Pantalla

Cartellera

UN GRAN GOIG VISUAL

Els que el 1984 van veure l’estrena de Dune, la primera adaptació cinematogràfica de la novel·la de Frank Herbert feta per David Lynch, hauran de posar el comptador a zero amb la nova i espectacular revisió de Denis Villeneuve (Presoners, Sicari, La llegada, Blade Runner 2049). El director canadenc tenia un repte majúscul, igual que quan va afrontar la continuació de la mítica història dels replicants perseguits per Harrison Ford i creats per Ridley Scott, i el cert és que en aquest nou film d’encàrrec ha tornat a superar-se amb nota alta. I això que era una pel·lícula maleïda que ningú s’arriscava a fer. Avesat ja a la ciència-ficció com, insisteixo, havia demostrat en el seus dos darrers projectes, aquí la torna a encertar amb una història èpica, poderosa i visualment espectacular.

Poc devem recordar de la versió una mica kitsch i fins i tot amb tocs de sèrie B dels anys vuitanta, amb el prometedor Kyle MacLachlan i amb Sting, com a ganxos. En plena eufòria Star Wars, els efectes especials van deixar molt que desitjar, tot i que el film satisfeia en part els ulls assedegats i ansiosos de ciència-ficció. En aquest aspecte, amb la nova Dune ningú queda decebut. És tota una ambiciosa experiència visual cinematogràfica en tots els sentits. Una tragèdia que vol ser memorable. Villeneuve també posa el seu toc d’autor en aquest suposat blockbuster complex i una mica difícil de digerir. La influència Nolan per explicar grans històries torna a aparèixer, ja que no falta l’estètica mística. En aquest cas, per endinsar-nos en l’univers i imaginari que va plantejar Herbert al seu llibre. Amb tant desert i tanta èpica és impossible no tenir com a referent Lawrence d’Aràbia (les dues pel·lícules s’han rodat a Jordània). Aquí un altre estranger que exerceix de messies també s’enamora d’una altra cultura i vol evitar ser còmplice d’un colonialisme descontrolat. Simplement vol trobar la llibertat.

Tal com planteja Villeneuve el projecte, Dune també ens convida a reflexionar sobre temes molt actuals com l’explotació dels recursos naturals, els conflictes polítics o les perilloses connexions amb la religió. El conegut argument se centra en la lluita de famílies nobles per dominar el planeta Arrakis, conegut com a Dune per la seva geografia àrida, i on només es troba l’espècia, la substància més valuosa de l’univers produïda per cucs gegants de sorra. Qui controli l’espècia ho controlarà tot. El duc Leto Atreides (Oscar Isaac, present en l’última trilogia de Star Wars) acceptarà l’administració del perillós planeta i s’hi traslladarà amb Lady Jessica (Rebecca Ferguson) i el seu fill Paul (Timothée Chalamet). Els Atreides correran un gran risc davant d’altres forces fosques, com les del baró Vladimir Harkonnen (el sempre excel·lent Stellan Skarsgard). Aquí el guió de dues hores i mitja comprimeix sense avorriment la primera part del llibre, arribant a un final òbviament incomplet i sense gaire clímax. Com ha reconegut el mateix director canadenc, de l’èxit d’aquesta pel·lícula dependrà la realització d’una segona part, ja dissenyada i en preproducció.

DUNE Direcció: Denis Villeneuve Guió: E. Roth, D. Villeneuve i J. Spaihts Música: Hans Zimmer Fotografia: Greig Fraser Productora: Legendary Pic. País: Estats Units
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)