitchcock. La vaig veure al cinema, en una reposició. Em va marcar, crec. Com és possible que hi hagi persones d’aquesta naturalesa? El meu interès el comparo amb el que les persones senten per les estrelles: mires cap al cel i quedes fascinat perquè hi ha una realitat tan vasta, tan extraordinària que t’hi sents atret... oi?
Sí.
A mi em passa el mateix, amb la diferència que en lloc de mirar cap a munt miro cap avall [riu].
Tenia un company de feina que deia que les seccions de successos i de cultura eren com les dues cares d’una mateixa moneda. La vida!
Precisament, gràcies a la meva professió i als meus estudis aprecio molt més la vida, t’ho asseguro! Puc gaudir molt més d’allò que tantes persones donen per descomptat: la quotidianitat, la bondat, el fet que et somriguin, que estiguin disposats a fer-te un favor… No dono res per descomptat.
En l’educació dels fills es posa molt l’èmfasi en els resultats acadèmics, però tot allò que té a veure amb les emocions potser és més important per a una vida plena. Ser bona gent no té preu, no li sembla?
Sí, és el més important. El mal rendiment escolar s’arregla, però la personalitat ja és més complex. Ser una mala persona és un problema greu.
Conèixer la foscor de la vida humana segur que ajuda a dimensionar els problemes propis.
Si analitzes els productes d’aquest gènere –els bons–, t’adonaràs que parlen de les qüestions més essencials. Ens col·loquen en situacions crítiques i ens obliguen a escrutar, a examinar la natura humana. Això, per definició, apassiona l’ésser humà. Li interessa! Fa que et preguntis: “Què faria en aquesta situació?” “I ell, com és possible que faci això?” “Com entenc aquest comportament que m’estan mostrant?” Si ho penses bé, això supera els llibres d’autoajuda o altres tipus de gèneres. Parlem de productes de qualitat, és clar, perquè de tot hi ha a la vinya del Senyor!
Hi és tot, diu.
Els grans conflictes, que engloben les pulsions, les virtuts, les necessitats, els defectes dels humans, estan en el true crime. La traïció, el poder, l’ambició, la gelosia, la necessitat de pertinença, de sentir-se inclòs… Tots els grans motius de l’existència humana.
Parlem de la ràbia. Tots en sentim en algun moment. Què ens diferencia dels que manifesten aquesta ràbia a través de la violència?
Hi ha dos elements que mantenen subjecta la violència. Un són els anomenats inhibidors morals, els valors i les actituds que has assumit i que has desenvolupat, incloent-hi les emocions morals com l’empatia. Un gran fre és, precisament, posar-te al lloc de l’altre i dir: “No ho faré, perquè li pot fer mal, perquè es trencarà la nostra relació, perquè després ho lamentaré, perquè sé que em penediré de causar-li aquest dolor…” I el segon element que inhibeix la violència és pensar en allò negatiu que rebré a canvi: càstig, pèrdua d’estatus, pèrdua de privilegis. Les emocions morals i els valors actuen primer. Tot i que hi pensis, a fer mal, t’impossibilita portar-ho a la pràctica. El pensament és lliure, però el que caracteritza la persona és si passa o no a l’acció. La segona qüestió, menys elevada, però igualment efectiva és pensar: “Perdré la feina, perdré la llar, m’abandonaran els meus amics i pot ser que vagi a la presó.”
Certament, no es pot menysprear el poder de dissuadir de la presó. Vostè reflexiona sobre qui és el protagonista en la realitat i en el true crime. La víctima? El botxí?
Faig una anàlisi de la pel·lícula Lost girls (2020), dirigida per Liz Garbus, i basada en fets reals, els crims de Long Island, i en el llibre que Robert Kolker va publicar el 2013, també titulat Lost girls. Es veu com es tracta les dones que exerceixen la prostitució: són víctimes de segona classe, o víctimes menys mortes. Per què? Perquè moltes vegades les víctimes, quan estan en una situació de marginació, són “poc rellevants” des del punt de vista de l’interès públic, per dur que resulti dir-ho. No fa gaire, a València es va trobar el cadàver d’una noia de 19 anys que exercia la prostitució i que feia un mes que estava desapareguda.
No hi va haver gaire reacció.
Cap. Imagina’t si en lloc d’ella s’hagués tractat d’una estudiant d’una escola privada de Barcelona. Tot Catalunya l’hauria estat buscant. Els assassins en sèrie ho saben, i per això les prostitutes estan entre les víctimes predilectes dels serial killers.
Sovint el criminal és el protagonista.
És cert. Posem l’èmfasi en l’assassí si es donen dues condicions. En primer lloc, si les víctimes, com deia, són poc “rellevants”, com podrien ser indigents, prostitutes… persones als marges de la societat. I en segon lloc, si el subjecte arriba a tenir, per dir-ho així, qualitats que el fan fascinant per al públic. Per exemple, l’assassí del Zodiac o Ted Bundy. En aquests casos és cert que els criminals arriben a enfosquir les víctimes. Si les víctimes són valorades per la societat són objecte d’un gran seguiment per part de la premsa. Recordem el cas de Diana Quer. Fins i tot quan es va detenir l’assassí el focus va seguir en ella.
Ell no interessava.
Dit això, és cert que amb el temps s’ha desenvolupat més interès per les víctimes que per l’assassí. Si agafes un estudi més antic, o un producte true crime més antic, probablement les víctimes són molt menys ateses, és així. El film Lost girls és un exemple de canvi. També podríem citar la sèrie Unbelievable (CBS, 2019), basada en fets reals, i en un llibre que els aborda Creedme (Libros del KO, 2019). Posa tot el focus en la víctima, una noia d’orfenat que acudeix a la policia per denunciar que ha estat violada i no la creuen.
Sobre això de la víctima desdibuixada, no li sembla que també passa en el cas de la violència de gènere?
Una de les raons per les quals hem de parar atenció al true crime és, justament, perquè aquest gènere és un mitjà perfecte per fer una anàlisi més profunda i més crítica de les qüestions relacionades amb el fenomen criminal –funcionament de les institucions, seguiment informatiu, tracte a les víctimes–. Els mitjans estan limitats per les seves pròpies estructures. Fora del cas que puguin fer grans reportatges, cobreixen una notícia intentant que sigui tan verídica i informada com sigui possible. I ja està. La feina del diari no és formar el judici crític de les persones, és informar de manera honesta. I en aquest sentit sí que s’educa, oferint els fets sense tergiversar-los.
I la televisió?
Les cadenes de televisió, que també tenen els seus programes informatius, tampoc poden fer aquesta funció. Hi poden dedicar uns minuts. I normalment es busca l’impacte en l’audiència per sobre de tot. L’anàlisi crítica deixa molt que desitjar, en aquest cas. Si veus un producte de true crime com l’esmentat Unbelievable, veus la mecànica, tota la problemàtica que envolta les víctimes de violació, en aquest cas. Si veus Chernobyl, la sèrie, creus que hi pot haver una crítica més ferotge contra un estat dictatorial? No. Provoca terror. Cap notícia, cap reportatge es pot equiparar a l’impacte que aconsegueix. El true crime té els mitjans, té la demanda i té els artistes d’aquesta generació daurada! Mai havíem tingut tant producte del gènere!
Aquest, aquella, podrien ser assassins. És un missatge del true crime.
El gènere ens mostra una gran varietat de comportaments, des de qui mata per raons ideològiques, a l’illa d’Utoya, fins a qui mata la seva família... I aprens coses: “Fixa’t, tal persona ha actuat d’aquesta manera”; “les víctimes ho podrien haver vist a venir?; la policia ho podria haver fet d’una altra manera?” Et fas mil preguntes, la qual cosa vol dir que t’examines, i examines com són les persones, com és la societat on vius, i també les institucions. Les persones intel·ligents fan introspecció, aprenen.

A les ments criminals

Vicente Garrido (València, 1958) és catedràtic de criminologia a la Universitat de València, on exerceix la docència. Autoritat en l’àmbit de la conducta violenta, es va graduar com a criminòleg el 1980 i uns anys més tard va obtenir el doctorat en psicologia. El 1986 va fer estudis de postgrau al departament de criminologia de la Universitat d’Ottawa (Canadà). En el seu currículum, a més de nombroses assajos publicats (i també ficció) consta que ha estat consultor de les Nacions Unides. Ha fet d’assessor de la Direcció d’Institucions Penitenciàries en diverses ocasions i va elaborar el programa per a delinqüents sexuals que actualment se segueix en diverses presons espanyoles. El 1998 va ser el primer criminòleg de l’Estat que va actuar com a expert en la tècnica del perfil criminològic en col·laboració amb les forces de seguretat. De fet, sovint assessora els cossos policials. La seva trajectòria el fa un habitual als mitjans de comunicació, també estrangers, de vegades com a expert en els informatius i també com a assessor en productes de ficció.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)