Lletres

Lectures escollides

Tres històries de Sicília

De Federico de Roberto a Andrea Camilleri, passant per Leonardo Sciascia, tres llibres ens passegen per la literatura siciliana en un passeig amb estils i gèneres diversos però una continuïtat en l’alta escola de les lletres d’una illa novel·lesca per antonomàsia

Fa uns dies vaig veure a la plataforma digital Netflix el documental The wild maestro, sobre l’escriptor Andrea Camilleri (1925-2019). El mateix autor, interrogat per la periodista Teresa Maninno, que va fent de fil conductor i donant peu a peroracions i records, repassa la seva trajectòria professional i vital. Una hora de programa que de ben segur que satisfà els mitòmans camillerians i també els amants dels reportatges i documentals sobre novel·listes, literatura i cultura en general. Personalment, em va decebre una mica. No pas perquè el documental sigui fluix, que no ho és, sinó més aviat perquè el meu visionament va coincidir amb el fet que feia poc que acabava de llegir els Exercicis de memòria que li va publicar l’any passat Edicions 62. En aquest llibre, el pare del comissari Montalbano, amb 91 anys a les espatlles, ordena els seus records amb un enfilall de textos breus que no són escrits sinó dictats, a causa de la ceguesa de l’autor en el moment de redactar el llibre, però que mantenen l’essència de la ironia i el detallisme inconfusibles del narrador de Porto Empedocle.

En aquest volum de poc més de dues-centes planes, Camilleri ens regala alguns episodis entranyables, costumistes, altres de tan hilarants o amb un punt d’inversemblança que semblarien més producte de la seva fèrtil imaginació que no pas de fets viscuts. Potser la literatura és això, convertir en ficcions les pròpies realitats. Per les pàgines del llibre, hi desfilen familiars, amics, coneguts i saludats de la talla de Pirandello, de qui Camilleri només va arribar a conèixer personalment les cendres, que són les protagonistes de la rocambolesca història que obre les memòries, i també la nata i la crema del món teatral i italià. Destaca especialment un personatge anomenat Peter Sharoff, que em permet arribar per mitjà de la teoria dels sis graus directament ni més ni menys que a Anton Txékhov. L’esmentada teoria, per refrescar-vos la memòria, sosté que tots podem estar connectats amb qualsevol altra persona del món per mitjà d’una cadena de cinc coneixences que acaben amb el sisè grau d’un mateix. El cas és que l’esmentat Sharoff l’any 1903 va assistir a l’estrena de L’hort dels cirerers, de l’autor rus. Anys a venir i ja instal·lat a Itàlia, aquest rus rodamon va fer amistat amb Camilleri. Per la seva banda, l’escriptor italià va tractar personalment el seu traductor català, Pau Vidal, al qual tinc el gust de conèixer. En resum, si em permeteu acabar aquesta ressenya amb aquest divertimento extraliterari, es pot afirmar que la cadena de coneixences comença amb Txékhov i un segle llarg després acaba en un servidor i encara m’ha sobrat un grau.

abans del ‘gattopardo’

Especialista a transportar la literatura italiana al nostre idioma amb la sensació que els narradors i els personatges que llegim en català s’estan adreçant a nosaltres en italià, Pau Vidal també és el traductor d’Els virreis (Edicions de 1984), una novel·la monumental de Federico de Roberto (1861-1927). Podríem dir que és el precedent directe d’Il gattopardo, la qual cosa li confereix un avantatge i un inconvenient respecte de l’arxifamosa obra de Tomasi di Lampedusa. La part positiva és que De Roberto escriu aquesta història de decadència de l’aristocràcia siciliana durant el Risorgimento pràcticament en temps real. L’obra veu la llum en l’última dècada del segle XIX i està ambientada a Catània entre el 1855 i el 1882, en un estil verista que no li va requerir cap esforç excessiu de recerca històrica per ambientar el llibre sinó de recreació sobre una època viscuda, a diferència de la magna història del príncep de Salina, situada en la mateixa època però escrita el 1958. En contrapartida, les set-centes pàgines llargues d’Els virreis, són un exemple de pura i dura literatura vuitcentista que, si no es consumeix en dosis moderades de lectura, pot enfarfegar com dues dotzenes d’arancine engolides sense cap traguinyol per fer-les passar avall. Afortunadament, la traducció de Vidal, guardonada amb el 12è Premi de Traducció Vidal Alcover, permet assaborir tots els matisos d’unes descripcions, unes escenes i uns passatges d’alta volada. La novel·la arrenca amb l’apoteòsic capítol del funeral de la princesa Dona Teresa Uzeda i Risà, princesa de Francalanza, personatge epicèntric de l’erupció volcànica sociopolítica que desencadena la seva mort en el marc de l’ocàs de la seva època. Sepultada la il·lustre finada, el llibre corre el risc d’embarrancar per al lector d’avui amb la dilatada i multitudinària presentació d’una llarga corrua de personatges absolutament impagables. El contratemps es pot resoldre, com fa la meva sogra amb tots els llibres, agafant paper i llapis i engiponant un índex onomàstic que tampoc hauria estat malament incorporar al principi o al final de la present edició. Un cop situat el frondós retaule humà, només queda gaudir d’aquest retrat costumista implacable i voluptuós amb una riquesa lingüística que, com que no llegeixo l’italià, desconec si és fruit de la fidelitat del traductor a l’original o de la seva cullerada erudita per transportar-nos un registre i un esclat lèxic espectaculars. O potser és una mica de totes dues coses. Si sou capaços de contenir-vos d’una manera quasi tàntrica i llegir-ne no pas més de 50 pàgines cada dia, assaborint-les com si piquéssiu d’un en un el contingut d’una safata de cannoli, quedareu meravellats. I amb gana. Prou gana per recuperar la traducció, també de la mateixa mà vidaliana, d’Il gattopardo publicat per Proa fa una dotzena d’anys.

UN FINAL OBLIGAT

Si parlem de literatura siciliana i hem citat Camilleri, De Roberto i, de retruc, Tomasi di Lampedusa, seria imperdonable no culminar aquesta tria amb una novetat recent en català com Todo modo, exemple del la novel·la negra intel·lectual de Leonardo Sciascia (1921-1989), en aquest cas amb traducció d’Assumpta Camps i que arriba al nostre idioma oportunament en l’any del centenari de l’escriptor. Una història fosca, amb una intriga in crescendo que combina misteri i crítica social soterrada per mitjà del retrat de la pitjor cara del poder, un ambient en què aquest autor, amb una breu carrera com a diputat, no toca pas d’oïdes. Tot comença en un aparent oasi de pau hoteler enmig del bosc on el protagonista arriba gairebé per casualitat en el moment just per assistir a una sèrie de crims. Amb el seu to aparentment intranscendent, pausat, directe, la novel·la de Sciascia culmina aquesta tria siciliana amb tres exemples cronològicament distants l’un de l’altre però correlatius en la tradició exuberant de les lletres de l’illa mediterrània per excel·lència.

‘Els virreis’ és un exuberant precedent d’‘Il gattopardo’ traduït al català amb mà de mestre per un sempre solvent Pau Vidal

EXERCICIS DE MEMÒRIA Autor: Andrea Camilleri Traductor: Pau Vidal Editorial: Edicions 62 Pàgines: 224
ELS VIRREIS Autor: Federico de Roberto Traductor: Pau Vidal Editorial: Edicions de 1984 Pàgines: 768
TODO MODO Autor: Leonardo Sciascia Traductora: Assumpta Camps Editorial: Edicions 62 Pàgines: 154
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor