ADEU PER LA PORTA GRAN

Daniel Craig deixa el personatge de James Bond amb nota alta i bones sensacions. A Sin tiempo para morir, la cinquena pel·lícula i darrera de l’actor britànic interpretant el famós agent secret, trobem els ingredients clàssics de la saga i alguna cosa nova, en el que en realitat és una continuació de Spectre. Ingredients habituals com la presència obligada d’M., Q., Moneypenny i els gadgets salvavides plens de possibilitats i recursos com l’Aston Martin de torn o el rellotge amb sorpresa. També hi ha escenaris imprescindibles, com Cuba, Jamaica, Noruega... i un pervers malvat, inquietant, egocèntric, excèntric i paranoic, en aquest cas interpretat pel polivalent i flexible Rami Malik (Bohemian Rhapsody, Papillon), a més de la cançó de torn d’una estrella a l’alça com Billie Eilish. A la factoria Bond no s’estan de res i, com sempre, aquest film ha costat un bon grapat de diners. S’ha de lluitar contra un arma mortífera que pot posar fi a milions de vides, i es recupera el format de sèrie, finalitzant l’acció en l’amagada i recòndita base del dolent en una illa. Tot un clàssic. Un dolent que tindrà, com sempre, un primera espassa executor posant el múscul, encara que només tingui un ull.

Quant a les novetats, la irrupció d’una 007, dona i de color, sense dubte trenca motlles, però també és molt rellevant el nou perfil emotiu, i més vulnerable que mai, que Craig dona a aquest Bond. I és que a Sin tiempo para morir descobrim per primer cop en tota la història un James Bond enamoradís i romàntic al cent per cent. Sembla que Craig ha hagut d’esperar a morir com a Bond dins i fora de la pantalla per deixar anar tots els seus sentiments, tal com se li ha requerit en aquest darrer guió o servei. Un dels que l’ha escrit ha estat el director californià Cary Joji Fukunaga (Jane Eyre, It), que no ha fallat en l’encàrrec de dirigir aquest Bond èpic per les connotacions esmentades pel que fa al nou caràcter del protagonista i per ser la darrera aparició de Craig.

Respecte a la trama, poc es pot reinventar tractant-se d’un Bond. 007, retirat a Jamaica, rebrà l’encàrrec d’un vell amic de la CIA, Felix Leiter, de rescatar un científic segrestat. Però tot serà més perillós i embolicat del que s’imagina l’home amb llicència per matar. I més quan reapareixen vells fantasmes del passat com la doctora Madeleine Swann (impecable Léa Seydoux) o un dels millors dolents de tots els temps, Ernst Stavro Blofeld, cap d’Espectre, interpretat pel magistral i indispensable Christoph Waltz. Bond tindrà dubtes i es trobarà amb criatures... tot un desafiament. Això sí, ho afrontarà amb la seva dosi habitual de sarcasme, fins i tot augmentada.

El resultat final és el de gairebé sempre: acció i entreteniment garantit, una bona realització i molts recursos. En aquest cas, la bona estona s’allarga gairebé tres hores, un fet inusual no només en la saga Bond, sinó en qualsevol blockbuster. Daniel Craig marxa amb el seu espectacular físic magolat però gairebé intacte. Bond tornarà però no sabem en qui. És per això que, per si de cas, i com va passar amb el desaparegut Sean Connery dotze anys després d’abandonar el personatge, Craig pot pensar Never say never again.