Lletres

Lectures escollides

El dolor com a opi del poble

Una monumental investigació del periodista Patrick Radden Keefe posa al descobert el sinistre protagonisme de la família de metges, empresaris i filantrops Sackler en la dramàtica crisi de l’addicció als analgèsics que sacseja des de fa dècades la societat nord-americana

Els Sackler propulsen l’ascensor social amb tanta empenta que arriba un moment que, malalts de voracitat, no el saben ni el volen aturar

En aquests temps consagrats a la velocitat, la immediatesa i el zàping compulsiu en pantalles petites i grosses, qualsevol lector mitjà s’ho pensa dos cops abans de firar-se un llibre de 720 pàgines; tret, és clar, que l’autor sigui Patrick Radden Keefe. Ens hi va acostumar la temporada passada amb la quilomètrica i absorbent No diguis res (Edicions del Periscopi, amb traducció de Ricard Gil). Hi torna amb L’imperi del dolor, amb el mateix traductor i editorial. Si en el llibre anterior aquest reputat periodista ens immergia en les profunditats del drama de la violència a Irlanda del Nord, en aquesta ocasió, sense deixar el gènere però en un marc de brutalitat més sofisticada, ens acosta a la pandèmia de l’addicció als analgèsics a còpia d’opiacis que assola els Estats Units des de fa dècades. En un treball d’investigació extraordinari, Radden Keefe defensa la responsabilitat principal de la poderosa família d’empresaris i filantrops Sackler en la caiguda de milions de nord-americans al pou de la dependència dels medicaments contra el dolor, especialment l’OxyContin, un hereu del Valium fortament addictiu.

L’autor narra una història complexa seguint la traça de la nissaga protagonista de metges amb ambicions que propulsa l’ascensor social amb una empenta tan decidida que arriba un moment que no el saben ni el volen aturar, absorbits per una espiral de voracitat capitalista centrat en la venda d’analgèsics.

Dividit en tres grans blocs, la primera part de L’imperi del dolor i part de la segona són més interessants argumentalment. Descriuen la lluita d’Arthur, el patriarca, i els seus germans Mortimer i Raymond Sackler, inicialment carregats de bones intencions, per fer-se un lloc en la competitiva societat americana. Un trio memorable i alhora infaust d’emprenedors de carn i ossos amb ascens fulgurant i caiguda lenta però implacable. La segona meitat del llibre és menys potent des d’un punt de vista literari. D’entrada, perquè els descendents dels Sackler es desdibuixen com a personatges, no tant per la falta d’atenció de Radden Keefe com perquè són nens i nenes mimats amb falta no només d’escrúpols, com els seus antecessors, sinó també de carisma.

El llibre sencer, però, manté el tremp per l’aportació documental imprescindible d’un treball d’investigació sòlid i llegidor. La història d’aquests self-made men de Brooklyn captiva el lector des de la primera pàgina. I quan ens té captivats, Radden Keefe va alliberant cada cop en dosis més elevades, com si fóssim les víctimes de l’addicció als opiacis que descriu, dades i proves que acorralen la família Sackler i la despullen peça a peça de les sedes de respectabilitat i glamur que els havia portat a ser milionaris, mecenes de l’art i la ciència i éssers gairebé divins. Els germans Sackler per separat podrien ser protagonistes de thrillers sumptuosos i emocionants. Junts, componen un sinistre retaule de realitat impulsats per l’avarícia i a costa del dolor dels seus conciutadans.

L’imperi del dolor Autors: Patrick Radden Keefe Editorial: Edicions del Periscopi Pàgines: 720

Un ‘català’ a la cort del rei Arthur

Una de les figures que explica la degeneració de la família Sackler des de l’actitud respectuosa amb el jurament hipocràtic fins a l’explotació amoral del mercat dels medicaments és el metge Félix Martí-Ibáñez. Nascut el 1911 a Cartagena, de família originària del barri valencià del Cabanyal, el seu pare és Félix Martí Alpera, una de les personalitats clau en el moviment de renovació pedagògica a Catalunya. El seu oncle, ni més ni menys que Vicent Blasco Ibáñez. A Martí-Ibáñez se’l pot considerar català d’adopció: parla català i es forma com a metge i també com a militant polític anarquista a Barcelona. Segons les diverses traces biogràfiques disponibles, estudia el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir del 1928, a la Facultat de Medicina i com a intern a l’Hospital Clínic. Especialitzat en psiquiatria, obre consulta al barri de Gràcia i centra la seva pràctica en l’higienisme, la sexologia i la psiquiatria. En el terreny polític, el 1929 impulsa a Barcelona l’Associació Social Obrera, entitat d’assistència mèdica per a persones sense recursos. El 1935, fa mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d’un Hospital Obrer, a més de participar en la creació d’Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la CNT com a alternativa al sistema d’assistència pública capitalista. El juliol del 1936 es llança a atendre ferits a les barricades dels carrers de Barcelona. Durant la Guerra Civil participa en l’expedició per reconquerir Mallorca i, posteriorment, organitza els serveis sanitaris de la mítica columna Durruti. Amb només 26 anys, és director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat. Des d’aquest càrrec promou avançades campanyes de prevenció de la lepra, la tuberculosi, el càncer, la ràbia o les malalties venèries, impulsa la creació de centres d’educació sexual per a joves, un servei d’incineració de cadàvers i la legalització de l’avortament voluntari, així com una pionera estructuració comarcal dels serveis sanitaris a Catalunya. I crea un servei d’“alliberadors de prostitució”.

Perduda la guerra (on havia sigut greument ferit en un braç i al cap) s’exilia als Estats Units. Allí, la carrera, les conviccions llibertàries i la hiperactivitat fan un gir de 180 graus. Establert a Manhattan, terreny adobat per a la psiquiatria i altres disciplines relacionades amb la cura de la salut mental en societats opulentes, es fa un nom com a divulgador científic i entra en contacte amb els Sackler, que tot just són a les beceroles de la seva carrera desbocada. Es converteix en redactor en cap d’MD, una de les principals revistes americanes de divulgació mèdica, des de la qual (amb una fosca història de tràfic d’influències amb les autoritats sanitàries) dona cobertura científica a la creixent perversió del mercat dels calmants en general i dels negocis dels Sackler en particular, que, com es descobrirà temps a venir, financen secretament la revista. La seva connexió amb els Sackler és tan estreta que el patriarca de la família, Arthur, dirà d’ell: “No hi ha cap home en el camp de la medicina, de fet, cap home que jo conegui, pel qual tingui més afecte que en Félix.” Un llibertari cavalcant a lloms del capitalisme que farà fortuna, literalment, com a apologeta del tractament sistemàtic amb calmants que se sintetitza en unes declaracions seves a Cosmopolitan del 1963: “Posar-se malalt està passat de moda.” Mor no pas de malaltia, sinó d’un atac de cor fulminant, a Manhattan, l’any 1972. El NYT li dedica un amable obituari. Comparada amb l’existència de Martí-Ibáñez, la faula sofista d’El banquer anarquista de Pessoa és un divertimento innocent. Una vida real que supera la ficció.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)