Articles

Arquitectura per al postureig

La Casa Navàs, a la plaça del Mercadal de Reus, va obrir les portes al públic el 2019. Obra de Domènech i Montaner, és única perquè conserva tot el mobiliari i la decoració originals

MARC FERRAN
“El modernisme, més que un moviment estètic, era també un moviment ètic que pretenia transformar la societat”

No passa desapercebuda perquè tant el seu arquitecte, Lluís Domènech i Montaner, com els seus propietaris, Joaquim Navàs i Pepa Blasco, es volien fer notar. Ens hem de situar a principis del segle XX, a la plaça del Mercadal de Reus, centre neuràlgic de la ciutat. El modernisme ja ha creat escola i el matrimoni Navàs-Blasco s’han fet rics gràcies al comerç i la venda de teixits. Ara ja formen part de la burgesia reusenca i no hi ha millor manera de fer-ho saber que amb la construcció d’una casa singular amb una prestigiosa botiga. És el postureig de l’època.

Lluís Domènech i Montaner, acreditat a Reus pel projecte que ja s’estava duent a terme a l’hospital psiquiàtric Pere Mata, va rebre l’encàrrec. Sense limitacions pressupostàries i amb el desig de fer la millor casa botiga del moment, l’arquitecte modernista es va buscar d’aliats els artesans més cotitzats: l’ebenista Gaspar Homar per al mobiliari, Lluís Bru per als mosaics, Eusebi Arnau per a les escultures, Antoni Rigalt i Jeroni Granell per als vitralls i Pujol i Bausis i Hipòlit Montseny es van fer càrrec de les ceràmiques. El projecte es va iniciar el 1901 i, set anys després, la Casa Navàs es donava per acabada i es convertia en la joia modernista de la ciutat.

Ara, més d’un segle després, la singularitat de la casa no rau tant –que també– en la seva bellesa arquitectònica i la riquesa de la seva ornamentació, sinó en el fet que s’ha convertit en l’única obra modernista del país que es conserva tal com es va estrenar, amb el mobiliari i la decoració originals. Un exemple únic al món.

“Maria Font de Rubinat [ella i el seu marit van ser els primers hereus de la casa] va invertir molts diners per retornar a la casa l’estat original. El seu desig era reconstruir el capcir afectat per una bomba”, explica Sílvia Sagalà, directora de la Casa Navàs. “Gràcies al fet que tinguessin aquesta consciència patrimonial i sabessin apreciar el valor artístic d’aquest llegat, avui tenim el privilegi de trobar una casa que conserva intacte tot el seu interior”, remarca Sagalà, que, sense treure valor a altres edificis modernistes extraordinaris d’arreu de Catalunya, posa èmfasi en el que fa única aquesta casa: “Les tapisseries potser estan desgastades, però són les originals, i la cuina i el lavabo pràcticament estan intactes. Si obres els armaris encara hi trobaràs roba i al menjador hi ha les tasses i la vaixella. Només així pots fer un autèntic salt en el temps i entendre com vivia l’alta burgesia de l’època”, conclou.

La família ha continuat preservant i recuperant el valor patrimonial de la casa, però no va ser fins al 2019, un any després que un empresari reusenc n’adquirís dues terceres parts, que el gran públic ha tingut la possibilitat de fer aquest viatge en temps.

Una visita per la casa

Tot i que la pandèmia va estroncar la bona acollida que va tenir l’obertura de portes d’aquest immoble, ara la Casa Navàs ha recuperat l’activitat, amb visites de tot tipus: des de recorreguts teatralitzats fins a revetlles que emulen les anades al Cafè de Reus de la burgesia, passant per circuits fotogràfics o visites guiades que, no per més convencionals, deixen de sorprendre. “És una casa que ens parla a través de la seva decoració”, diu el guia abans d’iniciar el recorregut. “La casa és art total”, afegeix. La imponent escalinata que dona la benvinguda al visitant –amb ceràmica, vitralls, fusteria artística, mosaics, escultura aplicada i esgrafiats– és tota una declaració d’intencions.

Gairebé tots els racons de l’edifici estan ornamentats. No es tracta de decorar per decorar, el modernisme va més enllà de l’art i tot té una raó de ser. De fet, Domènech i Montaner abans d’iniciar l’obra va conviure unes setmanes amb els propietaris per poder fer una casa que s’adaptés a la seva manera de viure. El rebedor, que recrea un jardí, alberga el vitrall més gran de la casa: servirà per donar llum i per demostrar la categoria de l’habitatge a qui no entri a la part privada. També al rebedor hi ha el mosaic més gran i una paret lliure per posar-hi un immens tapís. La mestressa, però, fervent seguidora dels corrents higienistes de l’època, no volia res que acumulés pols, pogués portar àcars o fos difícil d’higienitzar, i per això la casa no té ni cortines, ni tapissos ni catifes.

La planta noble, on vivien els senyors, l’integra un menjador de fusta i el saló, l’estança de la casa on es feia vida social i l’única entapissada. “Aquí era on rebien les visites importants i per una qüestió d’aparences van fer una excepció i hi van posar la millor seda”, explica el guia. Una vitrina ofereix vistes a la plaça principal de la ciutat, “la llotja”, des d’on els amos controlaven com es movien els diners i qui entrava al seu negoci. A diferència de la resta de la casa, les finestres no tenen vitralls: “Estan pensades per veure la gent, però també perquè la casa pugui lluir”, expliquen durant la visita. Passa el mateix amb l’habitació principal, on el vestidor està decorat amb un mosaic que es veu des del carrer.

La construcció es va fer en plena segona revolució industrial, una etapa de grans avenços. Tot i que la burgesia reusenca era reticent als canvis, el senyor Navàs es movia fora de la ciutat i els va voler integrar per tenir la casa més moderna: al saló hi ha el primer telèfon de Reus, totes les habitacions tenien electricitat i, per si fallava, a la cuina i al lavabo hi havia llum de gas ciutat. Al bany –que es conserva intacte– hi havia escalfador d’aigua, bidet i una dutxa amb efecte pluja. La cuina, tenia un muntacàrregues amb accés a la botiga i fins a quatre piques per evitar la contaminació creuada dels aliments.

També en aquesta primera planta es conserva un despatx –on el doctor Nolla hi va instal·lar la consulta– i un cosidor. Com que en lloc de jardí van fer la botiga, Domènech i Montaner va fer una terrassa interior a la primera planta que, a més de fer de jardí, aportava llum natural a la botiga amb tres claraboies. L’estança principal de la planta superior havia de ser per al servei, però la seva bellesa un cop enllestida va fer que s’acabés convertint en la sala de música, on encara es conserva una de les millors col·leccions de pianola de l’Estat. En aquesta sala acaba la visita guiada però el context històric, no.

reus, parís, Londres

A banda de la Casa Navàs, el llegat del modernisme a Reus és més que reconegut. Destaquen l’Institut Pere Mata, la Casa Rull i la Casa Gasull, del mateix Domènech i Montaner, i edificacions d’altres arquitectes de renom, com Pere Caselles, que fa firmar fins a disset edificis a la ciutat: la Casa Pinyol, la Casa Munné, l’Escola Prat de la Riba i l’Estació Enològica, per citar-ne alguns. El fet que a la ciutat es poguessin projectar, i pagar, edificis d’aquesta categoria i, en conseqüència, el modernisme hi pogués fer fortes arrels només s’explica per l’efervescència cultural i comercial de la ciutat a finals del segle XIX i principis del XX. “El modernisme era més que un moviment estètic, era també un moviment ètic, un moviment que pretenia transformar la societat”, puntualitza el director dels Museus de Reus, Marc Ferran, en el marc d’una xerrada a la mateixa Casa Navàs on es donen arguments de com la capital del Baix Camp es va convertir en la segona ciutat més important de Catalunya en el segle XVIII. Per entendre l’“anomalia”, segons Ferran, que fa que Reus hagi tingut aquesta capacitat de créixer tot i estat a tocar d’una capital com Tarragona, cal tirar enrere i buscar en el comerç del vi i l’aiguardent la clau de l’èxit.

La forta demanda d’aiguardent, a Europa i també a Amèrica, i el fet que fins a un 60% dels conreus de la zona fossin vinya va propiciar que a finals del segle XVIII Reus tingués gairebé el monopoli de les exportacions del vi: “Reus, París i Londres eren els que marcaven els preus”, relata Ferran. A rebuf d’aquesta embranzida van créixer altres negocis, com el de la seda, la pell i els boters. Reus es va convertir en la plaça comercial més important, i en períodes de bonança hi havia menys morts i hi arribava més gent. En poc temps va passar dels 5.000 habitants a finals de la guerra de Successió als 17.000 de principis del segle XIX, i es va convertir en la segona ciutat més gran de Catalunya. La ciutat es va transformar i gràcies al comerç interior i exterior es va acumular el capital suficient per permetre desenvolupar la indústria tèxtil, la locomotora del segle XIX. Tot i que amb el tèxtil Reus va perdre la força, continuava sent molt activa socialment i culturalment. “Era una ciutat sense muralles, oberta a les idees i als canvis. Reus era en el segle XIX la ciutat liberal per excel·lència, republicana i anticlerical”, diu Ferran mentre recorda la importància de l’associacionisme amb entitats com El Círcol i el Centre de Lectura, que encara perviuen avui.

És en aquest context que arriba el modernisme. “A la ciutat hi havia un moviment d’idees, un moviment social i econòmic favorable que fan que el nou corrent acabi arrelant”, recorda Ferran. Es tractava de transformar la societat catalana, i Domènech i Montaner ho feia posant el disseny al servei del benestar. “El Pere Mata [l’hospital dissenyat per l’arquitecte] estava pensat perquè la gent es curés abans”, posa com a exemple l’historiador.

És aquesta voluntat transformadora la que explica, també, que la Casa Navàs estigui a Reus. “N’hauria tret més rèdit al passeig de Gràcia, però se la va fer a Reus per una qüestió ideològica, perquè com a catalanista polític entenia que els països es construeixen fent ciutats fortes”, conclou la directora de l’edifici. I aquesta ha estat, potser, la gran sort.

La voluntat de mantenir el llegat intacte

Joaquim Navàs no va arribar a viure mai a la casa de la plaça del Mercadal. Va morir el 1915 i va ser llavors quan s’hi va instal·lar la seva vídua, que hi va viure fins al 1928. En morir sense descendència, la casa va passar a mans de Joaquim Blasco, un fillol de la mestressa enginyer de ponts i camins que treballava per al govern republicà de l’època. Casat amb Maria Font de Rubinat, un cognom de pes a la ciutat, i amb sis fills es van instal·lar a la casa i, conscients del valor i del patrimoni que albergava l’edifici, fins hi tot es van resistir a marxar-ne amb l’esclat de la guerra per por del saqueig que pogués patir. Però el 28 de març del 1938, durant un bombardeig a la ciutat, un projectil va fer-hi diana. L’afectació, només a la planta superior, va fer desaparèixer la torre i el capcir –recuperat l’any passat– i va afectar una part del balcó principal. La planta noble va quedar intacta. Expliquen que passat el bombardeig, la mateixa Maria Font de Rubinat va ordenar arreplegar pedres i ornamentació entre les runes per a una futura reconstrucció. Amb la casa sense sostre van decidir marxar a la casa que tenien a Salou i acabada la guerra, després d’uns mesos empresonat, l’enginyer Blasco i la seva dona van fer cap a Múrcia, des d’on van començar a invertir en la reconstrucció de la Casa Navàs que, un cop habilitada, es va llogar a un notari, primer, i al doctor Nolla després, que hi va viure fins al 1980. Maria Font de Rubinat, vídua i amb 79 anys, va decidir tornar a Reus i instal·lar-se amb el seu fill Joaquim a la casa de la plaça del Mercadal, on van viure fins a la seva mort el 1998, quan tenia 99 anys. Després d’uns anys tancada, la casa ha tornat a obrir les portes, ara per rebre visitants.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)