Articles

L’art, en perill

Una exposició al Museu Nacional d’Art recupera els esforços per salvaguardar el patrimoni artístic durant la Guerra Civil

EL TRET D’UN ANARQUISTA
A l’exposició es pot veure un oli religiós del segle XVII que va ser confiscat durant la guerra i que té un forat de bala al cap de Sant Josep
AMAGAR LA VERITAT
Les autoritats franquistes van amagar deliberadament les accions a favor de la salvaguarda del patrimoni

“Quan semblava que tot el que brillava estava destinat a ser incendiat, s’ha pogut comprovar que en cremar-se un altar al carrer, ha estat l’única vegada que ha brillat. A més a més, s’ha pogut comprovar que tot era porqueria. Les fustes corcades i les teles atapeïdes de paràsits [...]. Magatzems d’intel·lectualitat. Veritables pilons de deixalles [...] Obres d’art?” La reflexió anterior va aparèixer a la portada de Solidaridad Obrera, el portaveu de la CNT, el 25 de juliol del 1936, pocs dies després del cop d’estat fallit a Barcelona. No es tractava només de retòrica. Al darrere d’aquest tipus de discursos, en el qual s’expressava tota la fúria iconoclasta, hi va haver un munt d’edificis destruïts, peces d’art incendiades i elements directament espoliats. En poques hores es van cremar centenars d’esglésies, entre les quals Santa Maria del Mar, del Pi o de Santa Anna, es va calar foc a altars barrocs i es van destruir col·leccions de particulars, com ara la de Francesc Cambó. En altres paraules, patrimoni irreversiblement perdut.

Durant anys, el franquisme va alimentar el seu relat sobre el caos de la República a partir d’aquesta destrucció i de la repressió incontrolada. I, de manera sistemàtica, va obviar els esforços dels particulars i de les autoritats per protegir el patrimoni; i no només de la fúria revolucionària, sinó també dels bombardejos dels mateixos feixistes. Però els esforços hi van ser i, avui en dia, la literatura sobre la matèria és tan copiosa com reveladora. Tal com explica Miquel Joseph i Payol, membre del Servei de Protecció del Patrimoni de la Generalitat, quan “tot just havien començat a cremar els primers temples i convents, en un desesperat intent per protegir-los de l’incendi, de la destrucció i del saqueig, fou radiada la següent nota oficial: “El govern de la Generalitat ha requisat tots els edificis religiosos i, per tant, prega a tothom que siguin respectats.”

L’aleshores recentment inaugurat Museu d’Art de Catalunya (el precedent del MNAC) es va convertir en un dels eixos centrals d’aquesta acció titànica. I, des del primer moment, no només va custodiar el seu fons sinó també altres obres i importants col·leccions privades que s’anaven recuperant. Entre penúries i perills, es van evacuar milers de peces pel territori, amb dipòsits improvisats, esquivant l’avenç del front i tota mena de perills, des de l’absis de Sant Climent de Taüll fins a quadres d’El Greco, Picasso, Tiepolo i Mir.

El Museu en perill

L’esforç per salvar, inventariar i protegir tot aquell patrimoni queda recollit en una exposició que es pot veure a la Sala d’Exposicions Temporals del MNAC fins al 27 de febrer. La mostra, que ha estat comissariada per Francesc Vilanova i Mireia Capdevila, de la Fundació Carles Pi i Sunyer, ens permet descobrir la tragèdia dels primers dies, els esforços titànics per salvar el patrimoni, el trasllat a l’església de Sant Esteve d’Olot o al Mas Descals, a Darnius, per protegir-lo dels bombardejos indiscriminats de l’aviació feixista i, finalment, la manipulació de la veritat a partir del 1939. Les noves autoritats franquistes, a través del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), van amagar deliberadament tota aquesta tasca de protecció i es van dedicar en cos i ànima a difondre un relat farcit de mentides i fins i tot van perseguir i depurar alguns dels professionals que havien intervingut directament en la salvaguarda.

L’exposició aplega material que no deixarà indiferent el visitant, com ara un oli del segle XVII que va ser confiscat durant la guerra i que conserva un forat de bala provocat per un militant anarquista. També trobem llistes amb el material salvat, els expedients de depuració, les filmacions i, sobretot, unes fotografies impactants. Imatges de tresors traslladats en condicions enormement precàries, d’espais inèdits habilitats com a dipòsits d’art i, per damunt de tot, d’herois anònims que van ajudar a protegir i conservar autèntiques icones de l’art català.

ELS AMICS DE L’ART

“En cadascuna de les poblacions no hi va faltar, en el moment de més perill, un petit nucli de ciutadans benemèrits, amics de l’art, que hi van acudir a evitar-ne la destrucció.” L’afirmació anterior correspon a Joaquim Folch i Torras (1886-1963), director del Museu Nacional d’Art de Catalunya i, per damunt de tot, una figura clau en la salvaguarda del patrimoni català durant la guerra. Paradoxalment, amb la victòria feixista Folch i Torras va ser condemnat en un consell de guerra a dotze anys i un dia de reclusió menor (convertits en “tres anys de presó menor”) i depurat com a funcionari municipal.

La “gran lliçó” dels catalans

Les informacions difoses sobre la destrucció d’obres d’art a la rereguarda republicana van impactar la societat europea. Per intentar capgirar aquesta imatge i, al mateix temps, presentar l’art català com una mostra de la identitat nacional, la primavera del 1937 es va organitzar a París l’exposició “L’art catalan du Xème au XVème siècle”. Era la primera vegada que una mostra representativa de l’art català s’exposava a l’estranger i, a més, es feia en un context extremadament greu. Tot i que només es va mantenir oberta dos mesos, l’exposició es va convertir en un èxit, amb llargues cues per accedir-hi i una acollida favorable de la premsa francesa. El diari Vendredi, per donar-ne exemple, dedicava una editorial a destacar: “Els catalans ens donen avui una gran lliçó. Al mateix temps que resisteixen la més vergonyosa de les invasions, han preparat i organitzat una gran exposició d’art medieval català que tot just s’acaba d’inaugurar al museu del Jeu de Paume. Vet ací què farà callar tots aquells que es complaïen a explicar-nos com els museus catalans no eren més que un munt de runes, que les catedrals havien estat lliurades al pillatge i les col·leccions, destruïdes.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)