Pantalla

EL PETIT GRAN DRAC

Recordo com si fos ahir aquelles tardes d’estiu que em passava emulant Bruce Lee, repartint coces a ninges i recollint fanalets per al temple Shaolin, en el que va ser un dels primers jocs del meu estimat ZX Spectrum. Ja ho sé, que només era un ridícul personatge pixelat i que els nostres jocs de consola fan riure si els compares amb el que hi ha ara, però no sabeu (o sí) el poder de fascinació que tenien, d’una banda, el que ens oferia l’ordinador creat per Clive Sinclair i, d’una altra banda, l’aura que envoltava aquella estrella de les arts marcials que es va convertir en una llegenda quan sobtadament i de manera misteriosa va morir una dècada abans.

Del seu grapat de pel·lícules, poques per culpa d’un coi d’edema cerebral quan tan sols tenia 32 anys –bé, segons la versió oficial i terrenal–, si em fan triar em quedaria amb Operación dragón (Enter the dragon, 1973). Ja ho sé, que molts fanàtics del Walker de Texas escollirien La fúria del dragó (The way of the dragon), però en tot cas seria perquè conté el que segurament és un dels grans combats del segle: Bruce Lee vs. Chuck Norris, a més, emmarcat al Colosseu de Roma, per fer-ho tot encara més colossal. A mi –perdoneu, i ja em col·loco en posició de defensa– el que m’agrada és que el rei dels mems s’arrossega per terra enfront del Petit (Gran) Drac.

Operación dragon va suposar el seu salt a Hollywood. Per la porta gran, apuntalant els fonaments d’un gènere, les arts marcials, que a l’altre costat del Pacífic era molt popular, però que a Occident li requeria encara una pel·lícula amb un personatge tan carismàtic com Bruce Lee, que a Hong Kong ja era un ídol. I ho va aconseguir, no només batent rècords de taquilla sinó fent populars les escoles d’arts marcials i la filosofia oriental. De fet, Bruce Lee representa la combinació mai vista, ni superada, de repartidor d’hòsties recitant zen. Perquè allò del “Be water, my friend” no deixa de ser un “adapta’t a qualsevol circumstància, enfronta’t a qualsevol, sigui gran, petit, ràpid o lent, a un rival o a tot un bukake...”. Perdó, és que em perdo amb tanta filosofia.

El còctel que ens va proposar en el seu debut americà conjugava elements al més pur estil James Bond (la trama la podria haver protagonitzat l’agent 007, que aquell any ja encarnava Roger Moore a Viu i deixa morir) amb el cinema d’acció d’arts marcials hongkonguès i de blaxploitation. La història era senzilla i previsible, però Robert Clouse va posar-hi ofici en rodar-la i Lalo Schifrin la va fer més èpica amb la banda sonora. Això, sumat al fet que incloïa un malvat despietat (Han) a l’altura d’un Bruce Lee que va coreografiar les escenes de lluita, aportant-hi la seva pròpia visió de l’espectacle (fins i tot el gran John Saxon esdevenia una titella); van convertir la cinta en un film de culte. El duel final en una sala de miralls –la cirereta– continua sent apoteòsic.

És tanta la influència d’aquest film que tot el que vindria i tots els que vindrien després, d’una o altra manera, en serien influenciats. Jet Li, Donnie Yen, Van Damme..., fins i tot el mestre Quentin Tarantino. Perquè encara que us penseu que Bruce Lee és ridiculitzat a Érase una vez en Hollywood, perquè l’especialista que interpreta Brad Pitt el venç en un combat, res és comparable al que li van fer els productors quan cinc anys després de la seva mort van perpetrar Joc amb la mort (Game of death). Feta de retalls dels 40 minuts rodats amb l’actor abans que morís, van concloure-la amb dobles que ni tan sols ho dissimulaven i, el que és pitjor, es passa l’estona rebent pallisses fins que finalment –ara sí– es redimeix vencent el colós Kareem Abdul-Jabbar. Una altra escena magistral que passaria a la història d’un Hollywood que el va fer cèlebre però ell no ho va poder assaborir. Nostrusenyor Tarantino va vestir la poderosa Uma Thurman de Kill Bill amb el xandall groc que portava l’immortal Drac en el seu comiat cinematogràfic. Amén. Om. O el que sigui.

Operación Dragón (Enter The Dragon) Direcció: Robert Clouse Producció: Fred Weintraub, Paul Heller Guió: Michael Allin País: Hong Kong, 1973
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)