Pantalla

Cartellera

TEMPS MILLORS

Quan el mag Shyalaman roda, les expectatives han de ser grans. No hi ha una altra opció. El sisè sentit, El protegit, Senyals, El bosc i L’incident són obres de referència quant a com maniobrar amb el suspens, l’enigma, la sorpresa, les pors... El mestre indi darrere la càmera ha donat sentit i glòria a aquest art, amb les seves influències hitchkockianes respecte a com presenta els personatges, com assoleix una atmosfera intrigant i és clar, també pels seus cameos. A Old (Tiempo a l’Estat espanyol) repeteix tots aquests aspectes, tot i que el resultat final, decebedor, no s’apropa ni de bon tros als films anomenats.

Amb la idea i premissa que hi ha una espectacular platja on el temps passa molt i molt de pressa, cosa que fa envellir de forma accelerada tothom qui hi aterri amb la tovallola, M. Night Shyalaman construeix un relat de tensió constant, aprofitant i esprement totes les possibilitats. S’ha de dir que, òbviament, de la platja no es pot sortir. On el reputat director es complau és amb la col·locació de la càmera, el seu moviment, els fons desenfocats, els plans zenitals... Tot és una bogeria, hipnòtic. I tot ajuda perquè l’espectador s’hi enganxi, és clar.

La presentació inicial d’uns personatges intensos, i en algun cas inquietants, en una aparent normalitat, prepara el camí. Ningú no sembla el que és i tothom sembla que porti alguns morts a l’armari. Molt d’Agatha Christie. Però tot és només façana per escalfar. L’important són les calamitoses conseqüències de ser en aquest paradís terrenal, que devora el temps i provoca, això sí, unes reaccions ben poc naturals. Aquí sí que Shyalaman potser vol retallar l’ofici de les interpretacions de manera intencionada. O no. El cas és que, a vegades, criden i, d’altres, no funcionen per enlloc. I això que l’excel·lent Gael García Bernal (Y tu mamá también, Diarios de motocicleta, La mala educación, Babel, Desierto) ha demostrat una enorme flexibilitat en la seva ja sòlida carrera, així com Rufus Sewell (The Holiday, The Illusionist, The Legend of Zorro), que ha de fer, més o menys, de dolent. En un film de ciència-ficció, la credibilitat dels afectats ho és tot, i a Old n’hi ha massa dubtes. S’entreguen sospitosament i sense massa complexos a una realitat paral·lela antinatural, difícil de creure i explicar per qualsevol humà. El que és cert és que el director aprofita la situació i les interpretacions per fer una reflexió sobre el cicle de la vida, la seva experiència, el seu sentit i els records, quan és qüestió d’hores que arribi el darrer alè.

Els interrogants aguanten la història i la bona narrativa, fins que deixen de ser-hi, és clar. Això sí, el director, com és costum, aprofita el recurs de la càmera i, en ocasions, alenteix el tempo del relat per crear l’angoixa habitual i la incomoditat. Sobrat d’elegància, mai no ha necessitat els efectes especials. L’escena amb càmera subjectiva de la primera transformació dels nens protagonistes, sense que l’espectador els pugui veure, és magistral. S’intueix. I els efectes sonors hi acompanyen. Però també hi ha un abús dels incidents i les sorpreses, així com un final nefast, que dona unes claus massa simples, absurdes i innocents al que envolta el gran misteri.

OLD Direcció: M. Night Shyamalan Guió: M.N. Shyamalan Música: Trevor Gureckis Fotografia: Mike Gioulakis Productora: Blinding Edge Pictures País: Estats Units
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)