Articles

PILARÍN BAYÉS

Il·lustradora

“M’agrada ser una mica beneita”

VIRTUTS
“Per ser un bon il·lustrador infantil s’ha de saber escoltar els nens i t’ha d’agradar treballar per a ells”
RESULTATS
“La inspiració és bona, però la constància juga un paper clau en la vida d’una artista. El que és bo surt després de treballar-ho molt”
PROPÒSIT
“Crec que a banda de ser feliços per nosaltres mateixos, hem d’aprendre a deixar que ens en facin”
OBJECTIU
“La il·lustració és un bon camí per transmetre valors, però sempre des de la universalitat i sense caure en el partidisme”

Alegre, simpàtica, vital, apassionada, riallera, múrria i un xic presumida. Pilarín Bayés (Vic, 1941) encomana entusiasme encara que sigui mantenint la distància de seguretat obligada per la covid. Quedem al jardí d’una casa de senyors de Barcelona reconvertida en hotel. És un dels darrers matins calorosos d’un estiu que marxa i parlem del darrer llibre que ha il·lustrat amb els seus característics personatges. Ha arribat al número 1.000 i ho ha volgut celebrar recreant el mateix nombre de raons per viure. I ho ha fet amb la mateixa editorial que li va publicar el primer, El meu pardal, l’any 1964. Ha passat tota una vida.

Li ha costat trobar 1.000 raons per viure?
Si et dic la veritat, sí. I suposo que no n’hi ha 1.000, sinó 5.000 o més, però quan et poses a verbalitzar-les n’hi ha que no ets capaç de fer-les o no hi penses, o no les valores prou. El meu germà em deia: “No ho aconseguiràs!” Quan en tenia enllestides 350 pensava que si hagués pogut enllestir la feina amb 400 hauria estat més fàcil. Però, al final les he trobat. Encara que sigui amb mètodes rebuscats i una mica pels pèls, però he estat sincera en totes. I m’ha agradat molt incloure persones, perquè a última hora les persones són el millor que tenim i per això hi surt la família, la gent que he conegut, els que m’hauria agradat conèixer, els que he admirat...
Es veuria capaç d’afegir-ne més?
Segur que sí. Alguna es deu haver quedat al calaix allà amagada, malgrat que el llibre m’ha representat un examen a fons i a consciència de la meva vida.
Com sorgeix la proposta?
Va néixer coincidint amb la publicació del llibre número 1.000. L’editorial La Galera, que em va publicar el primer, em va encarregar fer un llibre que expliqués una mica aquests vuitanta anys de vida. Jo ja havia fet algun altre volum d’anècdotes i un altre llibre parlant de mi no m’atreia gaire. No m’agrada gaire parlar de mi, perquè, gràcies a Déu, malgrat que he passat alguns episodis dolents a la vida, com tothom, crec que he tingut una vida feliç. I una vida feliç s’explica en dos segons. Tot i això, vaig començar a fer-lo unes deu vegades, però no me’n sortia. Parlant amb l’editora Ester Pujol em va proposar que parlés sobre els motius que m’han fet viure i la idea em va semblar molt xula.
I què fa feliç la Pilarín Bayés?
Aquest croissant que m’acabo de menjar per esmorzar [riu]. Jo crec que em fa feliç la meva feina. No sé si es tracta d’una burla a la maledicció que ens va donar Déu amb allò d’“et guanyarà el pa amb la suor del treu front”, però jo treballant m’ho he passat molt bé. Crec també que a banda de ser feliços per nosaltres mateixos, hem d’aprendre a deixar que ens en facin. M’acaben d’operar de cataractes i ara miro al cel i veig uns blaus meravellosos que abans no veia.
Creu que ara som més feliços que abans, perquè tenim més de tot?
No ho sé. Ara potser veus una persona que és feliç, que ho demostra i et penses que és una mica beneita. A mi m’agrada ser una mica beneita, en aquest sentit. Perquè ser feliç és molt important. Una mica deu ser veritat allò que ser infeliç et fa intel·ligent. Quan una persona veu el món, l’analitza i veu només les parts dolentes segur que en sap molt, però també ho passa malament. Hem de reivindicar el dret a ser feliços, malgrat tot, i no per a nosaltres sols, sinó per a tothom. No es tracta de lamentar el mal que hi ha al món, sinó de posar els mitjans per arreglar-lo.
Fa seva la dita que abans tot era millor?
Pensar així fa una mica de vell. Un dia em vaig trobar amb un oncle meu a la Sala Parés i li vaig preguntar com es trobava. Em va respondre que fatal, perquè no hi havia res en aquella exposició que li agradés perquè s’havia fet vell. Havia, em va recalcar, perdut els motius per viure. Em va fer tanta pena que em vaig fer la promesa d’intentar que allò no em passés. És cert, però, que de vegades ja em venen els mals pensaments de veure que el món va fatal, que tot va pitjor... però si ho analitzes bé t’adones que no tot és tan dolent. Encara que siguis gran, l’esforç de viure demana intentar arreglar allò que va malament.
Ho ha dibuixat tot?
No, no, no! No he dibuixat ni tot allò que m’agrada, ni tot allò que combato o que hauria de combatre.
Es pot dibuixar tot?
Gairebé tot. Hi ha coses que costen molt. Jo que dibuixo majoritàriament per a infants sempre ho tinc en compte. Crec que ser molt negatiu amb ells, fent il·lustracions molt tenebroses no és l’adequat perquè els donem una imatge del món molt espantosa. El món està bé, som nosaltres els que l’espatllem de vegades.
Parli’m de les virtuts que ha de tenir un il·lustrador infantil.
Tenir-ne ganes i que els nens siguin un interlocutor que t’interessa. Se’ls ha de saber escoltar i t’ha d’agradar treballar per a ells. Jo tinc vuit nets i quan eren petits me’ls escoltava amb molt de gust. Gairebé més que ara! [riu]. És bàsic que també t’agradi dibuixar i, per acabar, que no et vulguis fer multimilionari, perquè fent d’il·lustrador et guanyaràs la vida i prou.
Són tan diferents els infants d’abans dels d’ara?
Per a mi, no tant. Són diferents les seves circumstàncies que, de vegades, no els van a favor. Ara tenir dispositius electrònics és un gran avenç, però sempre que no se n’abusi i no s’apoderin de tu! Els sentiments, la capacitat per entendre el món i per forjar la seva personalitat no crec que siguin tan diferents dels d’abans. És una etapa de la vida interessant, però encara ho és més com ells es relacionen amb els adults. L’intercanvi intergeneracional és bo.
No s’ha plantejat mai fer el pas a la il·lustració per a adults?
No. Hi ha un moment que defineixes el teu estil, que et caracteritza. Jo no tinc pas cap problema d’adreçar els meus dibuixos als adults, i així ho he fet en alguna ocasió, però les meves il·lustracions s’adrecen a la mainada, a la seva manera de parlar, d’entendre el món.
Dibuixos de nens i nenes amb la galtes vermelles.
Fa salut! Reflecteixen infants que fan vida al carrer, que els toca el sol. El meu pare, que era metge, quan veia un infant molt blanc deia que tenia color de pis.
La seva ha estat una professió ben valorada?
Jo diria que sí. Això que et deia, potser no ens hem fet rics, però socialment sí que ho hem estat, i reconec que això és més evident quan has tingut una carrera llarga. És un tema que parlem molt amb la Roser Capdevila quan ens trobem, que ara els artistes grans som molt ben tractats per la gent. És un luxe fer la feina que t’agrada i que te la reconeguin. I també és cert que els que ara comencen ho tenen més difícil, perquè hi ha molta competència.
Quan i per què va començar a dibuixar?
No ho sé. Vaig començar a dibuixar de molt molt petita. La meva àvia, que era filla d’en Joaquim Vayreda, guardava dibuixos meus de quan tenia 2 anys i sempre em deia que ho feia molt bé. Estic convençuda que això va ser molt important per a mi, i per això vull fer una crida a les àvies i als avis perquè animin els seus nets, perquè creguin en ells i els hi diguin.
Volia fer-ne una professió des del primer moment?
No pas. Jo de jove volia ser patinadora. Ni tan sols m’ho vaig plantejar quan vaig començar a estudiar belles arts. Quan vaig fer els primers llibres sí que em vaig adonar que allò era el que més m’agradava del món, sense saber si m’hi podria dedicar sempre. I ja ho veus, he arribat als 1.000 llibres! Potser sí que era una feina per a tota a vida!
La marca Pilarín Bayés ha estat sempre la mateixa o ha evolucionat amb el temps?
Els estils són una cosa viva que es mou i canvia, i suposo que l’evolució de la persona hi té molt a veure. Però la meva manera de dibuixar sempre ha estat molt coneguda. Quan treballava en clandestinitat i havia de fer algun treball sempre em deien que no signés, per evitar problemes amb la policia, però jo els contestava que em reconeixerien igual, perquè no ho sabia fer d’una altra manera.
Com és un dia normal de feina?
Em llevo a quarts de nou i sense vestir travesso el meu jardí i vaig a l’estudi amb la feina que he fet la nit abans a casa. Allà treballo fins a l’hora de dinar, perquè fa temps que m’he alliberats de fer els àpats i m’agrada molt. Quan acabo llegeixo els diaris tranquil·lament i faig la migdiada, i si és estiu em banyo a la piscina. Quan em llevo torno a dibuixar fins cap allà les set del vespre que surto a caminar, sola o en companyia. M’agrada caminar, però sempre per anar a algun lloc.
I quin paper hi juga la inspiració?
La inspiració és bona, però la constància juga un paper clau en la vida d’una artista. Sembla que aquesta sigui una virtut contrària a l’art, considerat més espontani i explosiu, però és una gran mentida. Tots els grans artistes han estat uns grans pencaires. Potser sí que hi ha hagut algú dotat d’un do especial, però es tracta d’un fenomen extraordinari. El més normal és que allò que és bo acabi sortint després de molt d’esforç i de treballar-ho molt.
Vostè fa i desfà sense quedar mai satisfeta del resultat?
No. Els meus dibuixos són com un trencaclosques i hi ha un moment que els veus acabat i no calen més retocs. Això no vol dir que quan te’ls tornes a mirar temps després no hi vegis alguna cosa que ja no faries igual. Però habitualment quan deixo una feina enllestida és que per a mi ho està.
Com s’enfronta al full en blanc?
Per a mi és la glòria, una meravella. Al matí sembla que em llevo amb il·lusió, perquè soc molt dormilega, perquè m’espera un full en blanc. Soc il·lustradora per vocació, perquè m’encanta tenir un bon text i treballar-lo a fons fins a trobar el dibuix adequat.
Acostuma a ser senzill saber què vol l’autor del text?
De vegades és complicat, sobretot quan treballes amb autors que viuen lluny o que ja són morts. A mi m’agrada conèixer-los i parlar-hi, per poder copsar el seu esperit. Potser el fet que faci tant temps que dibuixo i que la gent conegui la meva feina facilita l’entesa, perquè els agrada el que faig.
En un món on l’audiovisual ha acaparat l’atenció dels més petits, encara hi ha lloc per al llibre il·lustrat?
I tant! N ’estic convençuda. Els infants, encara que ara sembli impossible, tenen un moment per mirar un llibre. Potser sí que els sembla una cosa exòtica, però entre l’escola i casa, els llibres continuen estan presents, sobretot per als més menuts.
La il·lustració és un bon camí per transmetre valors?
Ho ha de ser, però també crec que s’ha de fer sempre des de la universalitat i sense caure en el partidisme. Un llibre normal no ha de traspuar unes creences polítiques o religioses determinades de l’autor, perquè has de tenir present que tu t’adreces a nens i nenes de tota mena i les seves realitats són molt diverses.
Seríem millors persones si practiquéssim més l’expressió artística?
Penso que sí. Hem avançat en l’aspecte educatiu i els infants són més lliures per expressar-se, però crec que es podrien emfatitzar les visites a museus, a col·leccions... perquè quan ets adult, aquest contacte primerenc amb l’art et fa la vida més amable. L’esport és formidable, però hi ha activitats que quan tens 40 anys les has de deixar. Això amb l’art, veure’l i practicar-lo, no passa, perquè t’acompanya tota la vida.
Ha rebutjat mai un projecte?
Poques vegades, sobretot perquè la gent ja coneix què faig i com ho faig i no em fan propostes que no tinguin res a veure amb mi. No crec que em demanin un dibuix de moda o un d’eròtic, tot i que he col·laborat en un llibre al País Basc sobre sexe adreçat als infants!
Quina ha estat l’obra de la qual se sent més satisfeta?
La peça que estàs fent en cada moment per a mi és la més important del món, perquè hi poses els cinc sentits. N’hi ha alguns d’especials, com el llibre sobre el Palau de la Música o el Romancero gitano. Però ara mateix estic treballant en un llibre sobre els Jaumets de Sant Hilari que em té el cor robat i m’ho passo molt bé.
Què li queda per dibuixar?
Moltes coses! En especial m’agradaria dibuixar la Josephine Baker, una gran artista amb una vida molt intensa que va adoptar una dotzena de nens de diversos països per demostrar que l’amor no entén de fronteres.
La seva imatge pública amable i feliç no li ha estalviat entrebancs en l’aspecte personal.
No pas. A casa també les hem viscut de tots colors, com quan el meu marit va tenir un accident de trànsit i el van haver d’operar una vintena de vegades. Potser té a veure amb el caràcter. No em considero una optimista terrorífica i crec que quan algú es troba molt malament i ja no hi ha esperança, el millor és marxar. Sobretot quan s’arriba a certa edat i has de conviure amb la mort de més a prop. No em fa por la mort, perquè quan et fas gran hi has de conviure, tant amb la de la gent que estimes com amb la d’una mateixa. Més que mirar-la com un mal que ens persegueix i ens atemoreix, és voler entendre-la com la fi d’un camí ple de grans aventures.
EL MEU PARDAL Editorial: La Galera Pàgines: 24 Preu: 4,5 euros
1.000 MOTIUS PER VIURE Editorial: La Galera Pàgines: 192 Preu: 23,70 euros

SUPERAR TOTES LES DIFERÈNCIES

La implicació política de Pilarín Bayés es prou coneguda. Va anar a les llistes de Junts i ha defensat en públic el procés independentista. “Sóc molt conscient que no serviria com a política, per això anava darrera de tot (riu). Però em faria molta il·lusió abans de morir veure una Catalunya independent o com la definia en Macià: políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”. Bayés es mostra esperançada que la situació actual de confrontació política se superarà, “potser una mica més tard del que tots voldríem i amb la ferma voluntat de trobar un camí comú capaç de superar totes les diferències”.

ELS INFANTS, EL SEU PÚBLIC

Pilarín Bayés (Vic, 1941) va estudiar a l’Escola de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona del 1959 al 1964. La pedagoga Marta Marta la va introduir en el món de la il·lustració i gràcies a la col·laboració de l’editorial La Galera dibuixaria el seu primer llibre el 1964, El meu pardal. Molt vinculada a Cavall fort la seva producció dins i fora de la revista ha estat molt extensa. Tot i que els seus dibuixos estan dirigits principalment al públic infantil i juvenil, també ha publicat caricatures a diaris com El Correo Catalán o El 9 Nou on encara té secció fixe; ha realitzat murals, ha fet cartells i ha inaugurat parcs infantils i escoles amb el seu nom. El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi. Molt vinculada a la vila de Tona (Osona), on de petita hi passava els estius, al balneari Ullastres, propietat de la família Bayés, el 2011 fou nomenada filla adoptiva de Tona. Precisament aquell any es va inaugurar la mostra antològica Benvinguts al Circ al Museu de l’Art de la Pell de Vic, un recorregut per la seva carrera professional. Un any després, el 2012, es va inaugurar Pilarín, 50 anys dibuixant per a tots al Palau Robert de Barcelona. Compromesa amb el país, el 2017 va anar a les llistes de Junts a Barcelona.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)